dimarts, 30 d’agost de 2011

ELS ASSASSINS DEL FUTBOL ESPANYOL



Comença una nova temporada de futbol, i en el panorama espanyol ho fa amb una situació complicada, amb molts fronts oberts, alguns dels quals desemboquen en una situació que amenaça el seu futur, o almenys a un futur de bona salut.
La primera jornada de lliga no va disputar-se en la data prevista degut a la vaga legítima que van fer els futbolistes. No parlem d'aquells futbolistes que viuen en el núvol més luxós i apartat de la realitat, sinó d'aquells que juguen en clubs modestos i que veuen com no cobren, com van passant els mesos i com no es compleix el signat en els contractes i com les males gestions dels clubs han acabat per passar-lis factura a ells. Sembla que al final han arribat a un acord favorable després de la forta pressió feta per l'Associació de Futbolistes Espanyols (AFE), encapçalada per Rubiales, que em sembla un dirigent valent i honrat, defensant sempre als futbolistes que no surten per la televisió i que tenen salaris terrenals, que si no cobren no tenen per menjar, com la resta de mortals treballadors.

A banda d'aquest tema delicat que d'haver-se allargat hauria fet trontollar l'estabilitat social, deixant a un país ofegat per la crisi sense el seu opi preferit, la Lliga de Futbol Professional -o prostituït com diuen des de les ràdios- (LFP), està fent de les seves amb la màscara del capitalisme més ferotge. Ha decidit prohibir l'entrada als camps de futbol de les ràdios si no fan el pagament d'un cànon que s'han inventat, qual SGAE. Una mostra més del poc que els importa el futbol a aquests empresaris agressius que han acabat sent els dirigents de la nostra lliga. El futbol sense les ràdios seria alguna cosa així com un concert sense públic, o un bon tiberi sense comensals. No poden matar una tradició tan antiga com aquesta, no poden matar el sabor de les tardes de diumenges amb els “Carrusels Deportivos” de les diferents cadenes.
I no només amb el tema de la ràdio es veu que l'únic factor que es té en compte a l'hora de decidir és el dels diners. Aquesta nova temporada també s'inaugura el nou model d'horari de partits. Aquest està fet a mida dels mercats asiàtics, i per facilitar que els partits siguin seguits massivament a l'Orient hi ha horaris tan poc habituals com els del diumenge a les 12 del migdia, o a les 4 de la tarda. Més difícil de justificar és el canvi del de la nit de diumenge, passant de les 9 a les 10. Està clar que Espanya és un país de parats i que no molta gent ha de matinar cada dilluns, però mesures així semblen voler perpetuar una situació tan penosa com l'actual... I a més, una altra peculiaritat dels nous horaris serà que mai coincideixen més de dos partits a la vegada, una altra amenaça de mort per la ràdio multifutbol de tota la vida. Sembla que aquells diumenges de cotxe, futbol i ràdio passaran a millor vida. Bé, caldrà veure si quan els camps estan buits de seguidors cansats d'aguantar faltes de respecte trucaran als xinesos perquè agafin un avió i vinguin a fer-se socis dels clubs.

I per si tot això no fos prou per veure que estan jugant amb foc, explotant en excés la gallina dels ous d'or i oblidant que si el futbol és poderós és pel nombre de seguidors que té (cap de les mesures esmentades ajuda ni facilita les coses a l'aficionat de a peu), encara n'hi ha més!
Els drets televisius repartits entre clubs, i no en mans de la lliga (com passa per exemple a Anglaterra) fa que no es produeixi cap repartiment, sinó un abús només propi del capitalisme que fa cada dia més rics als més grans (Barça i Madrid) i més febles a la resta. Hi ha uns equips que poden fitxar tot allò que volen i una resta que han de vendre per seguir sobrevivint, i aquí també es destapa la falta de cap mena de control ni transparència, ja que el deute tan mencionat de clubs com el València no dista massa del que tenen els dos grans, però uns han de vendre per respirar i els altres poden seguir fitxant a preu d'or... Així doncs la lliga espanyola ha vist com diverses estrelles han emigrat a d'altres lligues (Agüero, Mata, Forlan, Silva, De Gea, Osvaldo...) i això resta nivell a la competició, fa més fortes altres lligues d'Europa. La lliga espanyola està deixant de ser emocionant i de ser competitiva.

Sincerament, això no ha fet més que començar i sembla que les golejades d'escàndol de Barça i Madrid s'aniran succeint, sumant xifres de vora 100 punts i la resta a perseguir-los recollint les molles del gran pastís que es van repartint. Espero que no s'oblidin que si la lliga només la formessin dos equips tan sols hi hauria dos partits l'any, i per molt intensos que fossin, per molts dits a l'ull que es posessin no tindria cap mena d'interès. Avui encara som a temps de salvar el futbol espanyol, espero que tres o quatre deixin de prioritzar les seves butxaques per davant del motor sentimental d'un país i hi posin remei.

dimecres, 24 d’agost de 2011

REPASSANT LES VACANCES DES DE L'OFICINA



Ha tornat la vida normal. Sabíem quin dia trucaria de nou a la porta, però encara que avisada la seva arribada no deixa de fer mandra. Ho fa en forma de feina en mig d’una ciutat en plena Festa Major, possiblement la més intensa i llarga de Catalunya. També treuen el nas a l’horitzó més proper uns quants exàmens de Setembre que amb major o menor intensitat estic preparant des de fa més d’una setmana.
Enrere comencen a quedar unes vacances, que tot i ser les més curtes que he viscut mai també han estat segurament les més intenses de la meva vida. Van començar amb la xerrada de l’escola de #congresdesdebaix a Gualba on vaig anar com a ponent per aportar la meva visió com a jove associat; un moviment polític ètic i valent, conceptes que sovint manquen en la política d’avui. Els hi desitjo tota la sort del món, aquest corrent mereix tots els meus respectes i des d’aquí els agraeixo de nou el fet d’haver-me convidat i escoltat. Després va venir el viatge a París, la quarta vegada que trepitjava la ciutat de l’amor i la llum, però de ben segur l’ocasió en que m’ha despertat més sentiments, gràcies a la companyia. Pel record etern quedaran un munt de moments, i el desig perpetu de viure-hi alguna vegada a la meva vida. Caldrà pensar, de moment, en tornar-hi algun dia no massa llunyà. Gairebé sense temps per assimilar el viatge vaig estar uns dies pel poble d’Alcañiz, a l’Aragó. Van ser dies magnífics i intensos de veure moltes coses i de fer excursions, de conèixer més a fons la família d’aquella persona amb qui vull compartir els plaers i les petacades de la vida.
I de nou a Barcelona, esgarrapant els dies de festa que em quedaven, van seguir succeint coses molt interessants com el concert de Manel a Martorell (a una buscada 1a fila amb la companya més fidel que conec, merci Anna per ser sempre allà), les festes de Gràcia, amb concert de Josmar inclòs, l’inici de l’estudi de cada Agost, les tres rastes que ara adornen el meu cabell obra i gràcia de la Cristina, aprendre a anar en bicicleta mercès al sempre omnipresent Marc i l’oferta acceptada de tornar al futbol en actiu de l’amic Borja.
Ara acabarem d’assaborir el sabor de l’estiu amb el concert de Miquel del Roig a Sants o gaudint una mica de les pròpies festes de Granollers. Encara que la Lliga no comenci quan toca o que ens vulguin canviar la Constitució només per empitjorar-la, no ens podran prendre que acabem de gaudir d’aquests últims sospirs estivals.




dissabte, 13 d’agost de 2011

PARÍS DES DE L'AVIÓ


Deixo aquí un petit text, una espècie de reflexió escrita que vaig fer a l'avió tornant d'uns dies per París.


París està ja sota els nostres peus. Cada un dels seus edificis, el riu, es fan cada segon més petits, més llunyans.

Enrere queden ja una pila de moments que el temps convertirà en records. Paraules que la memòria seleccionarà i variarà convertint-les en eternes.

Vora el riu, amb la nit caient a sobre i el rellotge perseguint-nos com a fugitius, vam robar la felicitat impossible als deus. Vam fer el còctel més bo del món mesclant petons, somriures i cançons, afegint també la punta justa de bogeria.

Cada segon d'aquests dies d'estiu plujós han matat els diables alimentats durant el curs per les distàncies i la por. De cop han callat tots els murmuris, el silenci és ensordidor. Per respirar em queden les teves mirades, els teus cabells, fils de color d'or.




7 d'Agost de 2011