dissabte, 20 de novembre de 2010

SOMIANT DE LA MÀ DE CRISTINA DEL VALLE

Fa algunes setmanes que aquest estrany camí de la vida m’ha portat fins Granollers, per treballar de dinamitzador juvenil i retrobar-me amb vells amics, i així, el passat dijous 18 de Novembre vaig tenir el gran plaer de treballar per apropar a 350 joves estudiants de secundària les experiències de Cristina del Valle.

La Cristina fou component del grup musical Amistades Peligrosas, i avui és Presidenta de la Plataforma de Mujeres Artistas. Aquesta entitat té com a tasca la defensa dels drets de les dones arreu del món, especialment en aquells països on menys protegides estan, així com també la recerca de la pau en diferents conflictes encallats del món, com el Sàhara o Palestina.

Sovint mirant per la finestra és fàcil veure el cel tapat de núvols grisos, o veient les notícies és senzill també perdre la fe en el demà, en tot cas en un demà millor; però escoltant a la Cristina tot sembla agafar una mica d’aire pur, sembla que encara som a temps de curar ferides i mirar sense vergonya cap el futur, cap endavant. Les seves paraules, mesurades i contundents a parts iguals parlaven de mots que s’han escrit i es segueixen escrivint amb sang i foc, amb esforç i petites grans victòries al darrera, com llibertat, igualtat i pau. Les imatges de viatges que va mostrar durant la xerrada, de països llunyans que de vegades semblen existir només en mapes i en notícies tràgiques, eren també una forma de descobrir-nos tot el món que hi ha més enllà dels nostres problemes diaris, aquells que ens molesten al caminar mandrosos pel matí. Però sobretot, l’experiència de poder escoltar la Cristina a pocs pams serveix per seguir creient, per no oblidar la feina que hi ha per fer, per ser conscients una vegada més del poder que tenim i de la obligació d’ajudar a ser lliures a aquells que no poden ser-ho per culpa de tercers. Aquells palestins tapats darrere un mur que vol callar les esperances, els milers de dones que viuen atemorides sota l’ombra de homes grisos, aquells sahrauís reprimits per fusells. Tots necessiten de les nostres mans i les nostres veus, perquè hi ha feina a fer, hi ha qui ens necessita, hi ha molta gent que necessita una mà per sortir del pou, perquè encara que de vegades no ho sembli, a la cantonada ens espera un demà que cal treballar perquè sigui millor.

dissabte, 13 de novembre de 2010

UN DIA DE TARDOR


Fa alguns dies que ens ha atrapat la tardor, aquesta època en que tot comença a tornar-se fred, on les fulles adornen el terra, tot despoblant les copes dels arbres. Fa alguns dies que el Sàhara ha decidit deixar de callar i estan rebent cops sense que ningú els vulgui escoltar. Espanya i els seus representants amaguen el cap sota l'ala, i el fred és fa així una mica més insuportable, una mica més decebedor.
Aquí us deixo aquest escrit que vaig fer fa uns dies.

No sé si em van condemnar o si jo m’hi vaig obligar, però avui estic aquí, fent de missatger de paraules que no entenc, de promeses que no crec. Fa estona que han assassinat el darrer home somrient, i no sé pas a quin hostal refugiar-me per recuperar forces. Sento la gola seca i les cames cansades de tant caminar, de tant voltar buscant aquella llum que desprenia el teu cos. He pujat al mirador i m’he deixat perdre per vora les onades; m’ha semblat veure’t pel casc antic, girant pel carrer del Pi, però he descobert després que tan sols era l’estela d’un estel fugaç.

La passada nit van canviar l’hora i avui s’ha fet fosc més aviat, tenint menys estona per buscar-te, fent més pesat el fred i més mortífer el verí de la malenconia. Tot plegat és una mica més gris, una mica més encara. L’asfalt inert i els fanals mig trencats marquen el camí directament al bar més oblidat de la ciutat, on copa rere copa poder esborrar el teu nom del meu cap, i dibuixar amb pinzells una tarda solellada d’estiu, plena de somriures, amb olor de futur. Però un allau de records sempre acaba escombrant-me cap al fons de l’univers, allà on fa olor de sofre, i els únics companys són fosques ombres, callades i observadores. I no puc evitar transportar-me a aquells dies en que creiem que mai un demà ens venceria, quan acariciàvem el cel amb els dits i desafiàvem la velocitat i les veritats dels vells savis. Des de llavors han bufat molts vents, de l’est i de l’oest, i pràcticament he perdut el seny i la raó. M’he aficionat a menjar pomes vermelles a mossegades i a passejar sol, he arribat a pintar el sol de groc i tots els gossos perduts de vora casa ja reconeixen el meu pas.

Acostumo arribar a casa tard, intentant així evitar l’insomni. Però moltes vegades tot i així m’atrapa i batallo contra ell omplint de paraules una llibreta blanca. De vegades encara surten quatre frases aprofitables, encara que al tenir els somnis encarcarats ja no tinc la facilitat d’ahir. Potser és que la màgia de la ploma també està a punt d’abandonar-me. I mirant la lluna, explicant-li les clarors i les misèries del dia que acaba, fumant un darrer cigarret, tanco la jornada fins el matí següent en que tocarà pujar el taló del teatre de la vida altra vegada.