dimarts, 24 d’agost de 2010

ZONA CERO, PRIMER PAS DEL NOU CAMÍ

Fa uns dies que als Estats Units d’Amèrica s’ha destapat certa polèmica. Sembla que el President Obama ha dit que no li sembla malament que molt a la vora de la zona 0, allà on hi havia les torres bessones fins l’atemptat terrorista de fa 9 anys, s’hi edifiqui una mesquita. Això ha aixecat moltes ampolles en sectors de la societat i també de la política. Els sectors més conservadors, representats políticament pel Partit Republicà ja han posat el crit al cel i fins i tot han organitzats mobilitzacions en contra d’aquesta construcció. També representants polítics del Partit Demòcrata (partit al que pertany el propi Obama) han mostrat la seva disconformitat amb el projecte de construcció.

La veritat és que m’espanta una mica la relació perillosa d’idees que s’estableix, pel que es veu, a la societat nord-americana. A diferència del que molts semblen pensar, les mesquites no són fabriques de terroristes, sinó espais sagrats, de culte, d’una religió, idènticament al que és una església pels catòlics. Els terroristes que van perpetrar l’onze de Setembre eren extremistes, no pas membres ni representants absoluts d’una creença que exageren i transformen, tal com pot passar i passa a totes les religions. Em sembla perillós no solventar aquesta errònia relació de conceptes. Resar a un Déu que no respon al nom de Jesús no es cap crim, és tan sols un tret cultural diferent. No per llegir l’Alcorà una persona passa a ser del bàndol fosc, no és sinònim de que sigui un assassí.
La construcció d’aquesta mesquita a uns 200 metres de la zona 0 representa una gran oportunitat. Un pas endavant simbòlic en la construcció d’un nou món basat en el respecte, i en la igualtat dins de l’assoliment de les naturals diferències. Penso que el nom de zona 0 seria més encertada que mai, convertint-se així en el primer pas, en el minut primer de la construcció d’una societat més altermundista, més positivament global i on fos senzilla l’entesa entre pobles i cultures. Just allà on alguns van voler partir el món en dos, passats els anys, es comença a construir un de sol, plural i integrador.

Només així farem un pas endavant, només així sobreviurem al futur.

dimarts, 17 d’agost de 2010

ET NECESSITO

Et necessito
Necessito respirar la teva olor
Necessito alimentar-me del teu pecat
Necessito caminar al teu costat
Necessito escoltar-te, parlar-te
Necessito omplir el temps amb la teva companyia
Necessito que avui matis la meva pesada amant, la soledat
Necessito el teu sabor i el teu rumor
Necessito cada paraula per fer-la art a la teva orella
Necessito cada pam de tu

Agost 2010

dimecres, 11 d’agost de 2010

AL APRENDIZ

*A Pau*
Tiene 17 años, por lo que legamente aún no posee la mayoría de edad, todo un privilegio que, de forma imposible, me gustaria perseguir para mí. Sin embargo, no puedo evitar sentirme identificado con él. No sé por que motivo exactamente me veo reflejado en él, cuando las arrugas no eran propietarias de mi alma y mis sueños aún corrian libres de cadenas. Quizá no nos parezcamos, quizá tan solo me hubiese gustado ser como es él.
Son días de perdición, no abundan los guías y es senzillo perderse por las calles de la sin-razón. Sin embargo él, a su temprana edad, es capaz de valorar lo senzillo, de trabajar por lo colectivo, de soñar, de sacar punta al lápiz para iluminar poesia en un simple papel, de indagar y conocer poesias de otros genios cercanos... Quizá es por alguna de estas cosas que me identifico con él; si la memoria no me falla cuando mi mirada era joven me gustaba también escribir palabras voladoras en papeles vulgares y pensar en como trabajar para poner parches a los arañazos del mundo.
No puedo evitar al miedo. Me asusta que este involuntario aprendiz que la vida me ha regalado, como posibilidad a una segunda oportunidad, como posibilidad a una salvación digna, se pierda entre los humos de este tenebroso mundo, gobernado por los intereses de unos pocos. Los intereses de unos pocos capaces de pisar a los demás por una victoria sucia. Me gustaria poder regalarte un escudo contra los desengaños, o una espada para desafiar a los cobardes que siempre acaban por ganar, o quizá un espejo, para que siempre lo lleves encima y nunca te olvides de reconocerte delante de tí mismo. Este podria ser el mejor regalo para no caer en las trampas del tiempo ni en el envejecimiento traicionero del espíritu de lucha.
De todos modos, creo que mi deber y la mejor opción será estar ahí para tí, como una sombra discreta, vigilando tu caminar. Intentaré ser poco visible pero estar alerta, para vencer junto a tí a los miedos, para evitar que alguna vez alguien te haga poner de rodillas. Me quedaré aquí, aplazaré mi huida en busca de la luz robada, para estar aquí contigo y vencer al fin.
Al fin y al cabo mi misión es solo la de dar una segunda oportunidad a nuestros sueños, aprendiz.

divendres, 6 d’agost de 2010

RETROBAMENT

Fa prop de 3 mesos que no el veia, des que vaig baixar d'aquell ferrocarril després d'un dia d'emocions difícils, direm amb aquestes paraules. Des de llavors ha plogut molt, alguns dies més suau, altres amb més força.
Avui, definitivament, i després d'altres intents frustrats hem posat fi a aquest intolerable període. No puc negar que l'he trobat a faltar durant moltes tardes, on el gris i l'ombra es feien propietaries d'aquell espai fins llavors ple de llum i creativitat...

Però tornant al dia d'avui, entre tapes i begudes fredes, sota de les façanes més clàssiques del casc antic de Barcelona, hem posat les vides al descobert, les ferides, les flors més belles, les històries més anecdòtiques, per, com en un mercat, poder remenar i triar! L'estiu apreta i les distàncies amb la gent especial es noten, necessitava urgentment una estona així, de reflexió, de converses.

I novament ho has aconseguit, m'has posat al dia, i com sempre, com feies abans cada tarda en el cor del Raval, has aconseguit encomanar-me aquesta passió per la vida, aquesta energia pel món associatiu, aquesta vitalitat per engegar projectes i mogudes, somnis, viatges, poesies...

Han passat 3 mesos i està clar que els has aprofitat per seguir fent de la vida un viatge trepidant, amb moments per a cada cosa, però sobretot amb vitalitat i dinamisme constant!!

Gràcies per estar, gràcies per saber encomanar somriures i somnis!!