dijous, 31 de desembre de 2009

31.12


Deixo per aquí un text que parla de la nit de final d'any. És una història que conté també una mica de reflexió! Espero les vostres opinions ;) Bon any 2010!!
----
Les campanades ja han sonat, ja hem despedit l’any.
He rebuscat en els plecs del calendari que aquesta nit hem deixat enrere. No tenia massa forces però tot i així te trobat, a tu. He trobat aquell “nosaltres” que tants somnis havia creat. M’he submergit en aquells mots, en aquelles despedides a mitja veu. He nedat entre el record d’aquelles intenses abraçades i en les seves sensacions, entre les promeses incompletes i en les cançons amb paraules d’amor gastades.

M’he perdut entre el record i la incomprensió, i he caminat aliè als somriures buits. Faldilles curtes i mitges setinades, gots de plàstic i crits, brillantors i gent estesa. Ningú no escolta la melodia gris que el meu pas produeix. Jugar a ser alcohòlics i pronunciar propòsits que no seran complerts. Ressò d’un murmuri que m’és estrany.

Esgotat, cansat de tot i sense ganes d’encetar un demà deixaré la festa darrere la finestra. El llit m’espera malencònic, fred. Em capbusso mentre els gèlids llençols van dominant el meu cos i m’aterra la por de desvirgar el calendari 9, aquest que comença sense tu.


31 de desembre de 2008

dimecres, 23 de desembre de 2009

NADAL A CONTRA PEU

Són moltes les coses que ens indiquen que les festes de Nadal, o de l'hivern, com sembla que li hem de dir els que som laïcs, ja han arribat i és inevitable trobar-se sumergit en els seus rituals. Aquí va un escrit sobre algú a qui el Nadal l'agafa a contra peu. Espero els vostres comentaris ;)
--
He corregut sempre darrera d’aquell estol d’ocells, travessant núvols, inventant poesies per poder volar al seu costat, conjugant paraules per animar les meves ales, invocant la màgia i els seus creadors... Però avui l’he perdut de vista, ha accelerat i m’he quedat enrere, desorientat, vençut.
Els referents, els herois de sempre, agonitzen avui d’artrosis i reuma i ningú sembla agafar el timó, ningú sembla saber dominar les paraules. El paisatge es torna gris avui i ni les màquines ni els invents són capaços de pintar amb colors el cel ni el mar.
No tinc ànima d’arquitecte, i ara que tot està derruït i no sóc capaç de fer un castell amb les mans com era un expert en la sorra humida, no tinc fonaments, no tinc paraules claus, el talent s’ha amagat i m’ha deixat sol donant la cara.

I entre pors, relliscades i somnis que es desfan sense remei, ha arribat el Nadal, agafant-me a contra peu. Bufa el fred de nou, cauen gotes, i els carrers tornen a estar il·luminats, els grans cartells i els pares noels de la porta inviten al consum, però avui me deixat la cartera a casa, i el que és pitjor, no sé pas on he deixat la il·lusió.
Els trajectes solitaris en el transport suburbà, les paraules en futur, els guarniments i les malifetes del destí em fan necessitar algú al costat que em segueixi el joc, algú al costat que em mantingui el cervell ocupat, algú que de veritat o en broma em xiuxiuegi “t’estimo”, necessito algú que m’ocupi aquest buit. Així que miraré preus al “primera mà” per posar un anunci, per si algú vol ocupar un lloc en aquest cor deshabitat, glaçat i desentrenat.
Mentre, m’arrauleixo vora l’estufa, devoro les hores i uns “polvorons” que encara tinc de l’any passat i cerco companyia en el murmuri de la tele, esperant que aquestes festes, maltractadores de solitaris, passin, deixant pas a una primavera que floreixi.



21 de desembre de 2009

dijous, 17 de desembre de 2009

BUSCO

Aquí us deixo un escrit que vaig fer fa unes setmanes, a la porta d'un hospital. Parla de tot allò que busquem, de tot allò que de vegades trobem i de totes aquelles coses que tot i buscar molt no acabem trobant. Espero que digueu la vostra ;P
--------------
Busco entre desconeguts una carícia
Busco pel carrer algun somriure
Busco entre les paraules alguna veritat
Busco entre fantasmes alguna persona
Busco en la cigarreta aquell gust, aquella pau
Busco mirant l'horitzó alguna espurna, alguna llum
Busco allò que mai no trobo
Busco tot el que he perdut pel camí
Busco entre la derrota la inocència
Busco el somni d'una nit d'estiu
Busco el vers que vaig crear i en la foscor se'm va escapar
Busco en la vida, en cada instant, l'essència.

20 de novembre de 2009

dissabte, 5 de desembre de 2009

D'AQUÍ A 10 ANYS...

Fa temps que des d'aquest blog, com des de molts altres espais de més importància, s'intenta concienciar i dir que el món necessita un respir d'aire nou, necessita un model econòmic i social que no l'esgoti, necessita que ens preocupem per la seva salut i es treballi per no danyar-lo.

Greenpeace ha llençat ara una campanya molt visual en la qual els principals líders mundials entonarien un hipotètic perdó d'aquí a deu anys, quan el planeta ja no tingui salvació. S'arrepentirien de no haver fet res per salvar el món quan encara era possible, és a dir, avui. Molta gent sé que titllarà la campanya de demagoga i populista, són paraules que avui per avui estan de moda i els que viuen dins el món polític la fan servir contra tots aquells que creiem que la base, les bases són el més important en tota estructura.

A mí, personalment, m'agrada molt la campanya. Hem sembla visual, atractiva, provocadora i realista de la situació que s'aproxima i que tenim moltes mostres de que ja ha arribat.
P.D: L'únic "però" és que no crec que d'aquí deu anys tinguin un aspecte tant ancià...

dimecres, 2 de desembre de 2009

20

No sé molt bé si la vida la visc o la veig passar, si la sento o la observo però aquest passat dissabte, qüasi bé sense adonar-me, he complert els 20. Enrrere queda el número 1 de la última dècada i moltes altres coses, entre elles alguns records plens de pols, fotografies i paraules avui ja gastades...
Aquests 20 anys han arribat de forma un tant inoportuna i en un maremàgnum en el pla personal, entenent "personal" com un concepte que engloba tant la vida familiar com professional per així dir-ho, i amb el cap un pèl nublat per la ansietat i les pors auto-destructives.
Sovint no sé on s'amaga la il·lusió i com un nen petit vaig a gates buscant-la sota la catifa, darrere el sofà o entre la pila de revistes que dormen al costat del telèfon. La majoria de vegades la trobo i junts tornem a passejar de la mà, com si res haguès passat, com si mai ens haguessim separat, i penso que seria ideal poder fer el mateix amb les persones, però amb el pas dels anys vas tancant etapes i les persones entren i surten de la teva vida com en una obra els actors, inagurant i cloent actes.
Avui per avui disposo de projectes entre les mans que encenen la flama de la il·lusió dins meu i m'empenyen en treballar i voler ser cada dia una mica millor, una mica més valent i sobretot, no perdre els somnis que van marcant el meu camí, i en aquest punt em trobo. Amb el blog abandonat i una onada de feina que no deixa veure l'horitzó fins tres setmanes vista.
Per mantenir el foc latent deixo aquí el Senyor Serrat que ens canta com no podria ser d'altra forma "Ara que tinc vint anys".