dissabte, 16 d’abril de 2011

"ACUÉRDATE DE VIVIR"

Ismael Serrano va titular el seu darrer àlbum “Acuérdate de vivir”, inspirat en la llegenda escrita que hi havia en molts rellotges antics, “Memento vivere”. És un consell, una reflexió molt necessària en els temps que estem patint darrerament.

De vegades la vida ens colpeja fort, sense previ avís, sense tenir-ho apuntat en la nostra agenda, aquella que acaba sent paraula sagrada, citant tot el que em de fer, que indica en el dia i moment que cal enllestir-ho. Quasi bé mai ens dediquem sortides del guió establert, assumim amb normalitat i horrible submissió el rol que ens condemna a sobreviure de casa a la feina i de la feina a casa, sense preguntar-nos si això és realment el que s’anomena viure.
I de vegades, entre aquest anar i venir diari, rutinari i repetit, sona alguna alarma, s’encén un llum vermell que ens recorda que no som immortals, que la vida té una caducitat marcada, i que la nostra vida pot acabar abans que ho faci la hipoteca que, oblidant-nos de pensar, anem pagant cada mes.
I potser aquest avís ens ha de servir per despertar; per reclamar més i acceptar menys, per recordar que abans de tornar-nos simples peces d’una màquina, sers obligats a treballar cegament per sobreviure, teníem somnis i esperances de construir un món millor. Potser aquest avís en ha de servir per buscar que ha de ser viure, que és imprescindible per fer-ho i que són simples cadenes que ens hem autoimposat, cadenes que ens han tornat menys lliures i ens han omplert la casa d’objectes que no ens apropen més a la felicitat.
Tinc la dolça esperança que abans que sigui massa tard descobrirem que és viure i repensarem la nostra manera de fer. Trobarem la manera de treballar sense oblidar que el mar és blau i brilla en dies de sol, que a la vora tenim gent a la que estimar; recordarem aquell somni que vam oblidar el dia que vam decidir simplement sobreviure i el començarem a dibuixar a la realitat.
Entre rumors de retallades i oblidats, observant homes i dones cecs caminant com ramats, he agafat aquella motxilla amb les quatre coses imprescindibles i he decidit començar a caminar, intentant retrobar-me amb el que crec que hauria de ser viure.

dissabte, 9 d’abril de 2011

10-A

Aquest 10 d’Abril es realitza a Barcelona la consulta sobre la independència de Catalunya. Tema interessant i complicat, tot i que segons els impulsors de les consultes sembla d’una senzillesa extrema: blanc o negre, sí o no.
Sincerament pensant en el vot se’m presenta una decisió complicada. M’explicaré; no em defineixo com independentista ja que em sembla una cosa allunyada del meu dia a dia, dono preferència a l’espectre social abans que al nacional, perquè abans que ciutadans d’un país o un altre som persones i això està per sobre de tot. A més entenc que ser o no independentista, a diferència del que molts pensen, no és una manera de ser políticament, ja que no és un terme etern sinó conjuntural, en el sentit que pot arribar el dia en que Catalunya sigui independent i llavors aquesta etiqueta política deixaria de tenir motiu de ser. D’altra banda, la consulta només contempla el sí o el no a la voluntat de ser un estat independent. No hi figuren altres camins o vies sobre el futur de Catalunya com pot ser el federalisme, per exemple. Això és la mostra que és una consulta guiada cap a una única orientació i això no és representatiu de la realitat plural que sobre aquest tema és viu a Catalunya. No és una qüestió, per sort o per desgràcia, de blanc o negre, tal com la consulta sembla indicar.

A banda d’aquests dos grans arguments, però, aniré a votar. Aniré a votar perquè em sembla magnífic que sorgeixin processos participatius com aquests, relativament populars que ens permetin exercir i participar en la democràcia més sovint que d’eleccions en eleccions. Aniré a votar perquè encara que no sigui vinculant és una gran oportunitat per iniciar, a través dels resultats (siguin quins siguin), un debat obert, útil i plural sobre aquest tema, sobre el futur que volem per Catalunya. Perquè no és un tema senzill i sobretot no és un tema de blanc o negre.
I per aquesta raó, perquè estic del tot convençut que no és quelcom de blanc o negre, un dels vots que em plantejo és el vot en blanc. Com a clara mostra de la meva demanda de participar i potenciar un debat obert sobre el tema; un debat de veritat, amb aspiracions de trobar punts comuns entre les parts, amb aspiracions de sumar una majoria de catalans per seguir un camí determinat.

Però sincerament també contemplo votar en positiu. Crec en un món sense fronteres, m’importa el que pateix la gent d’aquí, però també m’importa el patiment de la gent d’arreu. Així doncs m’agradaria un món sense estats, o amb un gran estat, però la realitat no és aquesta i davant d’això la que entenc com la meva nació és Catalunya. En una lògica mundial de sistemes d’estats em sembla el més lògic l’estat nació, i això és el que em fa pensar en que Catalunya mereixeria tenir un estat propi.

M’agrada la idea federal, crec en ella. Però també crec que és una idea que requereix d’una reciprocitat per part de la resta de l’Estat espanyol, que avui no existeix. La sentència del Tribunal Constitucional ho demostra, i això m’empeny també a pensar en el sí.

En tot cas necessitava expressar en veu alta tot aquest grapat de pensaments; ara serà qüestió de meditar el vot i rumiar quin paper agafar. En tot cas, sigui blanc, negre o qualsevol de la gamma de grisos que no queden representants clarament en la consulta, dic ben alt avui i sempre: Visca Catalunya!