dijous, 22 de setembre de 2011

JUSTÍCIA AMERICANA


Sabia de la notícia, però avui l'he llegit a fons. No tinc prou temps per actualitzar el blog amb un escrit explicatiu, així que potser per primera vegada copiaré i enganxaré tal qual la notícia del passat aquesta matinada, de elpaís.com i signada per la Yolanda Monge.
Poc més puc afegir; el país que s'autoproclama com el gran defensor de les llibertats encara assassina amb pena de mort, i ho fa amb orgull. I no només això, sinó que també ho fan encara que no existeixin proves, i si ets de raça negre encara semblen disfrutar més emprant el dit arbitràriament.


[...] Davis se mantuvo sereno hasta el final. Sólo parpadeó sincopadamente cuando los medicamentos que pondrían fin a su vida comenzaron a recorrer su flujo sanguíneo. Pero antes de que eso sucediera, el hombre de 42 años que llevaba desde los 20 encerrado en el corredor de la muerte dejó oír su voz. Mirando a los familiares del policía que la justicia asegura que asesinó a tiros en 1989, Mark McPhail, proclamó, por última vez, su inocencia: "Soy inocente". "Yo no lo hice. Siento mucho su pérdida. Pero yo no maté a su padre, hermano o hijo".

En la sala estaban presenciando la ejecución el hijo de McPhail y su hermano. El hijo presenció todo el proceso inclinado hacia delante en su silla, sin dejar de mirar, sin volver ni una sola vez la cabeza ni cerrar los ojos, según relataron los periodistas que asistieron al ritual de la muerte legal que aplican 34 Estados de la Unión. El hermano se mantenía con la espalda pegada a la silla. No asistió la madre a pesar de que aseguró que lo haría. Sí habló para algunos medios después de que el Supremo anunciase, cuatro horas después de prorrogar la ejecución, que no había impedimento legal para matar a Davis. Anneliese McPhail manifestó lo que ya había dicho muchas otras veces, que deseaba la muerte de Davis y que ya había esperado demasiado. Preguntada si podría vivir feliz y tranquila con la muerte de Davis atajó la cuestión sin ninguna sombra de duda: "Por supuesto". No es un caso aislado. El actual Gobernador de Tejas, Rick Perry, aspirante a candidato a la Casa Blanca en 2012, declaró hace menos de dos semanas en un debate que vivía muy tranquilo con las 234 sentencias a muerte que ha firmado. Él y la audiencia que le escuchaba en directo, que rompió en aplausos ante la mención del dato.

Davis tuvo esta madrugada palabras para todos. Para sus carceleros y verdugos, a los que dijo que esperaba que Dios se apiadara de sus almas por el acto erróneo que iban a cometer pero a quienes también encomendó su alma al Altísimo. "Que Dios les bendiga". Para sus familiares y amigos, hacia quienes pronunció frases consoladoras y que llamaban a no cejar en la lucha de probar su inocencia. "Seguid trabajando, indagad, buscad pruebas que hagan justicia a mi caso", solicitó. El precepto de la duda razonable -fundamental para un veredicto de culpabilidad- ha quedado violado esta noche, cuando se quitó, de forma legal, la vida a un hombre sobre el que siete testigos, no uno ni dos, siete, se han retractado sobre la acusación que hicieron en un primer momento. Demasiadas dudas para practicar tan definitiva -sin vuelta atrás- decisión: matar a un ser humano.

divendres, 16 de setembre de 2011

FINS A LA TERCERA REPÚBLICA!



Des d'aquesta petita finestra oberta al món sempre he volgut aplaudir a tots aquells que des del seu àmbit han treballat, lluitat i s'han expressat per fer un món millor, per construir un món més just. I moltes vegades he intentat dedicar-lis un petit homenatge després de la seva mort. Sovint han estat persones del món de la cultura com Pepe Rubianes o José Antonio Labordeta, i també d'altres àmbits com el de la cooperació, encarnat en Vicent Ferrer.

Ens ha deixat un altre dels grans, en un dia d'aquells en que com ha dit una bona amiga, penses que si hi ha algun Déu deu ser de dretes (només així s'entén la quasi immortalitat de Fraga o la plàcida i llarga vida de gent com Pinochet o Franco).

Jordi Dauder, actor de teatre, cinema, televisió i doblatge ha mort als 73 anys. Amb un currículum inacabable, molts el recordaran pel seu paper de Mateu a la sèrie de TV3 “Nissaga de Poder”.
L'exemple del Jordi quedarà per la posteritat per a tots aquells que vulguin saber que volia dir ser artista compromès. A banda de la interpretació, també va realitzar activitat com a escriptor, i esdevingué sempre un personatge vinculat a la lluita per a la llibertat i la justícia social. Vinculat en mil i una lluita, podem destacar la seva participació en diferents lluites veïnals a Badalona, per dignificar les escoles, en els fets del paranimf en plena dictadura o en el maig del 68 a París, on va estar 15 anys exiliat. En un temps més actual, va abanderar la lluita contra la guerra d'Iraq, sota el mític crit de “No a la guerra!” que juntament amb altres actors va portar fins al Congrés dels diputats l'any 2003.

En els darrers temps, un maleït càncer el tenia en una nova lluita, una lluita contínua, i una de les seves darreres aparicions va ser per a recollir el Premi Gaudí d'honor a la seva trajectòria i va deixar un discurs per al record (http://www.ara.cat/el_radar/Discurs-Dauder-Premi-Cinema-Catala_3_555574441.html).
Magnífic, valent, contundent i elegant, tal com era ell i la lluita que sempre l'acompanyava.

Així doncs, ara ens quedarà el record d'aquest gran actor i incansable lluitador com a exemple d'artista compromès amb els problemes del seu entorn i de la llibertat... i tal com va dir encarnant al President Azaña a la pel·lícula “Azaña, cuatro días de julio” i com ell mateix invitava a somiar en el discurs citat, “Hasta la tercera República!”.

dilluns, 12 de setembre de 2011

TOT QUEDA MOLT LLUNY




Els carrers estan mullats, de nit, de pluja, de promeses perdudes. Les persianes baixades amaguen mirades.
Sembla impossible fer-me entendre, serà que les meves mans han perdut la màgia que tenien, tremolen com les d'un malalt.
Ahir vaig guanyar, potser avui tocava perdre. Ja no soc l'artista, només una ombra supervivent.
El centre del món queda ara molt lluny, i l'aire fa olor de pólvora, no queden orenetes que em puguin rescatar.
Resaré a veure si algun Déu despistat em pot escoltar, potser en queda algun que no sigui sord. I si no, sempre ens quedarà dormir i intentar somiar.
Les cançons que em vas regalar regalimen, cera calenta a cada cantonada de la ciutat.
Papers, escrits mullats inunden el terra; encara tenen el gust d'aquella nit, però avui tindrem matèria per cremar a la llar de foc.
Les paraules volen, lliures pel cel, i tot plegat comença a quedar ja tan lluny...







4 de Juliol de 2011

dimarts, 6 de setembre de 2011

FRAGILIDAD

El Setembre ha començat a caminar, i ho fa portant amb ell la rutina que tanta por ens fa. Aquests dies els examens em tenen capturat, ser estudiant treballador és el que té, sempre t'espera un Setembre ben farcit de tot allò que durant l'any no t'han permès fer, no agraden els estudiants que han de treballar per pagar-se la carrera, no estan de moda en aquest sistema.


Us deixo la promesa de penjar un text propi ben aviat, però avui, en mig dels dies difícils que corren, de reformes constitucionals neoliberals i sentències que volen matar llengües, agafo prestada aquesta cançó de l'Ismael Serrano que expressa molt bé com estic últimament. No és fàcil, però cal seguir somiant, cada dia, sense rendir-se!!

Todo es frágil:
tu costumbre de amarme,
mi fe,
el silencio y la vida que duerme
en un vagón de tren.
Tu contrato fugaz,
la memoria,
este hilo de voz,
las quimeras que surcan estrechos
y este corazón
que persigue tu rastro
en la alfombra de la habitación.

No es tan frágil
el trueno del fúsil,
el temor
a perderme tus dulces mañanas,
tanto dolor.
La memoria del banco,
el aroma de aceite en el mar,
las fronteras de acero para hombres,
humo para el capital
que regula espejismos
y ordena tu necesidad.

Yo soy frágil como un cristal
si falta usted a esta cita, mi amor,
si el canto se llena de olvido,
si el recuerdo se va
y ya no ríe conmigo.
Quizá no seamos héroes
pero aún seguimos vivos
y en la crisálida su voz estallará.
Y no se quedará inmóvil al borde del camino
y hará futuro su fuerte fragilidad.

Es tan frágil el abrazo del mundo y su paz,
la promesa desde la tribuna
y su empeño por perdurar.
Soberbio y resistente
es el grito del miedo anunciando el final
y la noche que escupen al cielo
tantas chimeneas,
los disparos de nieve,
el rugido de las bayonetas.

Quizá no sea tan frágil
tu costumbre de amarme
,

mi fe,
tu voz y tu memoria.
¿Sabes?, quizá me equivoqué.
Quizá no sea indestructible
el trueno del fusil, tanto dolor,
la burbuja que encierra este grito
y este temor
a saberme perdido,
a perderte y perder la razón.

Yo soy frágil como un cristal
si falta usted a esta cita, mi amor,
si el canto se llena de olvido,
si el recuerdo se va
y ya no ríe conmigo.
Quizá no seamos héroes
pero aún seguimos vivos
y en la crisálida su voz estallará.
Y no se quedará inmóvil al borde del camino
y hará futuro su fuerte fragilidad.


(Ismael Serrano)