dijous, 27 de gener de 2011

SENSE TÍTOL, SENSE TU


A tu, Laura, per ser mare de la meva inspiració

El cel està gris, ha plogut, i no puc deixar de trobar-te a faltar.
Sé que et vaig dir que evitaria renegar, però avui el reuma em mossega el cor.
Voldria fer el camí de casa teva, però no el recordo, començo a oblidar quan ens estimàvem.
I mentre recupero la memòria, busco un nom que em descrigui això que em passa de pressa per davant, perquè sense tu no es pot anomenar vida.
De forma inevitable porto el teu nom dibuixat sobre el meu pit, just sota la butxaca on tinc sempre un parell de cigarrets, remei per la nostàlgia.
Les teves mans guarden el gust de la meva sang, de quan em vas curar el cos ple de ferides, i sent egoista fins la mort et diré que encara necessitaré que me’n curis més, més ferides causades pels meus errors.
He escoltat el so indescriptible d’un arbre despullant-se, i observant la seva nuesa la melodia del teu violí ha creat la més bella cançó mai cantada.

I no puc deixar escapar el somni, aquell que tinc escrit en un globus lligat a la pota del meu llit, que somia despertar al teu costat en un dia assolellat.



27 de Gener de 2011

dimarts, 18 de gener de 2011

LA PRESÓ DE SEMPRE

Rescato avui un escrit que vaig fa més d'un any. Parla una mica de les presons en que vivim tancats de vegades. Espero que us agradi!

Em trobo de nou tancat dins d’una presó, la presó de sempre, just després de la festa.
Sóc incapaç de fer-me entendre amb paraules.
Intento escapar entre fred, vent i pluja.
Sento una febrada de mots, de frases que inspiren la meva ment, ara que estic sense eines...
Paraules que no he dit mai.
De sobte, un “bones tardes” i un regal aliè, els reconeixements sempre vénen des de fora...
Desfullo paisatges en cada lent i calmat sospir.
Sento lluny el murmuri de la ciutat, del final.
Xiuxiuejo als pins els meus maldecaps, i ells responen suaument.
Poc a poc, entre la brisa, va assomant el camí que ja conec.
El segueixo, condemnat.
Els cabells caient sobre el front, els ulls cansats, el cervell fart de ser un innocent considerat culpable.
I la meva mà buscant dins el pantaló l’estri que em fa entrar de nou a la presó de sempre.



13 de desembre de 2009

dijous, 13 de gener de 2011

VOCACIÓ I EMPENTA

Sempre m’ha fascinat aquella gent que viu la seva feina amb passió, amb dedicació, amb vocació de canviar les coses i servir, des de l’àmbit que els pertoca, a contribuir a un món millor. Aquelles persones per les quals el rellotge que marca les hores de plegar o de desconnexió no és l’eina fonamental de la seva feina. Són l'antítesi de la burocràcia acomodada en poltrones, que és potser l'enemic més mortal del progrés humà.
Des de fa uns mesos tinc la magnífica oportunitat d’estar treballant a Granollers, pel seu Ajuntament, intentant generar i recollir propostes i activitats dels joves de la ciutat, buscant la manera d’implicar-se en associacions o en fer allò que més els ompli a l’hora de realitzar esports, danses o altres activitats.
Darrerament estic treballant amb altres companys en la realització d’un cicle que busca difondre projectes de cooperació en els quals els joves hi tenen una part important en el seu impuls i realització, i aquest projecte m’està donant la possibilitat de conèixer persones com les que abans us comentava. Aquest és potser un dels aspectes més enriquidors d’aquesta feina, i el que et fa aprendre cada dia.
Carme Clapés és una professora de l’Institut Antoni Cumella de Granollers que impulsa un grup de mestres i alumnes anomenat SAC (Solidaritat, Amistat i Cooperació). Poder parlar amb ella durant una bona estona és un magnífic tresor, la comprovació que l’espurna de la construcció d’un món millor no està apagada, i que sempre es mantindrà encesa mentre a l’àmbit de l’educació quedin professionals amb aquest esperit, amb aquesta consciència del valor de paraules com educar. És d’aquelles persones que us comentava, de les que no miren el rellotge quan et parlen, ni quan ho fan als seus alumnes, d’aquelles que col•laborar en nous projectes no marcats en el Pla d’estudi no ho contemplen com una sobrecàrrega de feina, sinó com una oportunitat d’aprendre i ensenyar, tot d’una tacada.
I parlant de gent amb empenta no em puc oblidar de parlar de dues persones com la Xènia Marin i la Mireia Nogués, dues dones genials, responsables del CIRD (Centre d’Informació i Recursos per les Dones) i del Centre de Cultura per la Pau Can Jonch, respectivament, que amb la seva manera d’entendre el treball de ciutat, enxarxat i col•laboratiu, es deixen la pell cada dia per fer brillar Granollers com el que és, una ciutat solidària i compromesa amb els seus valors i amb el seu entorn.

divendres, 7 de gener de 2011

FRED HIVERN

Sobrevivint en el hivern fred, veig passar el nadal, ràpid i efímer com sempre.
Encara veig com se’m dibuixa aquell somriure quan penso en tu, tot i la neu que ha caigut des de llavors. Massa paraules difícils d’esborrar, massa promeses, massa records. Sé que m’hauria de distreure i sortir, potser emborratxar-me i conèixer noves dones. Sé, com em diu tothom, que he d’afanyar-me a omplir els buits que has deixat a tants racons de la casa, a tantes cantonades despullades on ara hi falten les teves flors. L’olor a “madreselva” del jardí comença a perdre’s entre els fums de la ciutat i jo no la puc retenir, se m’escapa poc a poc el seu record... De sota l’arbre pansit he recollit les sabates buides que amb retalls d’il•lusió havia deixat la nit abans, però els reis s’han oblidat de mi en aquesta màgica matinada, no han vingut ni tan sols per deixar-me carbó. He retirat les galetes i la llet intactes, cap camell ho ha consumit. Potser perquè aquest any no he fet una carta als reis massa realista, només els vaig escriure el teu nom amb mil colors.
Un dia vaig construir un demà perfecte, amb esforç i amor semblava que podia arribar, semblava que ningú ho evitaria. Però em vaig equivocar, i ara estic aquí, assegut, sense tenir idea de com ordenar aquestes runes per construir amb maons un demà sense tu.
I els vidres entelats, deixen el fred a fora, mentre busco en la tassa del cafè una escalfor agradable que m’escalfi una mica el cor glaçat. Un glop, un sol glop que calmi aquest soroll que m’atropella per dintre sense parar.
Em sé vençut, sense idees i sense ganes, en un pis fosc on tot està impregnat del teu record, on la decoració només respon a les teves mans engalanant mobles i prestatgeries. I tot es va tenyint del meu color, aquest gris cendra que sense voler escampo arreu.
A fora els nens juguen amb els regals que els reis els hi ha portat, per casa seva si que han passat. Potser perquè el que demanaven ho venen a les tendes. Corren i salten feliços, amb bufandes i guants per vèncer aquest fred que a mi em congela poc a poc. Procuraré sobreviure el que encara queda de fred hivern.


Festes de Nadal 2010

diumenge, 2 de gener de 2011

SUBMISOS I TRAÏDORS


El PSC ha acabat aquest any 2010 atabalat per tot l’assumpte “Mascarell”, que ha decidit acceptar la proposta que li havia fet Mas de ser Conseller de Cultura, novament. I al voltant d’aquesta temàtica són molts els militants i simpatitzants del PSC que he vist qüasi exaltats titllant de traïdor en Ferran Mascarell. Els he vist actius i contundents en les seves paraules. I la veritat és que la meva reflexió és que si haguessin posat el mateix èmfasis en criticar a la cúpula (o aparell) del partit, la qual ha causat la pèrdua del perfil i la identitat del mateix, potser els resultat en les eleccions no haurien estat tan desastrosos com ho han estat.
Certament em sembla trista aquesta por de molts a les línies que no són rectes, aquesta por a sortir-se de la línia marcada. Penso que Ferran Mascarell ha estat un valor actiu del PSC al qual sovint no se li ha tret tot el suc possible, com a passat amb altres bons dirigents d’aquest partit. Possiblement perquè la cúpula del mateix no ha cedit espai per aquells que no seguien un guió concret. Davant d’això, la decisió de Mascarell de voler participar en la política des de dins abans que estar fent papers més discrets com a diputat i poder així aportar el seu granet de sorra pel bé del país no és gens criticable. Ha preferit ser útil, sentir-se útil. Sota el seu punt de vista aquesta és una oportunitat per sumar, fet que penso que el propi PSC no ha sabut gestionar fent fora Mascarell del partit, ja que una bona obra de Govern en el pla de la cultura sempre hagués estat un valor, un punt a favor del PSC.
Tancant la reflexió, val a dir que el cas de Mascarell és l’únic dels consellers designats que respon a la màxima dita per Mas reiteradament de fer un “govern dels millors”, escollint Mascarell principalment per fer bona aquesta promesa i no deixar-la tan aviat convertida en mentida electoral.
Així doncs, li desitgem a Mascarell la millor de les sorts en la gestió de la cultura a Catalunya, a la vegada que valentia en aspectes sensibles com la llei del cinema on s’ha aconseguit tant en l’anterior govern.