dimarts, 29 de març de 2011

DOS


Després d'unes quantes setmanes sense publicar cap creació literària, degut al ritme del dia a dia i de l'actualitat, avui vull deixar-vos un poema que vaig fer, inspirat en dos amics. Parla de l'amor, que arriba com la primavera ho fa ara, ara que el sol triga més en amagar-se i que la calor comença a descongelar el paisatge.

----

A Cristian y Mario,

Unen fuerte su mirada
Contagian su amor alrededor de las palabras
Trazan raíces entre sus manos
Caricias sinceras entre el engaño de la ciudad
Sacan el polvo a sus alas
Dejan pasear sus sueños
Pareja en medio del mundo de lo individual.

Rosal de colores
El Verde que se impone sobre el gris
Genio y discreción
Perfección y dinamismo
Sois pastillas contra el agotamiento emocional
Azúcar en el te amargo de la vida.

Caramelo de infancia antes del ocaso
Alivio tras las heridas
Tren hacia el mar no anunciado en la fría estación
Agua fresca tras la larga y no siempre agradable travesía.

Palabras en papel de calca
Besos tatuados sobre piel como fuego sobre madera
Un regusto extraño que se atasca en el pecho
Una palabra, un gesto, un cigarrillo con ese sabor...
Tu nombre.


25 de marzo de 2011

dijous, 24 de març de 2011

NO A LA GUERRA!

Vull començar dient una idea clara, per passar després a treballar els arguments que me la fan pronunciar: No a la guerra!
Sóc pacifista convençut i irrenunciable, crec en el concepte de la lluita no violenta, i crec en els seus resultats tal com l'experiència de Gandhi a la Índia demostra. El triomf sovint va acompanyat del suport que tens i no dels mètodes emprats així que la violència no sempre assegura l'èxit d'una resistència. Podem parlar de Palestina, on el terrorisme com a eina de lluita no ha servit de més que la lluita pacífica i resistent dels campaments de refugiats sahrauís. Tots dos pobles segueixen sense ser escoltats per les grans potències. Patint a diari l'horror i el genocidi del seu poble.

L'any 2003, enfront la Guerra d'Iraq, vaig dir No a la guerra! i ho dic avui també, però ara l'esquerra està més dividida. Molts diuen que ara és una intervenció legal perquè ho autoritza el Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Aquest Consell el formen cinc països, que són els EUA, França, Regne Unit, Rússia i Xina. D'aquests, dos no són una democràcia i els altres tres són les potències occidentals per excel·lència, amb els interessos que això comporta.
L'altre argument és tot el fet per Gadafi en les darreres setmanes. No són com les especulacions de tinença d'armes de destrucció massiva que es suposava que tenia el país de Sadam Hussein, els bombardejos a la població civil són palpables i demostrats.

Doncs dit això, i responent als dos arguments expressaré els meus. Aquesta guerra fa olor a necessitat de treure la pols a les armes que les grans potències segueixen fabricant i que cal donar utilitat i sortida. El Consell de Seguretat de la ONU no és garantia ni de pau ni de justícia, tal i com us he esmentat abans són cinc països tan sols, amb uns objectius molt definits i clars. El Coronel Gadafi és un assassí; però ho és des de fa dècades, i fins fa ben poc es passejava pel món tractat a cos de rei. També Espanya el va rebre amb tots els honors a finals del 2007. Però llavors eres un foll si deies que aquest home no era més que un tirà i un dictador, ja que reis i presidents el venien com un home respectable. Suposo que per aquella època era impossible fer que la justícia caigués sobre ell; calia esperar atacar-lo en un altre moment, quan pogués servir de pretext per treure les bombes, els vaixells i els submarins de guerra a passejar. I una altra pregunta impertinent que se'm fa al cap és, quants tirans hi ha com Gadafi al món? Quants d'aquests són perseguits d'aquesta manera i amb aquests dispositius? I quants d'aquests com ara el Rei del Marroc o els diferents màxims mandataris de l'Estat d'Israel reben ajuts, armes i milions de dòlars per seguir amb la seva tasca genocida? Quants estan en el cor de l'oblidada Àfrica?

És per aquests motius que no vull empassar coll avall aquesta guerra en la que em entrat des de Espanya de bon grat (tan sols tres diputats del Congrés van votar en contra), aquesta guerra que els mitjans de comunicació no vénen com a tal i que des de l'esquerra es cau en el parany de justificar.
És per tot això que no canvio la meva definició de persona pacifista i d'esquerres, no venc tan ràpid les paraules que em defineixen. I encara que ara siguem menys que ahir, segur que demà serem més, i dic ben alt: No a la guerra!

dimarts, 15 de març de 2011

REALITATS DEL MÓN: ÍNDIA / AMÈRICA LLATINA

Durant aquests mesos de febrer i març han tingut lloc a Granollers, dins del cicle Realitats del món, les xerrades i projeccions sobre l'Índia i Amèrica Llatina.
La sessió de xerrada sobre l'Índia va anar a càrrec de Núria Curós, responsable del Departament d'Eventos Solidarios de la ONG “Sonrisas de Bombay”. Aquesta entitat neix de la iniciativa del jove escriptor Jaume Sanllorente que en un viatge turístic a la ciutat índia de Bombay va descobrir una realitat molt dura de pobresa i violació dels drets dels infants. Va decidir deixar-ho tot per dedicar la seva vida i el seu patrimoni a desenvolupar un projecte que donés educació i possibilitats als infants de Bombay. Núria va explicar cada un dels projectes que es treballen i s'impulsen des de la ONG, explicant els valors de d'amor i família que desprèn l'associació. Sempre és un autèntic plaer escoltar i donar ales a les entitats dirigides per persones amb somnis d'un món millor, més just i igualitari. La veritat és que hi ha molta feina fer a l'Índia, un immens país ple de desigualtat, i Sonrisas de Bombay és una organització jove i plena d'il·lusió en la que confiar els esforços per aconseguir fer d'aquest un país millor.
El film projectat per completar la setmana sobre l'Índia fou “Agua”, una cinta que narra la dura realitat de les viudes en aquest país, a través de la història d'una nena de només vuit anys que es troba en aquesta situació.
En la part del cicle d'Amèrica Llatina, la xerrada va anar a càrrec de Carlos Piegari, impulsor del projecte “Connectats” i ànima inquieta aprenent en comunicació. Amb la seva saviesa habitual, i en un clima molt pròxim, familiar i acollidor, Carlos va explicar el projecte mitjançant algunes seqüències de la sèrie, emesa a través d'internet, i on, amb el treball amateur de joves de diferents nacionalitats, s'explica i es treballa la temàtica de la integració dels joves llatinoamericans a Catalunya, amb les seves costums i el seu dia a dia. També va explicar i detallar que cal tenir molt present la diferència cultural entre els diferents països d'Amèrica Llatina, i tenir clar que no és un col·lectiu homogeni i que es pugui tractar com un de sol.
La projecció va ésser “Maquiladoras”, un documental que retrata la situació de Nicaragua, on hi ha les maquiles que són fàbriques que contracten noies joves i sense qualificació professional, i els beneficis de la producció no deixen cap riquesa en el país. Coincidint amb la proximitat al dia de la dona treballadora, la projecció del documental es va incloure també dins el programa del 8 de març.

dimecres, 9 de març de 2011

EL LIDER UNAI EMERY

Unai Emery s'ha alliberat i és avui el lider d'un València que trepitja fort, batent rècords numèrics, i amb xifres molt semblants a les de la millor etapa valencianista de la història, l'any del doblet.

Mai ha tingut la tranquilitat adient per treballar bé; ha viscut canvis de directives inestables i l'etapa més delicada del club en la seva història a nivell econòmic; l'afició, en la seva majoria, no ha acabat d'acceptar-lo ni d'entendre'l en els tres anys que porta d'entrenador del club. Ell, tot i així, no ha deixat de treballar, incansablement, sense queixar-se de manca de fitxatges o de fitxatges inadecuats. A patit la marxa dels millors jugadors de la plantilla per culpa de la situació econòmica del club, com van ser Villa, Silva, Albiol o Marchena, i ha estat capaç de recomposar la plantilla amb jugadors pescats a baix cost o lliures, i l'equip, convertit aquesta temporada en una autèntica pinya, millora les xifres dels cursos passats quan encara les esmentades estrelles jugaven a mestalla.

I aquest és sense dubte el millor moment de l'entrenador dirigint el club del Túria, amb uns números incontestables, un grup que juga com un col·lectiu i una il·lusió que torna a respirar-se per València. Amb tot això a favor, el tècnic ha fet un canvi, i potser per primera vegada s'ha aixecat com el gran lider i s'ha alliberat. S'ha atrevit a deixar al marge a Miguel i al Chori Domínguez, dos jugadors que per motius diferents són pomes podrides en un vestuari on ha de regnar el compromís i la implicació, les ganes i el treball. I en les convocatòries importants com la del partit d'avui a Alemanya contra el Schalke 04 s'ha emportat tots els jugadors, fins i tot aquell que no pot jugar per motius burocràtics. Emery té molt clar (ara, i per fi!) que cal premiar i aplaudir les coses bones, però ho ha de fer amb aquells que volen estar, amb els que volen implicar-se i sumar, no amb la resta.

Unai Emery està alliberat, i és avui el lider d'un València que no per pressupost ni estrelles, sinó per ganes, entrega i il·lusió pot donar moltes alegries a la seva afició!

dimarts, 1 de març de 2011

HAY QUE VIVIR

Joan Baptista Humet (1950-2008) fou un cantautor valencià i afincat a Catalunya en moltes etapes. Amb cançons tant en català com en castellà, va ser un cantautor singular i especial que va tenir la seva etapa més intensa en els anys dels 70 i 80.
Una de les seves cançons més reconegudes és "Hay que vivir", un tema visionari escrit quan la dècada dels 80 tot just s'inagurava i per a mí és un himne a la vida, amb frases indescriptibles i contundents que inviten a somiar, a batallar el dia a dia i fer el món una mica millor.

Aquesta setmana passada va ser la despedida d'un amic que ara ha deixat de ser company de feina. Sovint us he parlat en aquest blog d'ell; és com un germà, un amic d'aquells que saps que sempre hi són, d'aquells que et fan senzill somiar al seu costat, ideant projectes, dibuixant nous horitzons... És difícil trobar les paraules adecuades, i més quan és la segona separació laboral que vivim.
Així doncs deixo que Joan Baptista Humet amb la seva poesia i la seva veu trobi les paraules justes que a mi no se m'acudeixen; són el millor "finsaviat" que li puc regalar.
--

Hay que vivir

Habrá que hacernos a la idea
que sube la marea
y esto no da mas de sí.

Habrá que darnos por vencidos
y echarnos al camino
que no hay nortes por aquí.

Al sueño americano
se le han ido las manos
y ya no tiene nada que ofrecer;
sólo esperar y ver si cede
la gran bola de nieve
que se levanta por doquier.

¡Hay que vivir, amigo mío!
Antes que nada hay que vivir,
y ya va haciendo frío,
hay que burlar ese futuro
que empieza a hacerse muro en ti.

Habrá que componer de nuevo
el pozo y el granero
y aprender de nuevo a andar.

Hacer del sol nuestro aliado,
pintar el horno ajado
y volver a respirar.

Quitarle centinelas
al parque y a la escuela,
columpios y sonrisas volarán.

Sentirse libre y suficiente
al cierzo y al relente,
mientras se va dorando el pan.

¡Hay que vivir, amigo mío!
Antes que nada hay que vivir,
y ya va haciendo frío,
hay que burlar ese futuro
que empieza a hacerse muro en ti.

Habrá que demoler barreras,
crear nuevas maneras
y alzar otra verdad.

Desempolvar viejas creencias
que hablaban en esencia
sobre la simplicidad.

Darles a nuestros hijos
el credo y el hechizo
del alba y el rescoldo
en el hogar.

Y si aún nos queda algo de tiempo,
poner la cara al viento
y aventurarnos a soñar.

¡Hay que vivir, amigo mío!
Antes que nada hay que vivir,
y ya va haciendo frío,
hay que burlar ese futuro
que empieza a hacerse muro en ti.

http://www.youtube.com/watch?v=ajD1zZBOi1E