dimecres, 17 de febrer de 2010

TURCO

Avui he llegit en una revista una història que m’ha demostrat que encara tinc sang corrent per les venes i un cor que de vegades es recorda de bategar. Després de dies, el sol s’ha deixat veure de nou una estona avui, i amb ell l’esperança. D’això parla una mica aquesta història.


Un gos fou abandonat, i no només contents amb aquest mal, els amos, per tal d’evitar ser castigats, li van treure el xip fent-li un tall al coll... Tan sols pensar-ho em fa mal l’ànima, i a partir d’aquí el relat és habitual: el gos va vagar per les afores del poble, va rebre una pedrada a la cara i anava com esperit errant, havent perdut també la condició de bordar, com un home sense veu, com un escriptor sense sentiments...


Però sovint, la vida, ens deixa un racó per somiar, un niu on l’esperança pot trobar la seva llar, i així, en Turco, que es com s’anomena el gos, va anar a petar als braços d’una jove militar espanyola, que amb amor va curar les ferides físiques i psicològiques de l’animal.


Doncs aquests dies, i seguint amb el verídic relat, en Turco ha estat molt enfeinat, i es que ha estat un dels gossos espanyols que han estat salvant vides per Haití, terra enfonsada per un terratrèmol. En Turco, amb el seu olfacte que un dia algú, amb una pedra va estar a punt de destruir, va salvar dues vides, amb la de somriures, somnis i esperances que aquestes porten en si mateixes.


Un dia gris en Turco va estar a la vora de perdre-ho tot, de despedir-se del món sense ni tan sols poder bordar. Però algú es va creuar al seu camí i des de llavors tot va canviar i ell ha pogut dir al món que encara queda amor, que encara queda desinterès, que encara queda esperança d’ajudar al del costat sense res a canvi. Avui per avui, tinc la sensació que hi ha més en aprendre en un animal que en moltes persones.


Foto: Nen rescatat per bombers amb l'ajut de Turco, a Haití



divendres, 5 de febrer de 2010

MORINT LLUNY DE CASA


Porta una bandera cosida a l'uniforme, una bandera que no és la del país on va nèixer, una bandera que no és la del país on pot votar qui serà el futur president. El seu cos ha caigut sense vida a una terra llunyana d'Orient, àrida i seca, muntanyosa i acostumada a la tortura de la guerra, llunyana del seu país d'acollida, encara més llunyana del seu país de naixement... Parlem d'evolució però tenim exercits, i aquí hi va qui no té opcions reals de progrés en la societat, qui necessita els diners, qui no té més sortides... Segueixen morint els pobres, mai els rics, mai els fills de l'abundància.
Penso que caldria que ens replantegessim tantes coses, penso que estem tant lluny del sentit comú i tan a la vora de la bogeria més extrema...