Taller de somnis

SETMANA DE LA SOLIDARITAT

2012-01-29T04:16:00.000-08:00

Al llarg d’aquesta setmana passada, l’institut Antoni Cumella de Granollers ha celebrat la seva setmana de la solidaritat. Gràcies a la força i empenta de la Carme Clapés, professora d’anglès del centre, s’ha organitzat una setmana plena de xerrades pensades per connectar els joves estudiants amb diferents realitats i problemàtiques que pateix el món a diari, amb l’objectiu pedagògic de despertar en ells una inquietud de canviar les coses, tot generant solidaritat. És un gran plaer veure un nombre tan gran de nois i noies motivats en una causa com aquesta, treballant de forma conjunta en un acte tan altruista. Si volem canviar el món cal que contagiem aquest somni a tota la gent jove per tal de no perdre l’esperança de la victòria. Aquesta setmana de la solidaritat és una petita gran victòria.Les xerrades, treballada cada una per un curs diferent, han anat a càrrec de la ONG Sonrisas de Bombay que lluita per oferir una real igualtat d’oportunitat a la gent de Bombay, a la Índia, posant un accent marcat sobretot en els infants i els malalts de lepra; El Xiprer, el banc d’aliments de la ciutat de Granollers on persones necessitades i sense sostre acudeixen per rebre ajuda i suport; Esclavitud XXI, una associació que busca acabar amb el tràfic il•legal de les persones, que manté l’actitud cruel de l’antiga esclavitud; i també va comptar amb el gran Arcadi Oliveres, que realitzà una conferència orientada als mals que pateix el planeta, com ara la fam, les malalties o l’accés a l’aigua, tot vinculant-ho amb l’economia i a les petites coses que podem fer cada un de nosaltres per a millorar una mica el món.Finalment, el divendres va tenir lloc l’acte central de la setmana, l’esmorzar solidari en el qual els estudiants van fer pastissos i els van vendre al preu d’un euro, sent aquest en concepte de donatiu solidari.

A lo largo de esta semana pasada, el instituto Antoni Cumella de Granollers ha celebrado su semana de la solidaridad. Gracias a la fuerza y motivación de Carme Clapés, profesora de inglés del centro, se ha organizado una semana repleta de charlas pensadas para conectar los jóvenes estudiantes con diferentes realidades y problemáticas que sufre el mundo a diario, con el objetivo pedagógico de despertar en ellos una inquietud de cambiar las cosas, generando solidaridad. Es un gran placer ver un número tan grande de chicos y chicas motivados en una causa como esta, trabajando de forma conjunta en un acto tan altruista. Si queremos cambiar el mundo hace falta que contagiamos este sueño a toda la gente joven para no perder la esperanza de la victoria. Esta semana de la solidaridad es una pequeña gran victoria.
Las charlas, trabajada cada una por un curso diferente, han ido a cargo de la ONG Sonrisas de Bombay que lucha para ofrecer una real igualdad de oportunidades a la gente de Bombay, en la India, poniendo un acento marcado sobretodo en los niños y los enfermos de lepra; El Xipre, el banco de alimentos de la ciudad de Granollers donde personas necesitadas y sin techo acuden para recibir ayuda y apoyo; Esclavitud XXI, una asociación que busca acabar con el tráfico il•legal de personas, que mantiene la actitud cruel de la antigua esclavitud; y también contó con el gran Arcadi Oliveres, que realizó una conferencia orientada a los males que sufre el planeta, como por ejemplo el hambre, las enfermedades o el acceso al agua, vinculándolo con la economía y las pequeñas cosas que podemos hacer cada uno de nosotros para mejorar un poco el mundo.
Finalmente, el viernes tuvo lugar el acto central de la semana, el almuerzo solidario en el cual los estudiantes hicieron pasteles y los vendieron al precio de un euro, siendo este en concepto de donativo solidario.

INSPIRACIÓN

2012-01-21T14:50:00.001-08:00

Otra vez me has salvado,
otra vez tus manos con alas de seda
han acariciado mi cabeza
y me han dejado expresar
de esa forma que,
cada día más,
es la única que tengo.

Has mesclado el gris de la ciudad
y los colores de mi amor,
unas gotas de nostalgia de lo vivido
y unos gramos de sueños por cumplir.

Aquí está el resultado,
simple y rebuscado,
que una noche más me hace diferente.

Has ahogado el miedo que tenía
de caer en el olvido.
Y aunque no has matado las arañas
que se comen mi pequeño mundo
me has dado una tregua,
aquella siempre necesaria.

Y ya noto como te me escapas,
como un niño inquieto en comida familiar.
No seré pesado, te dejaré marchar
y esperaré que tu próxima visita
me sorprenda en otras camas
o en el puerto mirando el mar.

12 de Enero de 2012

POR LAS CALLES DE FLORENCIA

2012-01-15T13:10:00.000-08:00

Cerca del duomo
he seguido unas caderas,
por las calles antiguas,
casi perdidas en el olvido.

Lo suave de sus movimientos,
la dulzura de su ritmo,
la elegancia de sus pasos
me ha traído hasta el río.

Entre tantas sombras
un reflejo,
entre tantas curvas
un recuerdo
para comprender el camino de siempre
que agoniza en tu regazo.

Donde nacen las flores,
donde mueren los miedos,
entierro mi canto
y crece nuestro sueño.

En cada una de las sillas
me ha faltado tu cuerpo,
el murmullo de tus dedos
buscando mi mano.

Entrelazados,
en un trozo de metal
he dibujado nuestros nombres y
he prometido lo que Dios nunca cumple.

He creído ver tu sombra
esta noche en mi colchón,
pero faltaban las palabras de tu cuerpo,
tu pelo, tu locura y aquel noseque infantil.

Y en un rincón escondido
he descubierto la música de mi corazón,
aquella que sólo suena
cuando lo tocas con tus manos.

Noviembre 2011

AUSENCIA

2012-01-05T03:53:00.000-08:00

A ti, que te echo de menos.

He salido a la calle,
y he intentado vencer los fantasmas.
Amenazaban tras la puerta,
con esos ojos rojos que ya conozco
y he prometido ser fuerte,
tener las agallas en su sitio.

Pero una vez más me he fallado,
he caído de rodillas
vencido por tu ausencia,
por las luces navideñas
y el presentimiento que los Reyes
no se acordaran de mí,
aún habiendo sido bueno.

Te esperé al lado de la estufa,
porque por no tener
ni tengo una chimenea
que dé solera a mi melancolía,
y conté las horas esperando
tu llegada, el dulce abrazo.

Y sé que muchas mujeres
pueden ocupar mi cama, pero
sólo contigo puedo compartir mi vida.
Puedo sacar a pasear el placer,
pero no olvido la cara
que tendría nuestro hijo.

Así que aquí me tienes,
temblando con las sombras
del parque donde te amé,
dibujando corazones en la playa,
y abrazando cada huella,
para ganarme su cariño y
que me lleve hasta tu destino.

4 de enero de 2012

INVIERNO SIN FRÍO

2012-01-01T13:27:00.000-08:00

Nos han robado el frío de este invierno
en el que te echo de menos sin parar,
han colgado carteles de rebajas
y ni así han salvado el espíritu de la navidad.

Hace días que no salgo bien en las fotos
y no devuelvo las deudas en el bar,
colecciono cervezas cada noche
intentando recordar que debe ser vivir.

Se para el país para ver girar el bombo,
justo el día que decido subir a una noria
para buscar desde lo alto
el escondite de la esperanza.

Y en los periódicos salen siempre los mismos,
ni tu ni yo, ni la hipoteca que nos amarga,
tampoco el muchacho que cada mañana
ayuda al ciego a cruzar la calle.

Pero quizá será mañana
cuando nos volvamos a cansar de tanto robo,
para tomar la calle con nuestra voz y la palabra,
revolución en color, en tres dimensiones.

Me meto en la cama helada sin tu cuerpo
y pienso que en este 2012
el mundo puede que muera entre nuestras manos,
después de tantos golpes, de tanto maltrato.

23 de diciembre de 2011

2011

2011-12-28T11:21:00.000-08:00

Acaba 2011, i com porto fent des de fa 2 anys (per una bona recomanació) toca recollir les paraules que em semblen més significatives per resumir aquest any! També elegeixo una foto d'algun moment descriptiu de l'any, i una petita llista de cançons, fent les funcions de Banda Sonora Original de l'anualitat! Així doncs, allà va!!
----
Acaba 2011, y como hago desde hace 2 años (por una buena recomendación) toca recoger las palabras que me parecen más significativas para resumir este año! También elijo una foto de algún momento descriptivo del año, y una pequeña lista de canciones, haciendo las funciones de Banda Sonora Original de la anualidad! Así pues, allá va!!

Laura, amor, Realitats del món, Can Jonch, Polseres Vermelles, Manel, Concert contra el Crohn, despedides, CJB, Vicepresidència, jornades consellers escolars, Bell-lloch, ¿Roc?, Soldado, fantes de taronja, TREANSA, eleccions, Ricard Gomà, malalties, pors, Cornellà-El Prat, 15M, somnis, ¿revolució?, esperances, cops de porra, retallades, Mònica, ràdio, poc temps, acostumar-se, bicicleta, amics, PIDCES, breakdance, TACC, París, Alcañiz, viure junts, Miquel del Roig, 4t1a, renúncies, Telemonegal, Centre Vallès, exàmens, Txarango, Borja, Athletic Clot, equip, esforç, Sopa de Cabra 9/9/11, Túnel del terror, Festival Acròbates, Rodolfo, Marwan, #congresdesdebaix, futbol, Triangle Jove-Menorca, preparació EPS!, scrap, Raquel, poemes, impuls, blog, lectors, fotografies, Florència&Pisa, l'usitu, Tom, "vèrtigo", Girona, +amor, indescriptible, aniversari sorpresa, 90

BSO: Sense tú (Teràpia de shock); Benvolgut (Manel); Canción de autoayuda (Marwan); Els dracs no mengen vegetals (4t1a); Fragilidad (Ismael Serrano); Heridas del rock&roll (Rulo y la Contrabanda) Podré tornar enrere (Sopa de Cabra); Quan tot s'enlaire (Txarango)

Foto: Galleria degli Uffizi, Firenze / 19 de novembre

EL HILO DEL VESTIDO ROJO

2011-12-22T04:10:00.000-08:00

Se nos han escapado las palabras
y hoy parece imposible volverlas a ordenar.
Sobre el puente y en esa calle estrecha
he perseguido el hilo que colgaba
de tu dulce vestido rojo,
jugueteando con el aire tibio
que pasa rozando por tus piernas.

El sonido de tus botas en los adoquines,
donde ayer corrían carros y niños,
donde ayer morían vagabundos y mercados,
ha despertado las persianas de este domingo,
mañana de resaca después de tanto vino,
después de tanto amor inesperado.

Cada verbo que recogí anoche de tu boca,
cazado de tus labios rosas
como un buscador de mariposas
enloquecí al encontrar tus palabras
que caían como lluvia sobre mi,
sobre mis pantalones,
sobre mi pecho descubierto,
ofrecido a Cupido sin precio de alquiler.

Las copas llenaron el ambiente de sabor,
mojaron tu boca de anhelo
y destaparon el bloqueo de mi poesía,
pintando de claro tanta oscuridad.

Y la noche se vistió de fiesta,
sorprendente y espontanea,
huyendo bajo las farolas,
tiñendo las paredes de color burdeos
con caricias de nueva creación,
susurro importado de un país por descubrir.

Desnudamos las sábanas,
y recorrimos los paisajes de nuestros cuerpos,
siendo turista afortunado
de pasear por cada una de tus calles,
por cada uno de tus templos.

A los pies de la cama se acumularon
ropa, deseos, cojines y promesas,
mientras torrentes de placer
fluían navegando entre tus formas.

Entre tanto latir de corazones
creí escuchar un murmullo,
un motivo para escapar al fin
de esta vida compuesta de huidas,
de coches que esperan con el motor encendido,
de esta fugacidad tan efímera.

Ahora veo que te escapas
cual mariposa por el bosque
y no sé donde dormiran
los besos que te regalé.
Te pierdo como agua entre los dedos,
y te llevas colgada mi inspiración,
dejando incompleto el poema
y este corazón.

Diciembre 2011

Y DEBÍA SER UN POEMA DE AFECTO

2011-12-16T04:40:00.000-08:00

Estoy cansado de tener que tomar siempre parte,
de soportar cadenas de otros muertos
y dejar huellas de sangre andando por la ciudad.

Quizá no estaba preparado para esto,
a los cuentos siempre les pierde su final,
y tu mirada resuelve el fin con extrema sinceridad.

Hoy no tengo fe para dar rienda suelta al plástico,
saliendo a comprar objetos para alimentar tantos vacíos,
he decidido matar tanta mentira y hablar claro al espejo.

Nos pintaron de rosa un cielo lleno de podredumbre,
sellaron cada costura para evitar la filtración de mierda
y ahora que abandonamos los pañales siguen sin vendernos verdad.

No hay cortinas ni apuntadores,
pero cabe reconocer que el teatro fue de altura,
contratistas de sonrisas escondiendo el murmullo del gris.

Me senté delante del teclado para escribir de amor,
pero hoy el día me ha vencido, mañana prometo ser mejor
aunque será batalla complicada si tus brazos no rodean mi cuerpo.

Prométeme sin más aquello que me puedas regalar,
agarra fuerte mi mano y rescátame con tus alas voladoras,
que en tardes como esta sólo tu luz puede salvarme.

15 de diciembre de 2011

PRIMER DIA DEL ÚLTIMO MES

2011-12-09T05:18:00.000-08:00

Ha llegado ya el último mes del año
y me ha encontrado perdido,
como casi siempre,
sin poder dibujar soles en tu vientre
ni recoger amapolas en la playa.

Con el calor del frío
he abandonado los ritmos y la rumba,
para buscarme
entre los brazos melancólicos del cantautor,
en esta ciudad que se maquilla
con luces navideñas sostenibles,
a modo de rimel y anti-arrugas,
para esconder el fracaso de estos días,
para tapar cada parado sin oficio,
cada esquina sin futuro.

En la plaza duermen los sueños
latentes como el fuego del dragón,
preparados para pintar en las paredes
cada uno de los gritos
que no podemos callar más.
Colgaremos de aquel árbol las demandas
y hablaremos como sabios del amor.

Y en este paisaje
vestiré mis ojos de noche
para salir a buscarte entre la masa,
y rescatar para mi piel
el sabor inolvidable de tus caricias.

1 y 2 de diciembre 2011

LUZ TRAS EL TRABAJO

2011-12-01T04:51:00.000-08:00

Hoy hacía sol
pero no ha sido un gran día.
Los tranvías se han parado,
y el claxon de los coches
no ha dejado de sonar,
incesante,
durante toda la mañana.
El trabajo seguía ahí
tan grande y gris,
como de costumbre
y he cruzado tres malas palabras,
improperios desnudos,
con la jefa de mi área.
La comida de mi “tupper”,
apelmazada y poco grácil,
me esperaba en la cartera
con la serenidad
del que se sabe vencedor.
Y ahora he caído en el sofá,
santuario del guerrero vencido
y te espero con ganas de caricias,
después de hacer tu ensalada favorita.
Dios se inspiro en tu cuerpo
para crear el universo,
y son tus curvas las que espero
para recordar que el mundo
aún tiene algún sentido.
Calla el ruido,
y con él los demonios,
porque tu con tu elegancia a cuestas
has entrado por la puerta.

11 de noviembre de 2011

POEMA A LOS VENCEDORES

2011-11-23T10:40:00.000-08:00

No han condenado aún
el dictador del que provienen,
ni su sangre ni sus muertos.
Han deseado cada hambriento,
cada trabajador sin empleo,
han callado sus mentiras
y han vivido del declive.

Al paso de sus sombras largas
ahora tiemblan los derechos,
todo aquello que la saliva
de los curas condena y señala
como erróneo y diferente.
Se recuerda el nombre del pecado
en cada curva de tu cuerpo,
en cada deseo de mi boca.

El triste odio de sus palabras,
su permanente anclaje
en cada muro del pasado,
sus recetas caducas y precarias,
sus escrúpulos inexistentes.

Hoy vuelven a gobernar,
y teñirán de gris el cielo
que en su escudo es tan azul,
pintarán de negro el mar,
llenarán de mentiras nuevas tragedias.

22 y 23 de noviembre de 2011

CALOR, OTOÑO Y ESPERAS

2011-11-14T06:50:00.000-08:00

El gris tiñe de tinieblas
aceras y rincones,
en este otoño extraño
de cielos azules y calor.

Todo cae con las hojas,
tu silencio suave, mi voz,
aquellos planes trazados
y las ganas de saltar.

Lejos quedan los reflejos de verano
y el olor de crema solar,
sal de agua marina,
ensaladas en las terrazas.

Esperan sentados en la estación
futuros viajes,
promesas por pronunciar,
ofertas para trabajar en la luna.

Corre la ciudad,
sin pausa, olvidando cada sueño
entre gritos y obras,
entre un claxon y nuestro recuerdo.

Y el cigarrillo se consume
a cámara rápida sobre la mesa,
mientras escribo una carta,
mientras anhelo tu regreso.

13 de Octubre de 2011

VERSOS ACRÓBATAS

2011-11-11T03:14:00.000-08:00

Ahir per la nit es va celebrar a la Biblioteca Tecla Sala de L'Hospitalet de Llobregat un recital de poesia emmarcat dins el Festival Acróbatas que conjuga poesia i música. Els poetes escollits eren el periodista i escriptor Rodolfo Serrano i el cantautor Marwan.
Va ser una vetllada magnífica, d'aquelles en que et sents acompanyat... Retalls de poesia, de veritats, de mots senzills lligats amb sonoritat. Emocions a flor de pell, sent tinta sobre el paper, emocions individuals, del poeta, i també de tots, recíproques, com a persones supervivents que som. La condemna humana, el regal de viure, moments amb els progenitors, la guerra, aquell amor que arriba, el que va marxar, el que mai desapareixerà...
Nit com les d'ahir serveixen per adonar-nos que no estem tan sols escoltant la poesia que la vida ens regala en cada racó, en cada porus de la pell. Potser la victòria de la paraula no és una utopia.
----

Ayer por la noche se celebró en la Biblioteca Tecla Sala de L'Hospitalet de Llobregat un recital de poesía enmarcado en el Festival Acróbatas que aúna poesía y música. Los poetas elegidos eran el periodista y escritor Rodolfo Serrano y el cantautor Marwan.
Fue una velada magnífica, de esas en que te sientes acompañado. Retales de poesía, de verdades, de motes sencillos ligados con sonoridad. Emociones a flor de piel, siendo tinta sobre papel, emociones individuales, del poeta, y también de todos, recíprocas, como a personas supervivientes que somos. La condena humana, el regalo de vivir, momentos con los progenitores, la guerra, aquel amor que llega, el que se marchó, el que nunca desaparecerá...
Noches como las de ayer sirven para darnos cuenta que no estamos tan solos escuchando la poesía que la vida nos regala en cada pequeño rincón, en cada poro de la piel. Quizá la victoria de la palabra no sea una utopía.

AMANDO EN LA DICTADURA DE LOS MERCADOS

2011-11-06T04:59:00.000-08:00

Recojo el movimiento de tus pestañas,
bajo el sol de tarde
que ante nosotros se desvanece
dejando paso a la luna,
a los artistas de la noche,
a sus frágiles doncellas.

Así que cae la tarde
meciendo entre sus brazos
los tibios latidos de ti y de mi,
de la magia que nos unió
una madrugada de febrero,
cuando en el mar aún nadaban peces.

Ahora se han ahogado muchos
con la dictadura de los mercados,
han cambiado leyes
y hoy se evita la democracia
justo donde nació anteayer,
en la Antigua Grecia.

Y tomando las calles recordaremos
el sabor que no le pueden robar
a un futuro aún por dibujar,
al vuelo de las mariposas
ni al dulce beso de tus labios;
eso aún no nos lo pueden robar.

4 de noviembre de 2011

LUNES DE LLUVIA

2011-11-02T09:20:00.000-07:00

Ha llegado el tiempo de las mantas,
cuesta un mundo levantarse
y la lluvia grita fuerte tu nombre,
golpeando contra el cristal.

Mueren pilotos,
secuestran cooperantes,
terremotos devastan Turquía
y en Euskadi amanece la paz.

Como Urquijo
al bajarse de un escenario,
yo me vuelvo vulgar
cuando salgo del trabajo.

Se acumulan los días,
como hojas en la acera
y cual polvo
vuelan las sonrisas.

Y olvidaré cualquier mitomanía,
egocéntrica,
centrando mis cinco sentidos
en amar tus palabras,
cada una de tus caricias.

24 y 31 de Octubre de 2011

15

2011-10-18T03:33:00.000-07:00

Actualitzo el blog amb un poema (o alguna cosa modestament semblant) recent fet. Parla una mica de les sensacions recollides durant la manifestació mundial del passat 15 d'Octubre, i en realitat de tot allò que hem anat vivint des del passat 15 de maig. Res és automàtic, res s'aconsegueix d'avui per demà, però penso sincerament que alguna cosa en el món, dins la gent, està començant a moure's, començant a canviar.

Corre en el aire el olor de jazmín,
a madera recién pulida,
compones tus canciones a piano
mientras nacen nuevos himnos que gritar.

Las calles son plena efervescencia,
banderas en las manos
y poesía en nuestros labios,
exigiendo nuevas verdades,
antiguos sueños.

Agoniza el capital,
arrastrando con él a víctimas del naufragio,
salvándose los tiranos
con los restos del gran buque,
cogiendo aún las cuerdas del rescate.

Los cánticos no cesan,
murmullo de una marcha que no calla.
Vivimos la historia en presente
y el mundo se reinventa.

Calienta el latido de los corazones,
mientras me faltan tus caricias,
coger fuerte tu mano
ahora que se derriban los muros,
ahora que,
despiertos,
exigimos futuro.

18 d'Octubre de 2011

POEMA POR LA MAÑANA

2011-10-05T08:38:00.000-07:00

Escucho la lluvia caer
golpeando con su ritmo
tenue, apagado,
constante, invencible,
mientras entra el sol por la ventana.
Sobre la cama descansan aún tu cuerpo,
mentiras, sábanas desordenas,
y el beso olvidado de anteayer.
El correo rebosa de cartas bancarias,
justo donde esperaba encontrar
con su olor suave de melocotón
tus caricias perdidas.
Los acordes de tu canción,
el ronroneo de un gato,
y unas tostadas a medio hacer
fotografía del comedor,
donde las horas pasan lentas.

El telediario seguirá,
un día más,
pintando de gris el amanecer,
volaran las palomas a tu paso,
estarás a punto de perder el tren.
Leerás por encima el diario
gratuito y medio arrugado,
superviviente encontrado en el asiento.
Cada vez más,
fuera,
el cielo se va volviendo azul,
la luz roza tus parpados,
y yo no puedo evitar echarte de menos.

14 de Setiembre de 2011

JUSTÍCIA AMERICANA

2011-09-22T10:34:00.000-07:00

Sabia de la notícia, però avui l'he llegit a fons. No tinc prou temps per actualitzar el blog amb un escrit explicatiu, així que potser per primera vegada copiaré i enganxaré tal qual la notícia del passat aquesta matinada, de elpaís.com i signada per la Yolanda Monge.
Poc més puc afegir; el país que s'autoproclama com el gran defensor de les llibertats encara assassina amb pena de mort, i ho fa amb orgull. I no només això, sinó que també ho fan encara que no existeixin proves, i si ets de raça negre encara semblen disfrutar més emprant el dit arbitràriament.

[...] Davis se mantuvo sereno hasta el final. Sólo parpadeó sincopadamente cuando los medicamentos que pondrían fin a su vida comenzaron a recorrer su flujo sanguíneo. Pero antes de que eso sucediera, el hombre de 42 años que llevaba desde los 20 encerrado en el corredor de la muerte dejó oír su voz. Mirando a los familiares del policía que la justicia asegura que asesinó a tiros en 1989, Mark McPhail, proclamó, por última vez, su inocencia: "Soy inocente". "Yo no lo hice. Siento mucho su pérdida. Pero yo no maté a su padre, hermano o hijo".

En la sala estaban presenciando la ejecución el hijo de McPhail y su hermano. El hijo presenció todo el proceso inclinado hacia delante en su silla, sin dejar de mirar, sin volver ni una sola vez la cabeza ni cerrar los ojos, según relataron los periodistas que asistieron al ritual de la muerte legal que aplican 34 Estados de la Unión. El hermano se mantenía con la espalda pegada a la silla. No asistió la madre a pesar de que aseguró que lo haría. Sí habló para algunos medios después de que el Supremo anunciase, cuatro horas después de prorrogar la ejecución, que no había impedimento legal para matar a Davis. Anneliese McPhail manifestó lo que ya había dicho muchas otras veces, que deseaba la muerte de Davis y que ya había esperado demasiado. Preguntada si podría vivir feliz y tranquila con la muerte de Davis atajó la cuestión sin ninguna sombra de duda: "Por supuesto". No es un caso aislado. El actual Gobernador de Tejas, Rick Perry, aspirante a candidato a la Casa Blanca en 2012, declaró hace menos de dos semanas en un debate que vivía muy tranquilo con las 234 sentencias a muerte que ha firmado. Él y la audiencia que le escuchaba en directo, que rompió en aplausos ante la mención del dato.

Davis tuvo esta madrugada palabras para todos. Para sus carceleros y verdugos, a los que dijo que esperaba que Dios se apiadara de sus almas por el acto erróneo que iban a cometer pero a quienes también encomendó su alma al Altísimo. "Que Dios les bendiga". Para sus familiares y amigos, hacia quienes pronunció frases consoladoras y que llamaban a no cejar en la lucha de probar su inocencia. "Seguid trabajando, indagad, buscad pruebas que hagan justicia a mi caso", solicitó. El precepto de la duda razonable -fundamental para un veredicto de culpabilidad- ha quedado violado esta noche, cuando se quitó, de forma legal, la vida a un hombre sobre el que siete testigos, no uno ni dos, siete, se han retractado sobre la acusación que hicieron en un primer momento. Demasiadas dudas para practicar tan definitiva -sin vuelta atrás- decisión: matar a un ser humano.

FINS A LA TERCERA REPÚBLICA!

2011-09-16T10:24:00.000-07:00

Des d'aquesta petita finestra oberta al món sempre he volgut aplaudir a tots aquells que des del seu àmbit han treballat, lluitat i s'han expressat per fer un món millor, per construir un món més just. I moltes vegades he intentat dedicar-lis un petit homenatge després de la seva mort. Sovint han estat persones del món de la cultura com Pepe Rubianes o José Antonio Labordeta, i també d'altres àmbits com el de la cooperació, encarnat en Vicent Ferrer.

Ens ha deixat un altre dels grans, en un dia d'aquells en que com ha dit una bona amiga, penses que si hi ha algun Déu deu ser de dretes (només així s'entén la quasi immortalitat de Fraga o la plàcida i llarga vida de gent com Pinochet o Franco).

Jordi Dauder, actor de teatre, cinema, televisió i doblatge ha mort als 73 anys. Amb un currículum inacabable, molts el recordaran pel seu paper de Mateu a la sèrie de TV3 “Nissaga de Poder”.
L'exemple del Jordi quedarà per la posteritat per a tots aquells que vulguin saber que volia dir ser artista compromès. A banda de la interpretació, també va realitzar activitat com a escriptor, i esdevingué sempre un personatge vinculat a la lluita per a la llibertat i la justícia social. Vinculat en mil i una lluita, podem destacar la seva participació en diferents lluites veïnals a Badalona, per dignificar les escoles, en els fets del paranimf en plena dictadura o en el maig del 68 a París, on va estar 15 anys exiliat. En un temps més actual, va abanderar la lluita contra la guerra d'Iraq, sota el mític crit de “No a la guerra!” que juntament amb altres actors va portar fins al Congrés dels diputats l'any 2003.

En els darrers temps, un maleït càncer el tenia en una nova lluita, una lluita contínua, i una de les seves darreres aparicions va ser per a recollir el Premi Gaudí d'honor a la seva trajectòria i va deixar un discurs per al record (http://www.ara.cat/el_radar/Discurs-Dauder-Premi-Cinema-Catala_3_555574441.html). Magnífic, valent, contundent i elegant, tal com era ell i la lluita que sempre l'acompanyava.

Així doncs, ara ens quedarà el record d'aquest gran actor i incansable lluitador com a exemple d'artista compromès amb els problemes del seu entorn i de la llibertat... i tal com va dir encarnant al President Azaña a la pel·lícula “Azaña, cuatro días de julio” i com ell mateix invitava a somiar en el discurs citat, “Hasta la tercera República!”.

TOT QUEDA MOLT LLUNY

2011-09-12T07:14:00.000-07:00

Els carrers estan mullats, de nit, de pluja, de promeses perdudes. Les persianes baixades amaguen mirades.
Sembla impossible fer-me entendre, serà que les meves mans han perdut la màgia que tenien, tremolen com les d'un malalt.
Ahir vaig guanyar, potser avui tocava perdre. Ja no soc l'artista, només una ombra supervivent.
El centre del món queda ara molt lluny, i l'aire fa olor de pólvora, no queden orenetes que em puguin rescatar.
Resaré a veure si algun Déu despistat em pot escoltar, potser en queda algun que no sigui sord. I si no, sempre ens quedarà dormir i intentar somiar.
Les cançons que em vas regalar regalimen, cera calenta a cada cantonada de la ciutat.
Papers, escrits mullats inunden el terra; encara tenen el gust d'aquella nit, però avui tindrem matèria per cremar a la llar de foc.
Les paraules volen, lliures pel cel, i tot plegat comença a quedar ja tan lluny...

4 de Juliol de 2011

FRAGILIDAD

2011-09-06T06:32:00.000-07:00

El Setembre ha començat a caminar, i ho fa portant amb ell la rutina que tanta por ens fa. Aquests dies els examens em tenen capturat, ser estudiant treballador és el que té, sempre t'espera un Setembre ben farcit de tot allò que durant l'any no t'han permès fer, no agraden els estudiants que han de treballar per pagar-se la carrera, no estan de moda en aquest sistema.

Us deixo la promesa de penjar un text propi ben aviat, però avui, en mig dels dies difícils que corren, de reformes constitucionals neoliberals i sentències que volen matar llengües, agafo prestada aquesta cançó de l'Ismael Serrano que expressa molt bé com estic últimament. No és fàcil, però cal seguir somiant, cada dia, sense rendir-se!!

Todo es frágil:
tu costumbre de amarme,
mi fe,
el silencio y la vida que duerme
en un vagón de tren.
Tu contrato fugaz,
la memoria,
este hilo de voz,
las quimeras que surcan estrechos
y este corazón
que persigue tu rastro
en la alfombra de la habitación.

No es tan frágil
el trueno del fúsil,
el temor
a perderme tus dulces mañanas,
tanto dolor.
La memoria del banco,
el aroma de aceite en el mar,
las fronteras de acero para hombres,
humo para el capital
que regula espejismos
y ordena tu necesidad.

Yo soy frágil como un cristal
si falta usted a esta cita, mi amor,
si el canto se llena de olvido,
si el recuerdo se va
y ya no ríe conmigo.
Quizá no seamos héroes
pero aún seguimos vivos
y en la crisálida su voz estallará.
Y no se quedará inmóvil al borde del camino
y hará futuro su fuerte fragilidad.

Es tan frágil el abrazo del mundo y su paz,
la promesa desde la tribuna
y su empeño por perdurar.
Soberbio y resistente
es el grito del miedo anunciando el final
y la noche que escupen al cielo
tantas chimeneas,
los disparos de nieve,
el rugido de las bayonetas.

Quizá no sea tan frágil
tu costumbre de amarme,
mi fe,
tu voz y tu memoria.
¿Sabes?, quizá me equivoqué.
Quizá no sea indestructible
el trueno del fusil, tanto dolor,
la burbuja que encierra este grito
y este temor
a saberme perdido,
a perderte y perder la razón.

Yo soy frágil como un cristal
si falta usted a esta cita, mi amor,
si el canto se llena de olvido,
si el recuerdo se va
y ya no ríe conmigo.
Quizá no seamos héroes
pero aún seguimos vivos
y en la crisálida su voz estallará.
Y no se quedará inmóvil al borde del camino
y hará futuro su fuerte fragilidad.

(Ismael Serrano)

ELS ASSASSINS DEL FUTBOL ESPANYOL

2011-08-30T04:38:00.000-07:00

Comença una nova temporada de futbol, i en el panorama espanyol ho fa amb una situació complicada, amb molts fronts oberts, alguns dels quals desemboquen en una situació que amenaça el seu futur, o almenys a un futur de bona salut.
La primera jornada de lliga no va disputar-se en la data prevista degut a la vaga legítima que van fer els futbolistes. No parlem d'aquells futbolistes que viuen en el núvol més luxós i apartat de la realitat, sinó d'aquells que juguen en clubs modestos i que veuen com no cobren, com van passant els mesos i com no es compleix el signat en els contractes i com les males gestions dels clubs han acabat per passar-lis factura a ells. Sembla que al final han arribat a un acord favorable després de la forta pressió feta per l'Associació de Futbolistes Espanyols (AFE), encapçalada per Rubiales, que em sembla un dirigent valent i honrat, defensant sempre als futbolistes que no surten per la televisió i que tenen salaris terrenals, que si no cobren no tenen per menjar, com la resta de mortals treballadors.

A banda d'aquest tema delicat que d'haver-se allargat hauria fet trontollar l'estabilitat social, deixant a un país ofegat per la crisi sense el seu opi preferit, la Lliga de Futbol Professional -o prostituït com diuen des de les ràdios- (LFP), està fent de les seves amb la màscara del capitalisme més ferotge. Ha decidit prohibir l'entrada als camps de futbol de les ràdios si no fan el pagament d'un cànon que s'han inventat, qual SGAE. Una mostra més del poc que els importa el futbol a aquests empresaris agressius que han acabat sent els dirigents de la nostra lliga. El futbol sense les ràdios seria alguna cosa així com un concert sense públic, o un bon tiberi sense comensals. No poden matar una tradició tan antiga com aquesta, no poden matar el sabor de les tardes de diumenges amb els “Carrusels Deportivos” de les diferents cadenes.
I no només amb el tema de la ràdio es veu que l'únic factor que es té en compte a l'hora de decidir és el dels diners. Aquesta nova temporada també s'inaugura el nou model d'horari de partits. Aquest està fet a mida dels mercats asiàtics, i per facilitar que els partits siguin seguits massivament a l'Orient hi ha horaris tan poc habituals com els del diumenge a les 12 del migdia, o a les 4 de la tarda. Més difícil de justificar és el canvi del de la nit de diumenge, passant de les 9 a les 10. Està clar que Espanya és un país de parats i que no molta gent ha de matinar cada dilluns, però mesures així semblen voler perpetuar una situació tan penosa com l'actual... I a més, una altra peculiaritat dels nous horaris serà que mai coincideixen més de dos partits a la vegada, una altra amenaça de mort per la ràdio multifutbol de tota la vida. Sembla que aquells diumenges de cotxe, futbol i ràdio passaran a millor vida. Bé, caldrà veure si quan els camps estan buits de seguidors cansats d'aguantar faltes de respecte trucaran als xinesos perquè agafin un avió i vinguin a fer-se socis dels clubs.

I per si tot això no fos prou per veure que estan jugant amb foc, explotant en excés la gallina dels ous d'or i oblidant que si el futbol és poderós és pel nombre de seguidors que té (cap de les mesures esmentades ajuda ni facilita les coses a l'aficionat de a peu), encara n'hi ha més!
Els drets televisius repartits entre clubs, i no en mans de la lliga (com passa per exemple a Anglaterra) fa que no es produeixi cap repartiment, sinó un abús només propi del capitalisme que fa cada dia més rics als més grans (Barça i Madrid) i més febles a la resta. Hi ha uns equips que poden fitxar tot allò que volen i una resta que han de vendre per seguir sobrevivint, i aquí també es destapa la falta de cap mena de control ni transparència, ja que el deute tan mencionat de clubs com el València no dista massa del que tenen els dos grans, però uns han de vendre per respirar i els altres poden seguir fitxant a preu d'or... Així doncs la lliga espanyola ha vist com diverses estrelles han emigrat a d'altres lligues (Agüero, Mata, Forlan, Silva, De Gea, Osvaldo...) i això resta nivell a la competició, fa més fortes altres lligues d'Europa. La lliga espanyola està deixant de ser emocionant i de ser competitiva.

Sincerament, això no ha fet més que començar i sembla que les golejades d'escàndol de Barça i Madrid s'aniran succeint, sumant xifres de vora 100 punts i la resta a perseguir-los recollint les molles del gran pastís que es van repartint. Espero que no s'oblidin que si la lliga només la formessin dos equips tan sols hi hauria dos partits l'any, i per molt intensos que fossin, per molts dits a l'ull que es posessin no tindria cap mena d'interès. Avui encara som a temps de salvar el futbol espanyol, espero que tres o quatre deixin de prioritzar les seves butxaques per davant del motor sentimental d'un país i hi posin remei.

REPASSANT LES VACANCES DES DE L'OFICINA

2011-08-24T10:32:00.000-07:00

Ha tornat la vida normal. Sabíem quin dia trucaria de nou a la porta, però encara que avisada la seva arribada no deixa de fer mandra. Ho fa en forma de feina en mig d’una ciutat en plena Festa Major, possiblement la més intensa i llarga de Catalunya. També treuen el nas a l’horitzó més proper uns quants exàmens de Setembre que amb major o menor intensitat estic preparant des de fa més d’una setmana.
Enrere comencen a quedar unes vacances, que tot i ser les més curtes que he viscut mai també han estat segurament les més intenses de la meva vida. Van començar amb la xerrada de l’escola de #congresdesdebaix a Gualba on vaig anar com a ponent per aportar la meva visió com a jove associat; un moviment polític ètic i valent, conceptes que sovint manquen en la política d’avui. Els hi desitjo tota la sort del món, aquest corrent mereix tots els meus respectes i des d’aquí els agraeixo de nou el fet d’haver-me convidat i escoltat. Després va venir el viatge a París, la quarta vegada que trepitjava la ciutat de l’amor i la llum, però de ben segur l’ocasió en que m’ha despertat més sentiments, gràcies a la companyia. Pel record etern quedaran un munt de moments, i el desig perpetu de viure-hi alguna vegada a la meva vida. Caldrà pensar, de moment, en tornar-hi algun dia no massa llunyà. Gairebé sense temps per assimilar el viatge vaig estar uns dies pel poble d’Alcañiz, a l’Aragó. Van ser dies magnífics i intensos de veure moltes coses i de fer excursions, de conèixer més a fons la família d’aquella persona amb qui vull compartir els plaers i les petacades de la vida.
I de nou a Barcelona, esgarrapant els dies de festa que em quedaven, van seguir succeint coses molt interessants com el concert de Manel a Martorell (a una buscada 1a fila amb la companya més fidel que conec, merci Anna per ser sempre allà), les festes de Gràcia, amb concert de Josmar inclòs, l’inici de l’estudi de cada Agost, les tres rastes que ara adornen el meu cabell obra i gràcia de la Cristina, aprendre a anar en bicicleta mercès al sempre omnipresent Marc i l’oferta acceptada de tornar al futbol en actiu de l’amic Borja.
Ara acabarem d’assaborir el sabor de l’estiu amb el concert de Miquel del Roig a Sants o gaudint una mica de les pròpies festes de Granollers. Encara que la Lliga no comenci quan toca o que ens vulguin canviar la Constitució només per empitjorar-la, no ens podran prendre que acabem de gaudir d’aquests últims sospirs estivals.

PARÍS DES DE L'AVIÓ

2011-08-13T08:35:00.000-07:00

Deixo aquí un petit text, una espècie de reflexió escrita que vaig fer a l'avió tornant d'uns dies per París.

París està ja sota els nostres peus. Cada un dels seus edificis, el riu, es fan cada segon més petits, més llunyans.

Enrere queden ja una pila de moments que el temps convertirà en records. Paraules que la memòria seleccionarà i variarà convertint-les en eternes.

Vora el riu, amb la nit caient a sobre i el rellotge perseguint-nos com a fugitius, vam robar la felicitat impossible als deus. Vam fer el còctel més bo del món mesclant petons, somriures i cançons, afegint també la punta justa de bogeria.

Cada segon d'aquests dies d'estiu plujós han matat els diables alimentats durant el curs per les distàncies i la por. De cop han callat tots els murmuris, el silenci és ensordidor. Per respirar em queden les teves mirades, els teus cabells, fils de color d'or.

7 d'Agost de 2011

LA VALENTIA I #CONGRESDESDEBAIX

2011-07-29T08:10:00.000-07:00

Des de fa mesos segueixo atent i per informacions d'un gran amic tot el procés que ha generat #congresdesdebaix, un concepte nascut arrel de les noves xarxes socials que darrerament mouen el món, fent-lo més espontani, interactiu i canviant. Aquest cap de setmana celebren la seva Escola d'estiu per debatre, recollir opinions, fer pinya, treure conclusions... I tinc el privilegi d'haver estat convidat com a ponent per oferir la meva visió com estudiant i referent del món associatiu en un dels debats, titulat "El PSC vist des de fora" i he decidit buscar unes quantes paraules per parlar sobre el moviment i tot allò que n'opino aquí al blog.
Un nombre molt gran de persones va sumar-se a aquest moviment que promou un canvi en les formes de fer política dins del Partit Socialista de Catalunya (PSC) en aquests moments entre les passades eleccions municipals del maig i el Congrés de la tardor. Demanen més paper de les bases, més debat intern i sobretot un canvi de forma. Això passa per a persones noves, amb aire fresc i altres conceptes de política. El moviment, el procés, no parla mai de noms, ni de candidats, fet que el dota de major credibilitat. No busca encumbrar cap dirigent en concret, busca dotar al partit del discurs de les seves bases, fer fluir les idees de baix a dalt, com el seu nom i concepte indica amb absoluta perfecció.
Si hagués de definir amb una sola paraula el que penso sobre aquest moviment seria "Valentia". Valentia, allò que t'empeny a entrar en el món de la política, de les idees, del disseny del model de societat que desitges construir. Fa temps que la valentia era una paraula abandonada per molts dels que fan política. Molt sovint ningú aixecava la veu: no tocava, calia no contradir la mediocritat dels líders del propi partit, seguir amb el mutisme tot i caminar cap a un penya-segat, un precipici molt profund. Ara s'ha creat aquesta veu valenta, i crec que mereixen un gran reconeixement. Són un David contra Goliard, i a més un conegut i molt pròxim, fet que requereix encara més valor. Volen canviar les coses i ho fan assumint les conseqüències, acte que els definix com autèntics lluitadors en favor d'un col·lectiu que si triomfen rebrà els fruits de gaudir d'un partit més net i renovat. Pot agradar més o menys aquest moviment, però ningú pot negar que representa i recupera els millors conceptes de la millor manera de fer política. Li desitjo tota la sort del món!

TORMENTA DE VERANO

2011-06-18T08:41:00.000-07:00

Cal demanar disculpes: fa temps que no escric al blog, i les darreres vegades que ho he fet he abandonat una mica els escrits literaris per narrar les coses que aquests darrers temps han anat passant, algunes d'elles importants i molt esperançadores... Sembla que avui som més que volem un món millor, més digne, just i valent. I entre aquesta apocalipsi penjo avui un text literari després de molt temps. De vegades arriba l'estiu i surt el sol, però això no sempre vol dir que deixi de ploure. Espero que us agradi i digueu la vostra!!

Cansado. Agotado. Vencido.
El motor y las alas me han fallado, estoy cayendo al vacío. Por aquí no veo ese ángel de la cruz tatuada, y si existe está ahora ya muy lejos. Todo se ha convertido en cuatro paredes donde parece imposible vencer, los sueños están quebrados, quizá sea hora de admitir que he perdido la batalla. El caos parece tomar hoy todas las decisiones nuestras, y también las de todo a nuestro alrededor. No sé que me falta para conquistar el tesoro, ese que por un momento tengo cada noche entre mis manos, y que se me resbala cada vez al despertar. He perdido la esperanza de ganar, pero creo no estar preparado para perder.
Tal vez se han teñido de gris los colores de ayer, tal vez he sido ingenuo una vez más… pero la luz del final del túnel no se acerca por muchos pasos que doy, por mucho rato que, desesperado, me pongo a correr. Las palabras me tropiezan torpemente al salir de los labios y caen sobre un asfalto lleno de charcos, de sonrisas de gente que ha caducado ya.
De noche me meto en el refugio que debería ser mi casa, pero siempre me sorprenden los fantasmas, los grilletes que me esperan en mi habitación, para dejarme atado en la pared. Entre canciones, cartas a medio escribir i postales de viajes de amigos doy vueltas y vueltas, pero no consigo encontrar lo que busco; porque en realidad solo te busco a ti, a esa luz que necesito para poder seguir, para poder salir a la calle y ver.
Y estoy seguro de una cosa: de nada sirve pedir ayuda ya. Los errores han jugado a carcomerme a pedazos el alma, cada día soy más suyo, cada día ellos son menos míos. Tras la ventana llueve con fuerza y necesito una manta, poner cada rincón de mi cuerpo dentro y intentar dormir, olvidando las palabras.
Quizá mañana pasaré por el super, y compraré un par de botellines de ilusión, y unos gramos de libertad. Quizá así aún pueda seguir con la batalla; quizá así no esté todo perdido.

18 de juny de 2011

EL SOMNI DE L'"SPANISH REVOLUTION"

2011-05-28T07:55:00.000-07:00

La història que us vull explicar encara no té escrit un final, i potser tampoc està molt clar com va començar. Us puc dir que va iniciar-se en una època en que se'ns va voler privar del dret a somiar, de tenir un futur. Era un temps on van fer-nos pagar les culpes d'un problema que havien generat uns altres, els poderosos, els especuladors, els grans mercats.
Els polítics van oblidar que nosaltres els elegíem a ells perquè ens representessin, i així van oblidar-se que nosaltres els prestàvem la nostra força. Van rendir-se a les exigències sempre injustes dels mercats i les seves normes. Van convertir-se ells en els seus titelles, i nosaltres en els esclaus que havíem de sustentar un sistema que només afavoria uns pocs. El capitalisme no aportava ja res de bo a la majoria.
Vam veure com drets conquistats amb esforç, sang i lluita tremolaven, i estaven en perill davant de les tisores que els governs havien tret a passejar. No ens ajudaven a trobar una feina digne, si no que feien més barat i senzill l'acomiadament; no ens asseguraven un habitatge digne, i eren el complement dels bancs a l'hora de desnonar a famílies ofegades per una economia construïda per escanyar. Vam haver de veure també com els governs rescataven amb tones de diner públic a bancs i caixes, i com aquests repartien el botí entre els seus alts càrrecs.
I semblava ahir que tot estava adormit, que la pantalla plana del saló, aquella que només podem pagar en una eternitat de terminis, ens feia no sortir de casa a reclamar, a indignar-nos, a demanar el dret a somiar en un futur millor, davant d'una classe política que en la seva majoria ha oblidat proposar, idear, imaginar, per passar a ser només una mera burocràcia, informadora d'una crua realitat. Però avui, quasi de cop, i en forma d'onada el poble ha despertat. I ho ha fet de manera heterogènia. Són milers de veus, molts els destins possibles.

A tota Espanya s’han omplert les places de persones que demanen respostes a un sistema que de moment (i en els pitjors moments que estem passant mai) només ens escanya, sense més solucions. Els lemes i les demandes són diversos però les principals proclames són contra els dirigents polítics i la banca.
I un cop passades les eleccions, aquestes en que la dreta ha escombrat, s’han caigut ja les caretes, i la classe dirigent, encarnada en Felip Puig va decidir posar punt i final a l’acampada de Barcelona, a Plaça Catalunya. Ho va fer amb excuses molt poc creïbles, i amb els mossos exhibint la pitjor de les violències davant de la dignitat del pacifisme.
Així doncs la història continua, i més potent que mai, i encara no ha escrit el seu final. Alguna cosa ha despertat, i avui amb flors a la mà i la paraula com a única arma toca resistir aquests moments. Ens estan creixent les ales que teníem endormiscades i no volem que ens privin d’alçar el vol. Avui tenim un somni i amb la seva violència no ens el mataran.

VOTA RICARD GOMÀ, INDIGNA'T A LES URNES

2011-05-20T10:13:00.000-07:00

Aquest diumenge ens juguem molt. Ens juguem el camí que volem seguir, les solucions que ens poden fer millorar, el model en el que creiem. Il·lusió o retallades; construcció o destrucció.
No ens podem quedar a casa, i menys si som d'esquerres. No podem caure en la trampa del “tots són iguals”, no és certa, i creure-la només enforteix als grans partits, aquells que ens han indignat fins el punt de prendre el carrer. Donem un gir, indignem-nos també a les urnes i comencem a traçar de forma pragmàtica el futur millor que volem!
Que no retallin les teves idees; a Barcelona vota Ricard Gomà, vota Iniciativa per Catalunya els Verds – Esquerra Unida i Alternativa.

ADÉU VICENTE

2011-05-18T07:18:00.000-07:00

Aquest passat diumenge 15 de maig Vicente Rodríguez, actual capità del València Club de Futbol va acomiadar-se del Camp de Mestalla. Després d'onze temporades al club acaba contacte el proper 30 de juny i el partit contra el Llevant, equip on va formar-se, era el darrer que podia disputar a Mestalla amb la samarra xé.

Fou en els minuts previs al partit quan Vicente va tenir el seu merescut homenatge. Els jugadors del València van formar un “pasillo” a la sortida del túnel de vestidors, pel qual va passar el jugador de Benicalap, emocionat, amb la seva filla Blanca als braços. Mestalla va fer una tancada ovació, mentre el President del club Manuel Llorente entregava a l'extrem una placa i l'insigne d'or i brillants del VCF, la màxima condecoració de l'entitat. Més tard, quan al partit li faltava poc més d'un quart d'hora per finalitzar, l'entrenador Unai Emery va tenir el detall de fer-lo entrar al camp, on va lluir el braçalet de capità. Fou una despedida acurada, però també discreta. No hi va haver volta al camp ni gestos un cop acabat el partit. Ni vídeos ni cap detall més per part dels companys. El Llevant, celebrant la seva salvació, es va fer amo i senyor del terreny de joc.

I no vaig poder evitar estar trist davant aquest comiat. En els últims temps són molts els jugadors importants que ha calgut acomiadar. Villa, Silva, Albiol, Moretti, Marchena o Zigic van marxar sense tenir comiat i per motius econòmics. Calia ingressar calers per a la fotuda economia del club. I els altres comiats il·lustres com el de Cañizares, Carboni, Curro Torres o Baraja han estat degut a la seva edat; eren jugadors que acabaven contracte i que deixaven la vida activa del futbol, més o menys obligats, però que havien completat un cicle.
Amb Vicente la sensació era la mateixa que amb aquests jugadors veterans, però amb la diferència que tot just té 29 anys. Una edat encara òptima per oferir ben bé tres anys de futbol d'elit. Aquest fet em generà un sentiment profund de tristesa, de pensar que potser el final hagués pogut ser un altre, però que la realitat que sempre és el que compta era aquesta i era invariable; eren els últims instants de ball de Vicente com a jugador del València.
El jugador va arribar al VCF la temporada 2000-2001 i des del principi, amb només 19 anys, va disputar la posició a “Kily” González, un jugador de casta i caràcter. El seu joc elèctric i imparable, les seves diagonals des de la banda, i els seus centres precisos el van acabar convertint en el titular, observat sempre de prop pels grans clubs d'Europa, i finalment es va coronar en la temporada del doblet, la 2003-2004, on fou artífex important d'un èxit sempre assumit com a col·lectiu. Era, sense cap dubte, un dels millors jugadors del firmament futbolístic.
Però la temporada següent, a Bremen, una dura entrada va ser l'inici del final. L'inici d'un període de moltes lesions, de tota mena, però sobretot musculars que han fet desaparèixer aquell gran extrem esquerre. En determinats i no massa llargs períodes on ha evitat les lesions ha tornat a mostrar detalls de la qualitat que per edat encara conserva, però també, ja en aquesta última temporada, la seva vida fora del terreny de joc l'ha apartat del tot de l'equip.

Després de tot, gràcies i molta sort Vicente.

LES RETALLADES

2011-05-13T10:58:00.000-07:00

Les retallades. Fa setmanes que no es parla de gairebé res més. I us puc assegurar que són veritat, són certes. No són com l’home del sac que mai ens va venir a buscar tot i no deixar de ser trapelles o com aquell monstre de sota el llit, que tot i la por mai va arribar a sortir per devorar-nos.
L’altre dia vaig anar a urgències per unes angines, i ni va visitar-me la meva doctora (va visitar-me una infermera) ni van fer-me recepta pels medicaments que em calia prendre. Una atenció molt diferent de la rebuda en les anteriors vegades que havia hagut d’anar al metge, fa força mesos enrera.

Les retallades estan aquí, i cal tenir molt clar en quins sectors s’estan produint i analitzar que hi ha al darrere de l’excusa que la crisi posa en safata de plata. Les retallades que està fent el Govern de la Generalitat, el Govern de Mas, aquells que diuen ser “el Govern dels millors” afecten especialment a dos àmbits fonamentals de l’Estat del Benestar: a educació i a sanitat. Els dos pilars que sostenen socialment un país. Aquells dels que les persones que menys tenen més necessiten. Retallen pressupost als hospitals, però eliminen l’impost de successions a aquelles persones que hereten fortunes de més d’un milió d’euros; retallen la sisena hora a les escoles públiques, però la mantenen a la concertada, a la vegada que concerten i ajuden econòmicament a les escoles que segreguen encara als nens i les nenes. També retallen la inversió per a comprar llibres a les biblioteques o es plantegen que el metro de Barcelona no obri durant la nit del dissabte. Petits exemples de les tisorades realitzades.
I fan les retallades tot dient que la situació és excepcional, que no retallen sinó que fan estalvi, i que no hi ha un altre camí. El que realment està fent aquest Govern, aprofitant la conjuntura del moment, és un canvi de model, fent un gir cap a la privatització. Un gir per beneficiar uns pocs, i que costarà molt de tornar a capgirar. Costa molt construir, però molt menys destruir, i això és el que està fent el Govern de Mas. Està destruint un model de benestar social basat en l’esforç de tots per establir un model privat, amb les mútues i les escoles concertades com a grans, on només uns pocs recullen els fruits.

I davant d’això cal sortir al carrer. Cal defensar els nostres drets, perquè mai abans han estat tan en perill com ara des de que tenim democràcia. La gent, el poble, tenim el poder, i sobretot, tenim maneres per expressar el nostre malestar, per cridar ben alt que aquest no és el camí que volem seguir per encarar el futur.
Aquest dissabte 14 de maig caldrà que omplim el carrer, a les 11 hores a Plaça Catalunya, per dir prou a tanta retallada social, a dir ben fort que no volem ser els de sota els únics que paguem la crisi, ja que no som nosaltres qui la hem provocat. No volem que aquesta crisi serveixi per fer més rics als que més tenen, volem una societat més justa i uns governs que treballin per les persones, i no pels interessos dels bancs. Hi ha drets que no es poden retallar.
I per això, diumenge 22 de maig tornem a tenir una altra oportunitat de dir no a les retallades, de dir no a aquest model antisolidari que només vol treure drets a qui menys té. Tenim la veu i tenim el vot, no el desaprofitem i diguem ben alt i ben fort el dia de les eleccions, amb la nostra papereta, que no volem més ajustos de dretes, que no volem renunciar a més drets, que no volem que aquest sigui el camí a seguir.
Mai ha estat tan important reivindicar quin futur volem com ara.
Tenim en joc moltes coses, massa coses, no ens podem quedar a casa.

I per acabar us deixo aquí dos vídeos, un per a mantenir una mica el sentit de l’humor, sempre amb sentit crític i amb ironia. L’altre perquè reflexioneu el vostre vot de cara al 22 de Maig.

http://www.youtube.com/watch?v=XgdBLpP1CDk

http://www.youtube.com/watch?v=K1ZtrKsx89Y

LA VICTÒRIA DEL TREBALL

2011-05-05T03:36:00.000-07:00

Sempre recordaré que el vaig conèixer en plena tardor de l’any 2009. Aquell primer dia vaig quedar-me amb el seu caràcter discret. De vegades no et cal cridar massa, ni fer-te notar, per que ja tens d’entrada el més important per destacar, el talent.

Durant els mesos següents vaig tenir l’immens privilegi de poder veure mica en mica la seva manera de ser, i sobretot de treballar. Podria posar-me a fer una llista d’adjectius que el defineixen; compromès, implicat, treballador, organitzat, constant... Però això només són paraules. La seva capacitat de treball i implicació, amb l’evolució de la seva tasca diària i permanent al capdavant de la federació AJEC-Sabadell, va ésser un plaer que vaig tenir la infinita sort de poder veure i valorar. Petits regals que sempre et dóna la tasca associativa.
Així doncs vaig veure molt clar que una persona amb aquestes qualitats s’havia guanyat el gran privilegi i l’encara més gran responsabilitat de ser un dels encarregats de tirar del carro de l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya a nivell nacional, formant part del Secretariat Nacional.
I passat un any d’això, ja es pot dir que la feina que ha pogut desenvolupar des de l’Àrea d’Instituts és simplement classificable d’excel•lent. La constància, el treball i l’esforç són de nou paraules que defineixen la seva labor.

I sempre, més tard o més aviat, quan la feina està ben feta arriben els reconeixements. Eloi Ismael Cortés Serra forma part de la llista electoral per a les eleccions municipals de Sabadell pel Partit Socialista de Catalunya (PSC). La alegria i satisfacció que sento són difícils de plasmar en paraules, en aquest blog que seguiu uns pocs i estimats fidels.
Sento que la victòria de l’Eloi és la victòria del treball, de l’esforç, de la constància, de la integritat, de la decència. Crec en tu Eloi; crec en tu i de rebot em fas creure, com ho fan uns pocs, en la política. Gràcies per aquesta sensació dolça que em diu que no està tot perdut!

(Fotografia del sopar de presentació de la llista del PSC-Sabadell per les eleccions municipals, celebrat el passat 30 d’Abril i on vaig tenir el plaer d’assistir convidat, entre persones molt importants per mi)

"ACUÉRDATE DE VIVIR"

2011-04-16T07:53:00.000-07:00

Ismael Serrano va titular el seu darrer àlbum “Acuérdate de vivir”, inspirat en la llegenda escrita que hi havia en molts rellotges antics, “Memento vivere”. És un consell, una reflexió molt necessària en els temps que estem patint darrerament.

De vegades la vida ens colpeja fort, sense previ avís, sense tenir-ho apuntat en la nostra agenda, aquella que acaba sent paraula sagrada, citant tot el que em de fer, que indica en el dia i moment que cal enllestir-ho. Quasi bé mai ens dediquem sortides del guió establert, assumim amb normalitat i horrible submissió el rol que ens condemna a sobreviure de casa a la feina i de la feina a casa, sense preguntar-nos si això és realment el que s’anomena viure.
I de vegades, entre aquest anar i venir diari, rutinari i repetit, sona alguna alarma, s’encén un llum vermell que ens recorda que no som immortals, que la vida té una caducitat marcada, i que la nostra vida pot acabar abans que ho faci la hipoteca que, oblidant-nos de pensar, anem pagant cada mes.
I potser aquest avís ens ha de servir per despertar; per reclamar més i acceptar menys, per recordar que abans de tornar-nos simples peces d’una màquina, sers obligats a treballar cegament per sobreviure, teníem somnis i esperances de construir un món millor. Potser aquest avís en ha de servir per buscar que ha de ser viure, que és imprescindible per fer-ho i que són simples cadenes que ens hem autoimposat, cadenes que ens han tornat menys lliures i ens han omplert la casa d’objectes que no ens apropen més a la felicitat.
Tinc la dolça esperança que abans que sigui massa tard descobrirem que és viure i repensarem la nostra manera de fer. Trobarem la manera de treballar sense oblidar que el mar és blau i brilla en dies de sol, que a la vora tenim gent a la que estimar; recordarem aquell somni que vam oblidar el dia que vam decidir simplement sobreviure i el començarem a dibuixar a la realitat.
Entre rumors de retallades i oblidats, observant homes i dones cecs caminant com ramats, he agafat aquella motxilla amb les quatre coses imprescindibles i he decidit començar a caminar, intentant retrobar-me amb el que crec que hauria de ser viure.

10-A

2011-04-09T11:38:00.000-07:00

Aquest 10 d’Abril es realitza a Barcelona la consulta sobre la independència de Catalunya. Tema interessant i complicat, tot i que segons els impulsors de les consultes sembla d’una senzillesa extrema: blanc o negre, sí o no.
Sincerament pensant en el vot se’m presenta una decisió complicada. M’explicaré; no em defineixo com independentista ja que em sembla una cosa allunyada del meu dia a dia, dono preferència a l’espectre social abans que al nacional, perquè abans que ciutadans d’un país o un altre som persones i això està per sobre de tot. A més entenc que ser o no independentista, a diferència del que molts pensen, no és una manera de ser políticament, ja que no és un terme etern sinó conjuntural, en el sentit que pot arribar el dia en que Catalunya sigui independent i llavors aquesta etiqueta política deixaria de tenir motiu de ser. D’altra banda, la consulta només contempla el sí o el no a la voluntat de ser un estat independent. No hi figuren altres camins o vies sobre el futur de Catalunya com pot ser el federalisme, per exemple. Això és la mostra que és una consulta guiada cap a una única orientació i això no és representatiu de la realitat plural que sobre aquest tema és viu a Catalunya. No és una qüestió, per sort o per desgràcia, de blanc o negre, tal com la consulta sembla indicar.

A banda d’aquests dos grans arguments, però, aniré a votar. Aniré a votar perquè em sembla magnífic que sorgeixin processos participatius com aquests, relativament populars que ens permetin exercir i participar en la democràcia més sovint que d’eleccions en eleccions. Aniré a votar perquè encara que no sigui vinculant és una gran oportunitat per iniciar, a través dels resultats (siguin quins siguin), un debat obert, útil i plural sobre aquest tema, sobre el futur que volem per Catalunya. Perquè no és un tema senzill i sobretot no és un tema de blanc o negre.
I per aquesta raó, perquè estic del tot convençut que no és quelcom de blanc o negre, un dels vots que em plantejo és el vot en blanc. Com a clara mostra de la meva demanda de participar i potenciar un debat obert sobre el tema; un debat de veritat, amb aspiracions de trobar punts comuns entre les parts, amb aspiracions de sumar una majoria de catalans per seguir un camí determinat.

Però sincerament també contemplo votar en positiu. Crec en un món sense fronteres, m’importa el que pateix la gent d’aquí, però també m’importa el patiment de la gent d’arreu. Així doncs m’agradaria un món sense estats, o amb un gran estat, però la realitat no és aquesta i davant d’això la que entenc com la meva nació és Catalunya. En una lògica mundial de sistemes d’estats em sembla el més lògic l’estat nació, i això és el que em fa pensar en que Catalunya mereixeria tenir un estat propi.

M’agrada la idea federal, crec en ella. Però també crec que és una idea que requereix d’una reciprocitat per part de la resta de l’Estat espanyol, que avui no existeix. La sentència del Tribunal Constitucional ho demostra, i això m’empeny també a pensar en el sí.

En tot cas necessitava expressar en veu alta tot aquest grapat de pensaments; ara serà qüestió de meditar el vot i rumiar quin paper agafar. En tot cas, sigui blanc, negre o qualsevol de la gamma de grisos que no queden representants clarament en la consulta, dic ben alt avui i sempre: Visca Catalunya!

DOS

2011-03-29T06:37:00.001-07:00

Després d'unes quantes setmanes sense publicar cap creació literària, degut al ritme del dia a dia i de l'actualitat, avui vull deixar-vos un poema que vaig fer, inspirat en dos amics. Parla de l'amor, que arriba com la primavera ho fa ara, ara que el sol triga més en amagar-se i que la calor comença a descongelar el paisatge.

----

A Cristian y Mario,

Unen fuerte su mirada
Contagian su amor alrededor de las palabras
Trazan raíces entre sus manos
Caricias sinceras entre el engaño de la ciudad
Sacan el polvo a sus alas
Dejan pasear sus sueños
Pareja en medio del mundo de lo individual.

Rosal de colores
El Verde que se impone sobre el gris
Genio y discreción
Perfección y dinamismo
Sois pastillas contra el agotamiento emocional
Azúcar en el te amargo de la vida.

Caramelo de infancia antes del ocaso
Alivio tras las heridas
Tren hacia el mar no anunciado en la fría estación
Agua fresca tras la larga y no siempre agradable travesía.

Palabras en papel de calca
Besos tatuados sobre piel como fuego sobre madera
Un regusto extraño que se atasca en el pecho
Una palabra, un gesto, un cigarrillo con ese sabor...
Tu nombre.

25 de marzo de 2011

NO A LA GUERRA!

2011-03-24T11:17:00.000-07:00

Vull començar dient una idea clara, per passar després a treballar els arguments que me la fan pronunciar: No a la guerra!
Sóc pacifista convençut i irrenunciable, crec en el concepte de la lluita no violenta, i crec en els seus resultats tal com l'experiència de Gandhi a la Índia demostra. El triomf sovint va acompanyat del suport que tens i no dels mètodes emprats així que la violència no sempre assegura l'èxit d'una resistència. Podem parlar de Palestina, on el terrorisme com a eina de lluita no ha servit de més que la lluita pacífica i resistent dels campaments de refugiats sahrauís. Tots dos pobles segueixen sense ser escoltats per les grans potències. Patint a diari l'horror i el genocidi del seu poble.

L'any 2003, enfront la Guerra d'Iraq, vaig dir No a la guerra! i ho dic avui també, però ara l'esquerra està més dividida. Molts diuen que ara és una intervenció legal perquè ho autoritza el Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Aquest Consell el formen cinc països, que són els EUA, França, Regne Unit, Rússia i Xina. D'aquests, dos no són una democràcia i els altres tres són les potències occidentals per excel·lència, amb els interessos que això comporta.
L'altre argument és tot el fet per Gadafi en les darreres setmanes. No són com les especulacions de tinença d'armes de destrucció massiva que es suposava que tenia el país de Sadam Hussein, els bombardejos a la població civil són palpables i demostrats.

Doncs dit això, i responent als dos arguments expressaré els meus. Aquesta guerra fa olor a necessitat de treure la pols a les armes que les grans potències segueixen fabricant i que cal donar utilitat i sortida. El Consell de Seguretat de la ONU no és garantia ni de pau ni de justícia, tal i com us he esmentat abans són cinc països tan sols, amb uns objectius molt definits i clars. El Coronel Gadafi és un assassí; però ho és des de fa dècades, i fins fa ben poc es passejava pel món tractat a cos de rei. També Espanya el va rebre amb tots els honors a finals del 2007. Però llavors eres un foll si deies que aquest home no era més que un tirà i un dictador, ja que reis i presidents el venien com un home respectable. Suposo que per aquella època era impossible fer que la justícia caigués sobre ell; calia esperar atacar-lo en un altre moment, quan pogués servir de pretext per treure les bombes, els vaixells i els submarins de guerra a passejar. I una altra pregunta impertinent que se'm fa al cap és, quants tirans hi ha com Gadafi al món? Quants d'aquests són perseguits d'aquesta manera i amb aquests dispositius? I quants d'aquests com ara el Rei del Marroc o els diferents màxims mandataris de l'Estat d'Israel reben ajuts, armes i milions de dòlars per seguir amb la seva tasca genocida? Quants estan en el cor de l'oblidada Àfrica?

És per aquests motius que no vull empassar coll avall aquesta guerra en la que em entrat des de Espanya de bon grat (tan sols tres diputats del Congrés van votar en contra), aquesta guerra que els mitjans de comunicació no vénen com a tal i que des de l'esquerra es cau en el parany de justificar.
És per tot això que no canvio la meva definició de persona pacifista i d'esquerres, no venc tan ràpid les paraules que em defineixen. I encara que ara siguem menys que ahir, segur que demà serem més, i dic ben alt: No a la guerra!

REALITATS DEL MÓN: ÍNDIA / AMÈRICA LLATINA

2011-03-15T05:32:00.000-07:00

Durant aquests mesos de febrer i març han tingut lloc a Granollers, dins del cicle Realitats del món, les xerrades i projeccions sobre l'Índia i Amèrica Llatina.
La sessió de xerrada sobre l'Índia va anar a càrrec de Núria Curós, responsable del Departament d'Eventos Solidarios de la ONG “Sonrisas de Bombay”. Aquesta entitat neix de la iniciativa del jove escriptor Jaume Sanllorente que en un viatge turístic a la ciutat índia de Bombay va descobrir una realitat molt dura de pobresa i violació dels drets dels infants. Va decidir deixar-ho tot per dedicar la seva vida i el seu patrimoni a desenvolupar un projecte que donés educació i possibilitats als infants de Bombay. Núria va explicar cada un dels projectes que es treballen i s'impulsen des de la ONG, explicant els valors de d'amor i família que desprèn l'associació. Sempre és un autèntic plaer escoltar i donar ales a les entitats dirigides per persones amb somnis d'un món millor, més just i igualitari. La veritat és que hi ha molta feina fer a l'Índia, un immens país ple de desigualtat, i Sonrisas de Bombay és una organització jove i plena d'il·lusió en la que confiar els esforços per aconseguir fer d'aquest un país millor.
El film projectat per completar la setmana sobre l'Índia fou “Agua”, una cinta que narra la dura realitat de les viudes en aquest país, a través de la història d'una nena de només vuit anys que es troba en aquesta situació.

En la part del cicle d'Amèrica Llatina, la xerrada va anar a càrrec de Carlos Piegari, impulsor del projecte “Connectats” i ànima inquieta aprenent en comunicació. Amb la seva saviesa habitual, i en un clima molt pròxim, familiar i acollidor, Carlos va explicar el projecte mitjançant algunes seqüències de la sèrie, emesa a través d'internet, i on, amb el treball amateur de joves de diferents nacionalitats, s'explica i es treballa la temàtica de la integració dels joves llatinoamericans a Catalunya, amb les seves costums i el seu dia a dia. També va explicar i detallar que cal tenir molt present la diferència cultural entre els diferents països d'Amèrica Llatina, i tenir clar que no és un col·lectiu homogeni i que es pugui tractar com un de sol.
La projecció va ésser “Maquiladoras”, un documental que retrata la situació de Nicaragua, on hi ha les maquiles que són fàbriques que contracten noies joves i sense qualificació professional, i els beneficis de la producció no deixen cap riquesa en el país. Coincidint amb la proximitat al dia de la dona treballadora, la projecció del documental es va incloure també dins el programa del 8 de març.

EL LIDER UNAI EMERY

2011-03-09T03:13:00.000-08:00

Unai Emery s'ha alliberat i és avui el lider d'un València que trepitja fort, batent rècords numèrics, i amb xifres molt semblants a les de la millor etapa valencianista de la història, l'any del doblet.

Mai ha tingut la tranquilitat adient per treballar bé; ha viscut canvis de directives inestables i l'etapa més delicada del club en la seva història a nivell econòmic; l'afició, en la seva majoria, no ha acabat d'acceptar-lo ni d'entendre'l en els tres anys que porta d'entrenador del club. Ell, tot i així, no ha deixat de treballar, incansablement, sense queixar-se de manca de fitxatges o de fitxatges inadecuats. A patit la marxa dels millors jugadors de la plantilla per culpa de la situació econòmica del club, com van ser Villa, Silva, Albiol o Marchena, i ha estat capaç de recomposar la plantilla amb jugadors pescats a baix cost o lliures, i l'equip, convertit aquesta temporada en una autèntica pinya, millora les xifres dels cursos passats quan encara les esmentades estrelles jugaven a mestalla.

I aquest és sense dubte el millor moment de l'entrenador dirigint el club del Túria, amb uns números incontestables, un grup que juga com un col·lectiu i una il·lusió que torna a respirar-se per València. Amb tot això a favor, el tècnic ha fet un canvi, i potser per primera vegada s'ha aixecat com el gran lider i s'ha alliberat. S'ha atrevit a deixar al marge a Miguel i al Chori Domínguez, dos jugadors que per motius diferents són pomes podrides en un vestuari on ha de regnar el compromís i la implicació, les ganes i el treball. I en les convocatòries importants com la del partit d'avui a Alemanya contra el Schalke 04 s'ha emportat tots els jugadors, fins i tot aquell que no pot jugar per motius burocràtics. Emery té molt clar (ara, i per fi!) que cal premiar i aplaudir les coses bones, però ho ha de fer amb aquells que volen estar, amb els que volen implicar-se i sumar, no amb la resta.

Unai Emery està alliberat, i és avui el lider d'un València que no per pressupost ni estrelles, sinó per ganes, entrega i il·lusió pot donar moltes alegries a la seva afició!

HAY QUE VIVIR

2011-03-01T05:51:00.000-08:00

Joan Baptista Humet (1950-2008) fou un cantautor valencià i afincat a Catalunya en moltes etapes. Amb cançons tant en català com en castellà, va ser un cantautor singular i especial que va tenir la seva etapa més intensa en els anys dels 70 i 80.
Una de les seves cançons més reconegudes és "Hay que vivir", un tema visionari escrit quan la dècada dels 80 tot just s'inagurava i per a mí és un himne a la vida, amb frases indescriptibles i contundents que inviten a somiar, a batallar el dia a dia i fer el món una mica millor.

Aquesta setmana passada va ser la despedida d'un amic que ara ha deixat de ser company de feina. Sovint us he parlat en aquest blog d'ell; és com un germà, un amic d'aquells que saps que sempre hi són, d'aquells que et fan senzill somiar al seu costat, ideant projectes, dibuixant nous horitzons... És difícil trobar les paraules adecuades, i més quan és la segona separació laboral que vivim.
Així doncs deixo que Joan Baptista Humet amb la seva poesia i la seva veu trobi les paraules justes que a mi no se m'acudeixen; són el millor "finsaviat" que li puc regalar.
--
Hay que vivir

Habrá que hacernos a la idea
que sube la marea
y esto no da mas de sí.

Habrá que darnos por vencidos
y echarnos al camino
que no hay nortes por aquí.

Al sueño americano
se le han ido las manos
y ya no tiene nada que ofrecer;
sólo esperar y ver si cede
la gran bola de nieve
que se levanta por doquier.

¡Hay que vivir, amigo mío!
Antes que nada hay que vivir,
y ya va haciendo frío,
hay que burlar ese futuro
que empieza a hacerse muro en ti.

Habrá que componer de nuevo
el pozo y el granero
y aprender de nuevo a andar.

Hacer del sol nuestro aliado,
pintar el horno ajado
y volver a respirar.

Quitarle centinelas
al parque y a la escuela,
columpios y sonrisas volarán.

Sentirse libre y suficiente
al cierzo y al relente,
mientras se va dorando el pan.

¡Hay que vivir, amigo mío!
Antes que nada hay que vivir,
y ya va haciendo frío,
hay que burlar ese futuro
que empieza a hacerse muro en ti.

Habrá que demoler barreras,
crear nuevas maneras
y alzar otra verdad.

Desempolvar viejas creencias
que hablaban en esencia
sobre la simplicidad.

Darles a nuestros hijos
el credo y el hechizo
del alba y el rescoldo
en el hogar.

Y si aún nos queda algo de tiempo,
poner la cara al viento
y aventurarnos a soñar.

¡Hay que vivir, amigo mío!
Antes que nada hay que vivir,
y ya va haciendo frío,
hay que burlar ese futuro
que empieza a hacerse muro en ti.
http://www.youtube.com/watch?v=ajD1zZBOi1E

FESTA CONTRA EL CROHN

2011-02-25T08:49:00.000-08:00

El dimarts 22 de Febrer va tenir lloc a la Sala Luz de Gas de Barcelona un concert benèfic contra la malaltia del crohn. Va ser el punt final a uns mesos de molta feina i preparació, i a la vegada el primer pas d'un projecte que no deixarà de créixer i impulsar mogudes culturals i artístiques amb l'objectiu de donar a conèixer i sensibilitzar sobre aquesta malaltia que afecta als intestins i que sovint té l'inici en edats molt prematures. És una malaltia de caràcter crònic.

Així doncs, fent un joc de paraules va nàixer el projecte Crohn-Ik, impulsat per la Tanit Tubau que amb només 21 anys ja en fa 13 que lluita contra la malaltia. La primera moguda fou una recopilació de fotografies de rebuig contra el crohn, utilitzant el facebook i tots els seus mitjans. I la segona en concert benèfic on es va comptar amb la presència de personatges tant coneguts com Manel Fuentes, Sergi Arola i les seves bandes o Bruno Oro, entre molts altres. Durant la festa es van anar projectant cada una de les fotografies recopilades I va ésser un èxit absolut, amb 1000 entrades venudes i la sala barcelonina plena de gom a gom, i un plaer molt gran participar-hi des de la ombra.

Aquest projecte és una magnífica iniciativa, d'aquelles en que m'agrada participar, i sobretot promocionar. Cal destacar també la tasca de la Tanit, i la seva força i voluntat per treballar en la cura d'una malaltia que afecta molta gent i que viu sota la manta del silenci, i de la ignorància de molta gent. És la mostra més absoluta de generositat, lluitar per curar una malaltia que a tu t'ha perjudicat per poder fer millor la vida a banda de a tu mateix, a d'altres persones.

Molta força i llarga vida a Crohn-Ik, fins que es guanyi la batalla l'abans possible!!

http://www.youtube.com/watch?v=K2hJmi0-lCg
http://www.facebook.com/?ref=home#!/pages/Crohn-ik-Que-te-den/130882603632855?v=wall

REALITATS DEL MÓN: SÀHARA

2011-02-19T07:08:00.000-08:00

El passat dimecres 16 de febrer va celebrar-se la segona setmana del Cicle "Realitats del món", aquesta dedicada al Sàhara Occidental.

La xerrada a Can Jonch, va anar a càrrec dels companys Clara Giberga i Oriol Puig del Grup de Treball del Sàhara Occidental del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), que van explicar la història del conflicte i l'experiència del viatge als Campaments de refugiats del passat maig. I també vam comptar amb la impagable presència d'Isabel Terraza i Antonio Velázquez, activistes de Resistència Saharaui que van viure en primera persona tot el que va passar a l'Aaiún el passat mes de novembre. Les seves paraules, testimonis d'una realitat que té lloc cada dia a no massa quilòmetres d'aquí, van impactar i generar debat entre els assistents a la xerrada.

Els testimonis en primera mà van ser un tresor de preu incalculable, i una empenta al compromís amb aquest poble valent i lluitador, aquest poble al que Espanya deu tantes coses. Vivím a Espanya, i per tant, tenim la obligació i el compromís de demanar responsabilitats als nostres governants, d'exigir l'implicació de l'estat en el conflicte. I no ho hem d'oblidar!

REALITATS DEL MÓN: PALESTINA

2011-02-12T07:39:00.000-08:00

Aquesta setmana va començar el cicle "Realitats del món" a Granollers, cicle de xerrades i documentals impulsat des del Servei de Joventut i que he tingut la sort de desenvolupar i organitzar arrel d'una gran idea d'un company meu; el primer dels conflictes tractats ha estat Palestina.

La xerrada va anar a càrrec de l'Ulises i l'Adriano Rey, dos germans de Barcelona que el passat estiu van participar en el projecte que l'entitat israeliana ICAHD fomenta als territoris palestins, treballant per a la reconstrucció de cases derruides. El projecte té dues grans branques, una és la reconstrucció i el treball de primera a mà en el propi territori, i l'altra la posterior difusió i sensibilització sobre la situació a la població catalana, mitjançant xerrades i activitats. La seva humiltat, que tinc el plaer de conèixer des de fa anys, i la seva manera d'explicar amb senzillesa la realitat que viu el poble palestí, amb un dia a dia ple de penúries i entrebancs, van servir per aproximar al jovent de la ciutat aquest projecte que, a través dels joves, busca sensibilitzar sobre el conflicte.

El documental projectat l'endemà fou "Més enllà del mur: Cançons contra l'apartheid", cinta que relata el viatge dels cantants de parla catalana Cesk Freixas, Nabil, Obrint Pas i Pau Alabajos als territoris palestins, com a brigada musical. L'obra i el viatge són un cant a la força de la música com a eina de comunicació i resistència. I després de la projecció vam tenir l'increible privilegi de comptar amb un dels membres de la brigada, el cantautor palestinocatalà Nabil, que va regalar-nos una estona de reflexió i música amb el teló de fons de la seva estimada Palestina.

"Somos los que nos rendimos solo al dejar de respirar"

REALITATS DEL MÓN

2011-02-08T05:05:00.000-08:00

Després del treball i l'esforç sempre és il·lusionant veure com un idea s'acaba fent realitat i portant-se a la pràctica.

Aquesta setmana comença a Granollers el cicle de xerrades i projeccions "Realitats del món" impulsat pel Servei de Joventut. El cicle busca apropar als joves diferents realitats del planeta, fomentant la cooperació i la solidaritat. Les xerrades seran portades a terme per entitats que impulsen projectes on els joves hi tenen un paper actiu i important; les projeccions buscaran acabar d'ampliar la informació del territori en qüestió.

Dins de la programació del cicle cal destacar l'actuació musical en directe del cantant Nabil després de la projecció del documental "Més enllà del mur: Cançons contra l'apartheid" el proper dijous 10 de febrer, i la presència dels activistes de Resistencia Saharaui, Antonio Velázquez i Isabel Terraza, testimonis del desmantellament del Campament de la Dignitat a l'Aaiún el dimecres 16 de Febrer.

Us hi esperem!!

La programació completa és aquesta:
Palestina:
• Xerrada – 9 de Febrer, 18.30 hores – Can Jonch (C/ del Rec, 19 Granollers)
ICAHD, PauAraisempre i Fundación Socialismo Sin Fronteras
Entitat israeliana que treballa contra la demolició de cases palestines i que té engegat un projecte de cooperació-sensibilització.
• Pel·lícula – 10 de Febrer, 18.30 hores – GRA (Pl.de l'Església, 8 Granollers)
Documental sobre el projecte “Més enllà del mur; Cançons contra l'apartheid” de la Xarxa d'Enllaç amb Palestina que va portar músics com Obrint Pas, Cesk Freixas, Pau Alabajos i Nabil a ciutats com Jerusalem, Betlem, Hebrón o Nablus entre d'altres. El documental mostra com la música es pot convertir en un instrument de solidaritat i resistència.

Sàhara:
• Xerrada – 16 de Febrer, 18.30 hores – Can Jonch (C/ del Rec, 19 Granollers)
Grup de Treball del Sàhara Occidental, és un grup de treball on hi ha diverses entitats i vinculat al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) que després d'un viatge als campaments de refugiats de Tindouf treballa l'objectiu de conscienciar a la població catalana sobre la situació que viu el poble sahrauí. + Antonio Velázquez i Isabel Terraza; Activistes Resistència Saharaui, testimonis dels fets de l'Aaiún
• Pel·lícula – 17 de Febrer, 18.30 hores – GRA (Pl.de l'Església, 8 Granollers)
“Laila” i “Un grito desde el Sáhara”, dos documentals que parlen sobre la vida als campaments de refugiats i sobre la història del conflicte sahrauí.

Índia:
• Xerrada – 23 de Febrer, 18.30 hores – Can Jonch (C/ del Rec, 19 Granollers)
Sonrisas de Bombay és una ONG que treballa pel desenvolupament i la no marginació de diferents col·lectius a la Índia, com la casta dels intocables o els nens del carrer. L'entitat té el seu origen en un viatge que el seu fundador, el jove periodista Jaume Sanllorente va fer a la Índia, on va conèixer un orfenat en una difícil situació econòmica.
• Pel·lícula – 24 de Febrer, 18.30 hores – GRA (Pl.de l'Església, 8 Granollers)
“Agua”, film que tracta de les vídues de la Índia, que segons les creences hindús, una vegada mort el seu marit tenen tres opcions: cremar-se juntament amb el difunt espòs, casar-se amb el germà menor del marit o bé portar una vida d'absoluta abnegació, fins la seva mort. La història es centra en una nena de només 8 anys, anomenada Chuyia, que poc després de ser casada es queda vídua.

Amèrica Llatina:
• Xerrada – 9 de Març, 18.30 hores – Can Jonch (C/ del Rec, 19 Granollers)
Fedelatina, entitat que agrupa diferents associacions llatinoamericanes de Catalunya. Promou un projecte anomenat “Connectats” que compta amb la implicació de joves al voltant del món de la comunicació.
• Pel·lícula – 11 de Març, 18.30 hores – GRA (Pl.de l'Església, 8 Granollers)
Documental “Las Maquiladoras”, que tracta sobre les indústries que treballen en els països del sud materials que seran venuts als països del nord i que no generen cap mena de riquesa ni progrés allà on estan instal·lades. Majoritàriament la mà d'obra és femenina, jove i sense formació.

SENSE TÍTOL, SENSE TU

2011-01-27T14:13:00.000-08:00

A tu, Laura, per ser mare de la meva inspiració

El cel està gris, ha plogut, i no puc deixar de trobar-te a faltar.
Sé que et vaig dir que evitaria renegar, però avui el reuma em mossega el cor.
Voldria fer el camí de casa teva, però no el recordo, començo a oblidar quan ens estimàvem.
I mentre recupero la memòria, busco un nom que em descrigui això que em passa de pressa per davant, perquè sense tu no es pot anomenar vida.
De forma inevitable porto el teu nom dibuixat sobre el meu pit, just sota la butxaca on tinc sempre un parell de cigarrets, remei per la nostàlgia.
Les teves mans guarden el gust de la meva sang, de quan em vas curar el cos ple de ferides, i sent egoista fins la mort et diré que encara necessitaré que me’n curis més, més ferides causades pels meus errors.
He escoltat el so indescriptible d’un arbre despullant-se, i observant la seva nuesa la melodia del teu violí ha creat la més bella cançó mai cantada.

I no puc deixar escapar el somni, aquell que tinc escrit en un globus lligat a la pota del meu llit, que somia despertar al teu costat en un dia assolellat.

27 de Gener de 2011

LA PRESÓ DE SEMPRE

2011-01-18T05:22:00.000-08:00

Rescato avui un escrit que vaig fa més d'un any. Parla una mica de les presons en que vivim tancats de vegades. Espero que us agradi!

Em trobo de nou tancat dins d’una presó, la presó de sempre, just després de la festa.
Sóc incapaç de fer-me entendre amb paraules.
Intento escapar entre fred, vent i pluja.
Sento una febrada de mots, de frases que inspiren la meva ment, ara que estic sense eines...
Paraules que no he dit mai.
De sobte, un “bones tardes” i un regal aliè, els reconeixements sempre vénen des de fora...
Desfullo paisatges en cada lent i calmat sospir.
Sento lluny el murmuri de la ciutat, del final.
Xiuxiuejo als pins els meus maldecaps, i ells responen suaument.
Poc a poc, entre la brisa, va assomant el camí que ja conec.
El segueixo, condemnat.
Els cabells caient sobre el front, els ulls cansats, el cervell fart de ser un innocent considerat culpable.
I la meva mà buscant dins el pantaló l’estri que em fa entrar de nou a la presó de sempre.

13 de desembre de 2009

VOCACIÓ I EMPENTA

2011-01-13T05:17:00.000-08:00

Sempre m’ha fascinat aquella gent que viu la seva feina amb passió, amb dedicació, amb vocació de canviar les coses i servir, des de l’àmbit que els pertoca, a contribuir a un món millor. Aquelles persones per les quals el rellotge que marca les hores de plegar o de desconnexió no és l’eina fonamental de la seva feina. Són l'antítesi de la burocràcia acomodada en poltrones, que és potser l'enemic més mortal del progrés humà.
Des de fa uns mesos tinc la magnífica oportunitat d’estar treballant a Granollers, pel seu Ajuntament, intentant generar i recollir propostes i activitats dels joves de la ciutat, buscant la manera d’implicar-se en associacions o en fer allò que més els ompli a l’hora de realitzar esports, danses o altres activitats.
Darrerament estic treballant amb altres companys en la realització d’un cicle que busca difondre projectes de cooperació en els quals els joves hi tenen una part important en el seu impuls i realització, i aquest projecte m’està donant la possibilitat de conèixer persones com les que abans us comentava. Aquest és potser un dels aspectes més enriquidors d’aquesta feina, i el que et fa aprendre cada dia.
Carme Clapés és una professora de l’Institut Antoni Cumella de Granollers que impulsa un grup de mestres i alumnes anomenat SAC (Solidaritat, Amistat i Cooperació). Poder parlar amb ella durant una bona estona és un magnífic tresor, la comprovació que l’espurna de la construcció d’un món millor no està apagada, i que sempre es mantindrà encesa mentre a l’àmbit de l’educació quedin professionals amb aquest esperit, amb aquesta consciència del valor de paraules com educar. És d’aquelles persones que us comentava, de les que no miren el rellotge quan et parlen, ni quan ho fan als seus alumnes, d’aquelles que col•laborar en nous projectes no marcats en el Pla d’estudi no ho contemplen com una sobrecàrrega de feina, sinó com una oportunitat d’aprendre i ensenyar, tot d’una tacada.
I parlant de gent amb empenta no em puc oblidar de parlar de dues persones com la Xènia Marin i la Mireia Nogués, dues dones genials, responsables del CIRD (Centre d’Informació i Recursos per les Dones) i del Centre de Cultura per la Pau Can Jonch, respectivament, que amb la seva manera d’entendre el treball de ciutat, enxarxat i col•laboratiu, es deixen la pell cada dia per fer brillar Granollers com el que és, una ciutat solidària i compromesa amb els seus valors i amb el seu entorn.

FRED HIVERN

2011-01-07T04:52:00.000-08:00

Sobrevivint en el hivern fred, veig passar el nadal, ràpid i efímer com sempre.
Encara veig com se’m dibuixa aquell somriure quan penso en tu, tot i la neu que ha caigut des de llavors. Massa paraules difícils d’esborrar, massa promeses, massa records. Sé que m’hauria de distreure i sortir, potser emborratxar-me i conèixer noves dones. Sé, com em diu tothom, que he d’afanyar-me a omplir els buits que has deixat a tants racons de la casa, a tantes cantonades despullades on ara hi falten les teves flors. L’olor a “madreselva” del jardí comença a perdre’s entre els fums de la ciutat i jo no la puc retenir, se m’escapa poc a poc el seu record... De sota l’arbre pansit he recollit les sabates buides que amb retalls d’il•lusió havia deixat la nit abans, però els reis s’han oblidat de mi en aquesta màgica matinada, no han vingut ni tan sols per deixar-me carbó. He retirat les galetes i la llet intactes, cap camell ho ha consumit. Potser perquè aquest any no he fet una carta als reis massa realista, només els vaig escriure el teu nom amb mil colors.
Un dia vaig construir un demà perfecte, amb esforç i amor semblava que podia arribar, semblava que ningú ho evitaria. Però em vaig equivocar, i ara estic aquí, assegut, sense tenir idea de com ordenar aquestes runes per construir amb maons un demà sense tu.
I els vidres entelats, deixen el fred a fora, mentre busco en la tassa del cafè una escalfor agradable que m’escalfi una mica el cor glaçat. Un glop, un sol glop que calmi aquest soroll que m’atropella per dintre sense parar.
Em sé vençut, sense idees i sense ganes, en un pis fosc on tot està impregnat del teu record, on la decoració només respon a les teves mans engalanant mobles i prestatgeries. I tot es va tenyint del meu color, aquest gris cendra que sense voler escampo arreu.
A fora els nens juguen amb els regals que els reis els hi ha portat, per casa seva si que han passat. Potser perquè el que demanaven ho venen a les tendes. Corren i salten feliços, amb bufandes i guants per vèncer aquest fred que a mi em congela poc a poc. Procuraré sobreviure el que encara queda de fred hivern.

Festes de Nadal 2010

SUBMISOS I TRAÏDORS

2011-01-02T10:38:00.000-08:00

El PSC ha acabat aquest any 2010 atabalat per tot l’assumpte “Mascarell”, que ha decidit acceptar la proposta que li havia fet Mas de ser Conseller de Cultura, novament. I al voltant d’aquesta temàtica són molts els militants i simpatitzants del PSC que he vist qüasi exaltats titllant de traïdor en Ferran Mascarell. Els he vist actius i contundents en les seves paraules. I la veritat és que la meva reflexió és que si haguessin posat el mateix èmfasis en criticar a la cúpula (o aparell) del partit, la qual ha causat la pèrdua del perfil i la identitat del mateix, potser els resultat en les eleccions no haurien estat tan desastrosos com ho han estat.
Certament em sembla trista aquesta por de molts a les línies que no són rectes, aquesta por a sortir-se de la línia marcada. Penso que Ferran Mascarell ha estat un valor actiu del PSC al qual sovint no se li ha tret tot el suc possible, com a passat amb altres bons dirigents d’aquest partit. Possiblement perquè la cúpula del mateix no ha cedit espai per aquells que no seguien un guió concret. Davant d’això, la decisió de Mascarell de voler participar en la política des de dins abans que estar fent papers més discrets com a diputat i poder així aportar el seu granet de sorra pel bé del país no és gens criticable. Ha preferit ser útil, sentir-se útil. Sota el seu punt de vista aquesta és una oportunitat per sumar, fet que penso que el propi PSC no ha sabut gestionar fent fora Mascarell del partit, ja que una bona obra de Govern en el pla de la cultura sempre hagués estat un valor, un punt a favor del PSC.
Tancant la reflexió, val a dir que el cas de Mascarell és l’únic dels consellers designats que respon a la màxima dita per Mas reiteradament de fer un “govern dels millors”, escollint Mascarell principalment per fer bona aquesta promesa i no deixar-la tan aviat convertida en mentida electoral.
Així doncs, li desitgem a Mascarell la millor de les sorts en la gestió de la cultura a Catalunya, a la vegada que valentia en aspectes sensibles com la llei del cinema on s’ha aconseguit tant en l’anterior govern.

*2010*

2010-12-29T05:09:00.000-08:00

Per segon any porto a terme aquest exercici de resumir amb paraules destacades i disperses aquest any 2010 que agonitza. Afegeixo les músiques que més m'han acompanyat. És una bona manera de passar pàgina, deixant constància del que s'ha viscut i deixar tot a punt per iniciar un nou full en blanc que té per títol *2011*

València, Mestalla, Zigic, aules, EPS!, AJEC, Carnaval solidari, Laura, Madrid, renaixença, CJB, CC Les Bassas, Pineda de Mar, dipòsit, tardes, aranyes, Facebook, Sant Jordi, Mil Sols Esplèndids, Mario, Corazón Rebelde, Cèlia&Eloi&Pau, Manresa, Sàhara, 27 de Febrero, mur, lluita, mirades, Congrés, Teatre Alegria, decepció, Ché, reconeixements, final, Baraja, casal d'estiu, bonrollisme, Galàxia Andròmeda, Arc-Iris, Mundial, Iniesta, èxtasis, Nini, Villa&Silva, Calella de Palafrugell, amor, nits, Dublín, Hotel Vela, Gràcia, Guillem, Els amics de les arts, examens de setembre, coordinació menjador, oportunitats, CEMB, bullying LGBT, Camp Nou, projectes, cartes, crohn, farsa, autonomia, Obama, zoo, Jordi, despedides, samarreta del València, llàgrimes, errors, Granollers, GRA, retrobaments, injustícia, noves rutines, Ismael, amics, Castell de Montjuïc, blog, idees, Estatut, manifestacions, eleccions, Iniciativa, ¿canvi?, famílies, James, Harry Potter, inspiració, autobus

Banda Sonora: Amunt València (Leo Segarra); Sucede que a veces (Ismael Serrano); Todo (Pereza); Que va a ser de mí (Ismael Serrano); El Rompeolas (Quique González); L'home que treballa fent de gos (Els amics de les arts); If time is all I have (James Blunt); Balance (Ismael Serrano); Some far gone (James Blunt)

Foto: Dia al Zoo de Barcelona, Octubre de 2010

PERFECTE IMPERFECTE

2010-12-20T07:17:00.000-08:00

No sé si existeix la llum, però sé segur que sense tu no trobaré mai l’interruptor. He conjugat paraules sense parar, una darrera una altra, però no he estat capaç d’escriure res amb sentit. Porto una cadena d’errors lligada amb força al turmell i no és senzill avançar, les ombres dels racons em sorprenen com fantasmes i el temor em va dominant poc a poc. I així, he hipotecat els meus somriures a les pors.

Pel camí les llums del nadal em pregunten, en cada maleïda travessia, on he amagat la il·lusió, i les estones lliures per passejar amb qui t’estimes per la ciutat, banyat en el càlid foc d’aquest hivern gelat. Em recorden la felicitat mentre m’observo a mi mateix esgotat en el vidre de les botigues que ja han tancat les portes, que han decidit parar fins l’endemà la venda material d’esperança i somriures.

I penso que potser, després i al final de tot, només em queda ser un bon poeta, d’aquells que la gent llegeix i admira, sense preguntar-se si serà aquell home gris i solitari que trenca a l’autobús o al metro els seients de quatre, reservats a les famílies. Potser és ja aquesta, la meva condemna eterna als errors i a les barreres. La condemna d’escriure veritats que els ulls mentiders i cansats de la gent detectaran en llibres o a la pantalla plana de l’ordinador, fent sentir a les seves pells un intens calfred. La condemna d’estirar-me al llit i desitjar companyia en aquestes fredes dates, encara que la companyia fos la mentida més immensa de la terra, l’abraçada més efímera de la dona més infidel de la ciutat.

16 de desembre de 2010

DETALL DE NADAL: "PASTILLAS CONTRA EL DOLOR AJENO"

2010-12-16T06:04:00.000-08:00

Molta gent aquests dies està buscant un regalet, un detall per alguna persona pròxima, un amic, un company de feina o algun amic invisible. Doncs potser amb Metges Sense Fronteres podeu donar en el clau. LA ONG, possiblement de les més útils pel seu caràcter concret i pragmàtic, ha llençat una gran iniciativa, ja que hi pots participar sense donatiu i sense ser soci, oberta a tothom.
La iniciativa es diu "Pastillas contra el dolor ajeno" i consisteix en comprar una capseta de caramels amb aspecte de pastilleta, i el que pagues va destinat directament a la cura de malalties al tercer món; a això deu el seu nom. Es ven a les farmàcies i val tan sols 1 euro.
Així que us invito a regalar durant aquestes festes aquest petit detall a les vostres persones més pròximes, i ajudar entre tots a matar les malalties que castiguen aquells que menys tenen.

Pd: Increïble el video sobre la iniciativa que protagonitza el grandíssim Berlanga, desaparegut fa poques dates i que posa la pell de gallina. Un geni fins les seves últimes hores.

http://www.msf.es/pastillascontraeldolorajeno/

VERSOS D'ESPERANÇA

2010-12-10T09:30:00.000-08:00

De vegades, entre les ombres que semblen condemnar-nos el dia a dia, entre lamentacions per oportunitats perdudes i somnis mai realitzats, apareix una llum, una engruna d'esperança que et fa reprendre la lluita i seguir caminant.
I avui una persona estimada suma un any més, quan fa pocs mesos pensava que el seu camí ja havia arribat a un cul de sac, al final ineludible al que algú ens va condemnar sense excepció.
Un grup de joves catalans dedicaran el seu temps i el seu esforç, les seves paraules i la seva suor a defensar els drets dels seus amics, els sahrauís, que dia a dia veuen les seves llibertats trepitjades i buscaran conscienciar a tots aquells caminants que vulguin obrir les orelles als crits del món, aquell que no sempre es veu però que sempre es sent.
Una dona d'un país llunyà pot arribar a ser alliberada gràcies a la pressió que gent que ni coneix, gent de molt més enllà d'on veu morir el sol cada vespre ha fet sense treva ni descans... S'evitaria així una injustícia sagnant i es faria un pas més cap al país dels somnis, cap al país del “tots igual”, la dolça utopia que ens treu el son en tantes matinades.
Petites victòries al color gris, dures i senzilles, que avui més que mai em recorden els versos i les paraules d'Ismael Serrano, cantautor somiador i guerriller que aquest diumenge, gràcies a un gran amic, podré veure i escoltar de nou, amb la millor companyia. La darrera vegada que el vaig escoltar en directe va ser a principis de maig, amb els ulls recent arribats dels camps de refugiats de Tindouf i poc abans d'arribar inesperadament al final d'un camí. La vida m'ha capgirat algunes coses des de llavors, els mesos han passat de vegades com anys, i tempestes i marees s'han succeït al món.
Serà un cop d'alè, una mirada descansada a un paisatge verge, i després tocarà seguir el camí, sense abandonar, pronunciant versos d'esperança que ens seguiran regalant petites alegries quotidianes.

RECAIENT

2010-12-05T12:19:00.000-08:00

Fa dies que tinc alguns escrits a mitjes, sense acabar. Fa dies que la feina em deixa sense temps, i les pors truquen a la porta. Fa dies que penso que em cal posar ordre a diverses coses... però de moment, per no deixar més abandonat el blog, he decidit rescatar un escrit antic per fer més amena l'espera dels nous escrits que s'estan cuinant al taller.
---

De nou el fracàs passat s’ha desenterrat; els somriures sincers amenacen amb tornar a fugir; els carrers gelats de tristor em fan rebossar la buidor del meu cor i altre cop el meu llit solitari m’espera fred.
Les dates passen en el magnànim calendari, estèrils, sense ressò, inexpressives com un mut sense mans, volàtils i sense pausa.
Ressonen de lluny mots de felicitat, paraules d’amor, sensacions de plaer... ho porta el vent de zones molt desconegudes per mi, amic del desastre.

El got ple de whisky amb gel dota de vida la meva mà mentre recordo les paraules del meu psicòleg: “depressiu crònic”.
He buscat jardins de roses per acariciar el teu verge cos i he trobat només camps de maduixes traïdors; he estimat dones que no m’han volgut i amb el seu cos nu recollit entre els meus braços he somiat; he penetrat amb tinta blava de malenconia inexpressius papers blancs imaginant que recorria amb petons un coll inventat...

Escoltant música escrita per ments incompreses com la meva vaig buidant un got darrere un altre i espero impacient la sortida del sol d’un demà que per fi calmi el meu cor, ompli els meus buits i em faci conèixer algú capaç de curar aquest dolor.

21 de Juny de 2009

SOMIANT DE LA MÀ DE CRISTINA DEL VALLE

2010-11-20T16:16:00.000-08:00

Fa algunes setmanes que aquest estrany camí de la vida m’ha portat fins Granollers, per treballar de dinamitzador juvenil i retrobar-me amb vells amics, i així, el passat dijous 18 de Novembre vaig tenir el gran plaer de treballar per apropar a 350 joves estudiants de secundària les experiències de Cristina del Valle.

La Cristina fou component del grup musical Amistades Peligrosas, i avui és Presidenta de la Plataforma de Mujeres Artistas. Aquesta entitat té com a tasca la defensa dels drets de les dones arreu del món, especialment en aquells països on menys protegides estan, així com també la recerca de la pau en diferents conflictes encallats del món, com el Sàhara o Palestina.

Sovint mirant per la finestra és fàcil veure el cel tapat de núvols grisos, o veient les notícies és senzill també perdre la fe en el demà, en tot cas en un demà millor; però escoltant a la Cristina tot sembla agafar una mica d’aire pur, sembla que encara som a temps de curar ferides i mirar sense vergonya cap el futur, cap endavant. Les seves paraules, mesurades i contundents a parts iguals parlaven de mots que s’han escrit i es segueixen escrivint amb sang i foc, amb esforç i petites grans victòries al darrera, com llibertat, igualtat i pau. Les imatges de viatges que va mostrar durant la xerrada, de països llunyans que de vegades semblen existir només en mapes i en notícies tràgiques, eren també una forma de descobrir-nos tot el món que hi ha més enllà dels nostres problemes diaris, aquells que ens molesten al caminar mandrosos pel matí. Però sobretot, l’experiència de poder escoltar la Cristina a pocs pams serveix per seguir creient, per no oblidar la feina que hi ha per fer, per ser conscients una vegada més del poder que tenim i de la obligació d’ajudar a ser lliures a aquells que no poden ser-ho per culpa de tercers. Aquells palestins tapats darrere un mur que vol callar les esperances, els milers de dones que viuen atemorides sota l’ombra de homes grisos, aquells sahrauís reprimits per fusells. Tots necessiten de les nostres mans i les nostres veus, perquè hi ha feina a fer, hi ha qui ens necessita, hi ha molta gent que necessita una mà per sortir del pou, perquè encara que de vegades no ho sembli, a la cantonada ens espera un demà que cal treballar perquè sigui millor.

UN DIA DE TARDOR

2010-11-13T10:33:00.000-08:00

Fa alguns dies que ens ha atrapat la tardor, aquesta època en que tot comença a tornar-se fred, on les fulles adornen el terra, tot despoblant les copes dels arbres. Fa alguns dies que el Sàhara ha decidit deixar de callar i estan rebent cops sense que ningú els vulgui escoltar. Espanya i els seus representants amaguen el cap sota l'ala, i el fred és fa així una mica més insuportable, una mica més decebedor.
Aquí us deixo aquest escrit que vaig fer fa uns dies.

No sé si em van condemnar o si jo m’hi vaig obligar, però avui estic aquí, fent de missatger de paraules que no entenc, de promeses que no crec. Fa estona que han assassinat el darrer home somrient, i no sé pas a quin hostal refugiar-me per recuperar forces. Sento la gola seca i les cames cansades de tant caminar, de tant voltar buscant aquella llum que desprenia el teu cos. He pujat al mirador i m’he deixat perdre per vora les onades; m’ha semblat veure’t pel casc antic, girant pel carrer del Pi, però he descobert després que tan sols era l’estela d’un estel fugaç.
La passada nit van canviar l’hora i avui s’ha fet fosc més aviat, tenint menys estona per buscar-te, fent més pesat el fred i més mortífer el verí de la malenconia. Tot plegat és una mica més gris, una mica més encara. L’asfalt inert i els fanals mig trencats marquen el camí directament al bar més oblidat de la ciutat, on copa rere copa poder esborrar el teu nom del meu cap, i dibuixar amb pinzells una tarda solellada d’estiu, plena de somriures, amb olor de futur. Però un allau de records sempre acaba escombrant-me cap al fons de l’univers, allà on fa olor de sofre, i els únics companys són fosques ombres, callades i observadores. I no puc evitar transportar-me a aquells dies en que creiem que mai un demà ens venceria, quan acariciàvem el cel amb els dits i desafiàvem la velocitat i les veritats dels vells savis. Des de llavors han bufat molts vents, de l’est i de l’oest, i pràcticament he perdut el seny i la raó. M’he aficionat a menjar pomes vermelles a mossegades i a passejar sol, he arribat a pintar el sol de groc i tots els gossos perduts de vora casa ja reconeixen el meu pas.
Acostumo arribar a casa tard, intentant així evitar l’insomni. Però moltes vegades tot i així m’atrapa i batallo contra ell omplint de paraules una llibreta blanca. De vegades encara surten quatre frases aprofitables, encara que al tenir els somnis encarcarats ja no tinc la facilitat d’ahir. Potser és que la màgia de la ploma també està a punt d’abandonar-me. I mirant la lluna, explicant-li les clarors i les misèries del dia que acaba, fumant un darrer cigarret, tanco la jornada fins el matí següent en que tocarà pujar el taló del teatre de la vida altra vegada.

SIMPLEMENT MARAGALL

2010-10-11T04:50:00.000-07:00

Si alguna cosa m’ha enamorat sempre de Pasqual Maragall, aquesta és especialment la seva capacitat de desfer la rigidesa de la política, de no ser una simple cara del partit que per darrere mou els fils, de ser una persona diferent a la resta de mortals i, per tant, també diferent a la resta de polítics. Un home admirat pel poble i temut pels professionals buròcrates de la política.
I volia recordar amb certa nostàlgia el record que tinc d’una nit de tardor de l’any 1999 en que amb només nou anyets em van portar al carrer Nicaragua, seu del PSC, a veure Pasqual Maragall, que tot i ser el candidat a President de la Generalitat més votat no tenia prou escons per governar... el somni trigaria quatre anys a fer-se realitat.
Com a polític, Maragall deixarà per a la posteritat dues grans consecucions, una per cada càrrec d’importància que ha ocupat. Com Alcalde de Barcelona va portar els Jocs Olímpics del ’92, el millor regal per a la ciutat, que va patir una dignificació, un progrés i una modernització sense precedents que la van situar al mapa mundial, la van obrir al mar (fins llavors la ciutat hi havia viscut d’esquenes) i va aconseguir per a ella un gran prestigi internacional. Com a President de la Generalitat, deixà un Estatut que fou massa valent per a les obtuses ments de molts corbs que encara habiten per Espanya. Un Estatut que era un pas endavant, una fita per encaminar el país cap al futur, cap a un major autogovern, cap a una millora, modernització i adaptació de les lleis. Tot això va ser el que va tenir temps de fer abans que la seva espontaneïtat, el seu carisma i la seva manera d’estimar Catalunya fossin desterrades des del seu propi partit en favor de la rigidesa que Maragall només amb el seu somriure trapella ja esquerdava. Així doncs, la seva obra com a polític és possiblement inigualable, i més en els temps que corren. Potser, els joves podem dir, gràcies a Maragall, que encara vam ser a temps de veure un dels últims polítics bons, dels de veritat, dels que acaben sortint als llibres d’història i dels qui la gent parla amb admiració. Simplement genial.

Però Maragall, ara mig apartat del tot de la política, està sumit des de fa tres anys en una nova conquesta a la que caldrà ajudar-lo tots plegats perquè en surti vencedor. Malalt d’Alzheimer, en Pasqual no ha decidit retirar-se i desaparèixer, amagat mentre aquesta traïció amb nom alemany li devora els records. Una vegada més ha estat valent i ha renunciat a molt per, amb la seva cara pública, lluitar contra la malaltia, buscant una cura que sap que per a ell arribarà tard però que pot salvar milions de persones de perdre els seus records i la seva dignitat. Potser aquesta és la seva darrera mostra de bon polític, la seva darrera lluita per el bé comú (única i indispensable meta que ha de tenir un polític). Ell i els seus ho estan donant tot per vèncer, i no tinc el menor dubte que aquesta victòria arribarà, cap dubte que el seu esforç, al que caldrà sumar el de tots plegats servirà per evitar el creixement de la malaltia en el futur, sent aquesta la seva tercera gran conquesta. Per tot plegat moltes moltes gràcies Pasqual.

NIT DE FINALS D'ESTIU

2010-10-01T02:24:00.000-07:00

Deixo aquí un text que vaig escriure després de l'últim dia de les festes de Gràcia. Ara que ja també ha passat la Mercè, crec que molts ens sentim així...
----
... Poc a poc arriba l’alba mentre vaig deixant enrere aquells carrers inundats de paperets de festa i confetti, mentre vaig deixant enrere el lloc on agonitza la festa.
L’estiu s’escapa entre els dits com un rajolí d’aigua fresca, i ja es fàcil notar l’aire de la rutina que comença a bufar a una estona d’aquí. La nostàlgia s’apodera de tot i no vol deixar-me anar.
La festa major ha arribat al seu final i ara caldrà esperar de nou fins l’estiu vinent per tornar a posar el món al revés, per esborrar durant les estones de lluna les classes socials, per besar aquells llavis banyats en alcohol i roses, per veure la cerimònia del sol i la lluna ballant en un mateix cel. D’aquí un any tocarà tornar a descansar de projectes, de somnis esquerdats, d’èxits rotunds i de relliscades perilloses, però acceptem el repte: l’any que ve tornarem a banyar-nos ebris de somriures sota l’encís nocturn.
Entre els carrers que van quedant enrere encara ressonen versos i acords, paraules a cau d’orella i promeses voladores. La llum del dia, de la rutina, comença a cremar la retina, vol recordar que demà torna a arribar un nou dia i ens obliga a netejar la ressaca fins la propera cercavila, fins el següent pregó, fins la propera nit d’estiu, fins la pròxima festa major ...

22 d’Agost de 2010

LA FORÇA DEL CONJUNT

2010-09-23T13:46:00.000-07:00

“la fuerza del grupo suma más que el relámpago de una estrella fugaz”

AMB LA MOTXILLA A L'ESQUENA, CAMÍ DE LA LLIBERTAT

2010-09-19T04:19:00.000-07:00

Ens ha deixat José Antonio Labordeta, escriptor, cantautor i polític natural de l'Aragó. Planer i d'esquerres, avui ens hem quedat sense un referent, sense un mestre, sense un mirall on mirar-nos i apendre.

Conegut per ésser diputat durant dos legislatures al Congrés per la Chunta Aragonesista (CHA), fou cantautor i escriptor, sent aquesta una via d'expressió durant el final del franquisme, amb les seves compromeses lletres. També fou popular el seu programa documental, "Un país en la mochila", en el que a base de caminar, tot fent narrativa poètica, anava mostrant els racons més bonics i rurals de la geografia espanyola.

Home polifacètic, i que abans que res havia estat professor a Terol, sempre ha estat un gran defensor de la llibertat, de la paraula com a eina, i la seva personalitat pròxima i entranyable el convertien en un polític del poble, un mestre popular de la paraula.

Avui les seves paraules s'han apagat als 75 anys, i ho han fet plenes de raó, contundència i ironia fins l'últim dia. Ara només ens quedarà recordar-lo, amb el sabor amarg que sempre ens fa pensar que els millors sempre marxen abans que els altres.

"Habrá un día en que todos, al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad"

ESCOLTANT L'AIGUA ENTRE LES ROQUES

2010-09-10T10:06:00.000-07:00

He escapat del pou fosc i de la llacuna vella.
He sobreviscut a la màxima eufòria i a la recaiguda més tramposa.
He volat vora el cel lligat a una estrella polisària amiga i no he après a callar enfront el dolor.

He nedat per mars d’arreu i a la costa de cada un d’ells he sentit por.
He seguit camins que em van dir que portaven a la mateixa porta del cel, però en ells vaig conèixer les drogues del infern.

He viscut com un vell en cos de jove, i he explicat secrets a la lluna a cau d’orella.
He mentit mil cops en benefici d’altres, i he cremat centenars de paraules al foc que fa neteja.
Han intentat acabar amb mi a cops d’espases roents però tot i tropeçar sempre he escapat.

I avui he arribat aquí, amb tu, amb les butxaques buides i les mans molt plenes. Amb ganes de descans després de tanta guerra, amb ganes de buscar bones pedres per construir una casa fixa amb bons pilars.
Aquí he decidit acabar el trajecte, perquè t’he trobat a tu.

26/8/2010

CANÇÓ PER 1 DIA D'ANIVERSARIS

2010-09-09T08:15:00.001-07:00
Aquí va un petit regal per a dues persones que avui 9 de setembre fan anys, una és la meva tata, i l'altre un molt bon tiu, un bon company i amic!!

pensa sempre q l'horitzó, allò que està per venir sempre valdrà la pena!!

JUSTÍCIA, RECOMPENSA AL SABER FER

2010-09-03T08:33:00.000-07:00

Ahir un molt bon amic, el germà que mai he tingut, del que us he parlat més d'una vegada per aquí, aspirava a ser premiat amb el Bdblog al millor blog personal de tot l'Estat espanyol. Vaig estar pendent d'aquesta notícia durant tota la tarda i vespre fins que em vaig disposar a dormir... Llavors vaig rebre un sms inesperat, era ell i em deia que havia guanyat el premi!! Va ser una gran notícia, ja que a més comentava que jo havia estat molt present en la seva ment en aquells moments emotius i feliços, tot un regal per mi i la meva fe.

Quan vaig llegir les paraules i el meu cervell les va dotar de sentit, vaig fer un salt del llit i em vaig abraçar molt fort a la persona estimada més pròxima que vaig tenir en aquell moment a la vora, que no era altra que ma mare... En aquell moment vaig tenir clar que Déu segurament no, però si que existeix alguna cosa que acaba fent que tota feina tingui sempre una recompensa.

Si aquest gran artista no haguès guanyat el premi, per mi i per tots els que l'estimem haguès sigut igual de gran, igual de genial, però sincerament, la seva victòria m'ha fet creure una miqueta més en la justícia, en la vida, en les recompenses al saber fer.

No crec que facin falta gaires paraules més, tan sols FELICITATS, però per sobre de tot GRÀCIES MARIO!!

(foto del març de 2010 durant una manifestació per una educació millor, quan la lluita tenia gasolina que la fes cremar)

SÀHARA

2010-09-01T08:34:00.000-07:00

Quan el passat mes de maig vaig estar als camps de refugiats en els que molt sahrauïs sobreviuen en ple desert, en territori argelià, vaig fer un escrit. Em va sortir del cor mentre intentava captar cada sentiment de les persones que m'acolliren a casa seva com si fos un familiar seu. Fins ara no l'havia publicat enlloc. Després del que ha passat amb els activistes espanyols penso que no puc trobar ocasió millor per penjar-lo. Sàhara libertad, Polisario vencerá!

-----

La pols jeu sobre la pell
El silenci corre per sobre les dunes,
Les jaimes, les construccions,
I colpeja contra el pit.

El cel observa,
El sol castiga, el vent complica el mirar,
El mirar altiu cap enfront,
Cap al futur,
Un futur que cal pensar que serà nostre.

Matarem la por, deixarem la pols enrere,
Les armes seran l’amor i l’esperança,
Guanyarem la batalla,
I per fi es farà justícia.

El futur serà nostre.

Camp de refugiats de l'Aaiun, 2 de maig de 2010

ZONA CERO, PRIMER PAS DEL NOU CAMÍ

2010-08-24T10:54:00.000-07:00

Fa uns dies que als Estats Units d’Amèrica s’ha destapat certa polèmica. Sembla que el President Obama ha dit que no li sembla malament que molt a la vora de la zona 0, allà on hi havia les torres bessones fins l’atemptat terrorista de fa 9 anys, s’hi edifiqui una mesquita. Això ha aixecat moltes ampolles en sectors de la societat i també de la política. Els sectors més conservadors, representats políticament pel Partit Republicà ja han posat el crit al cel i fins i tot han organitzats mobilitzacions en contra d’aquesta construcció. També representants polítics del Partit Demòcrata (partit al que pertany el propi Obama) han mostrat la seva disconformitat amb el projecte de construcció.

La veritat és que m’espanta una mica la relació perillosa d’idees que s’estableix, pel que es veu, a la societat nord-americana. A diferència del que molts semblen pensar, les mesquites no són fabriques de terroristes, sinó espais sagrats, de culte, d’una religió, idènticament al que és una església pels catòlics. Els terroristes que van perpetrar l’onze de Setembre eren extremistes, no pas membres ni representants absoluts d’una creença que exageren i transformen, tal com pot passar i passa a totes les religions. Em sembla perillós no solventar aquesta errònia relació de conceptes. Resar a un Déu que no respon al nom de Jesús no es cap crim, és tan sols un tret cultural diferent. No per llegir l’Alcorà una persona passa a ser del bàndol fosc, no és sinònim de que sigui un assassí.
La construcció d’aquesta mesquita a uns 200 metres de la zona 0 representa una gran oportunitat. Un pas endavant simbòlic en la construcció d’un nou món basat en el respecte, i en la igualtat dins de l’assoliment de les naturals diferències. Penso que el nom de zona 0 seria més encertada que mai, convertint-se així en el primer pas, en el minut primer de la construcció d’una societat més altermundista, més positivament global i on fos senzilla l’entesa entre pobles i cultures. Just allà on alguns van voler partir el món en dos, passats els anys, es comença a construir un de sol, plural i integrador.

Només així farem un pas endavant, només així sobreviurem al futur.

ET NECESSITO

2010-08-17T10:06:00.000-07:00

Et necessito
Necessito respirar la teva olor
Necessito alimentar-me del teu pecat
Necessito caminar al teu costat
Necessito escoltar-te, parlar-te
Necessito omplir el temps amb la teva companyia
Necessito que avui matis la meva pesada amant, la soledat
Necessito el teu sabor i el teu rumor
Necessito cada paraula per fer-la art a la teva orella
Necessito cada pam de tu

Agost 2010

AL APRENDIZ

2010-08-11T09:04:00.000-07:00

*A Pau*
Tiene 17 años, por lo que legamente aún no posee la mayoría de edad, todo un privilegio que, de forma imposible, me gustaria perseguir para mí. Sin embargo, no puedo evitar sentirme identificado con él. No sé por que motivo exactamente me veo reflejado en él, cuando las arrugas no eran propietarias de mi alma y mis sueños aún corrian libres de cadenas. Quizá no nos parezcamos, quizá tan solo me hubiese gustado ser como es él.
Son días de perdición, no abundan los guías y es senzillo perderse por las calles de la sin-razón. Sin embargo él, a su temprana edad, es capaz de valorar lo senzillo, de trabajar por lo colectivo, de soñar, de sacar punta al lápiz para iluminar poesia en un simple papel, de indagar y conocer poesias de otros genios cercanos... Quizá es por alguna de estas cosas que me identifico con él; si la memoria no me falla cuando mi mirada era joven me gustaba también escribir palabras voladoras en papeles vulgares y pensar en como trabajar para poner parches a los arañazos del mundo.
No puedo evitar al miedo. Me asusta que este involuntario aprendiz que la vida me ha regalado, como posibilidad a una segunda oportunidad, como posibilidad a una salvación digna, se pierda entre los humos de este tenebroso mundo, gobernado por los intereses de unos pocos. Los intereses de unos pocos capaces de pisar a los demás por una victoria sucia. Me gustaria poder regalarte un escudo contra los desengaños, o una espada para desafiar a los cobardes que siempre acaban por ganar, o quizá un espejo, para que siempre lo lleves encima y nunca te olvides de reconocerte delante de tí mismo. Este podria ser el mejor regalo para no caer en las trampas del tiempo ni en el envejecimiento traicionero del espíritu de lucha.
De todos modos, creo que mi deber y la mejor opción será estar ahí para tí, como una sombra discreta, vigilando tu caminar. Intentaré ser poco visible pero estar alerta, para vencer junto a tí a los miedos, para evitar que alguna vez alguien te haga poner de rodillas. Me quedaré aquí, aplazaré mi huida en busca de la luz robada, para estar aquí contigo y vencer al fin.
Al fin y al cabo mi misión es solo la de dar una segunda oportunidad a nuestros sueños, aprendiz.

RETROBAMENT

2010-08-06T12:25:00.000-07:00

Fa prop de 3 mesos que no el veia, des que vaig baixar d'aquell ferrocarril després d'un dia d'emocions difícils, direm amb aquestes paraules. Des de llavors ha plogut molt, alguns dies més suau, altres amb més força.
Avui, definitivament, i després d'altres intents frustrats hem posat fi a aquest intolerable període. No puc negar que l'he trobat a faltar durant moltes tardes, on el gris i l'ombra es feien propietaries d'aquell espai fins llavors ple de llum i creativitat...

Però tornant al dia d'avui, entre tapes i begudes fredes, sota de les façanes més clàssiques del casc antic de Barcelona, hem posat les vides al descobert, les ferides, les flors més belles, les històries més anecdòtiques, per, com en un mercat, poder remenar i triar! L'estiu apreta i les distàncies amb la gent especial es noten, necessitava urgentment una estona així, de reflexió, de converses.

I novament ho has aconseguit, m'has posat al dia, i com sempre, com feies abans cada tarda en el cor del Raval, has aconseguit encomanar-me aquesta passió per la vida, aquesta energia pel món associatiu, aquesta vitalitat per engegar projectes i mogudes, somnis, viatges, poesies...

Han passat 3 mesos i està clar que els has aprofitat per seguir fent de la vida un viatge trepidant, amb moments per a cada cosa, però sobretot amb vitalitat i dinamisme constant!!

Gràcies per estar, gràcies per saber encomanar somriures i somnis!!

VICTÒRIA

2010-07-31T10:34:00.000-07:00

El passat dimecres, mentre estava d'excursió amb el casal d'estiu on he treballat, vaig rebre un sms que em va fer emocionar. Els pèls se'm van posar tots de punta, una alegria indescriptible va inundar el meu cos, i els meus ulls es van arribar a humitejar. El Parlament de Catalunya havia votat a favor de prohibir les corrides de toros.
Arriba així una victòria treballada, amb arguments, amb suor i amb molta dedicació durant molt de temps. Personalment vaig ser de les persones que van recollir firmes per l'Iniciativa Legislatura Popular (ILP) que la plataforma Prou! va portar a terme amb la intenció d'entar a la història i aconseguir aquesta prohibició. Veure el somni realitzat, després de superar un a un tots els passos, havent estat implicat personalment en la recollida de signatures no té preu, mastercard no ho podria comprar això...

Des d'ara (encara que en realitat a partir de 2012) Catalunya serà un territori, un país en el qual aquest espectacle , per a uns, és ja una tortura, un acte prohibit per llei. La tortura d'un animal, de manera sanguinària, en públic i com a suposat espectacle era (i seguirà sent a tot l'Estat espanyol a excepció de les Canàries) una barbaritat impròpia del Segle XXI, totalment inadmisible en la era de la raó, els drets i la llibertat. Ara estem una mica més a prop de veure com aquest espectacle s'explica en passat als llibres d'història, com ha passat al llarg de l'existència humana amb altres "espectacles" com les lluites de gladiadors. Ara Catalunya és una mica més gran, una mica més digna, molt més humana, només per aquest sol fet.

Els sectors més ràncis d'Espanya voldran i volen ara fer d'això política, i erren el camí, com sempre, tot i que sempre trobaran incultura a la que enganyar. Aquest tema no respon a termes nacionalistes, sinó ètics i morals. El debat era al carrer, a la societat, per indigne i cruel, no per espanyolista. I amb això vull recordar que a Canàries, salvant les diferències, aquest "espectacle" ja ha finalitzat, i si no estic mal enterat per aquelles illes no hi ha sentiment separatista. Així doncs, tots aquests confosos que vagin a fer ràdio patio i deixin d'intentar influir en política.

Considero interessant també llençar una reflexió político-social. Sovint, per no dir sempre, sembla que la manera de fer política predominant està molt allunyada del poble. Potser és que ja no es fa tanta política com si partidisme, i això enterboleig les coses. El cas és que la societat percep que els polítics estan molt allunyats i no són capaços de baixar i batallar amb els problemes que la gent si entén com a seus. Doncs aquesta vegada cal estar content. La iniciativa ha estat del poble, i novament aquest ha demostrat que ara per ara té ganes de canviar, de bategar, de millorar i mirar endavant (també va passar durant la manifestació del 10-J sobre l'Estatut on el protagonisme fou de la gent i no de les autoritats), però si que cal ser just i dir que aquesta vegada els polítics han estat a l'alçada i han acceptat una cosa que al carrer era majoritàriament la opció elegida, prohibir les corrides de braus. Des d'aquest blog hi havia por durant el procés (ha estat un tema tractat durant varies entrades durant el període de recollida de signatures) per veure si els polítics no serien cobards, i es deixarien vèncer per interessos econòmics. Però aquesta vegada, excepte PP, Ciutadans i part del PSC, han estat valents i el progrés social ha estat possible. I el més positiu, les ILP poden agafar ara volada, en les democràcies el poder rau en el poble, i ja seria hora de que anem creient en això i formulant processos com aquest, per exercir pressió, per exercir el nostre poder.

DES DE LLUNY

2010-07-27T07:41:00.000-07:00

Avui vull penjar un escrit amb el que aquesta primavera he estat finalista al XVIIè Concurs de Cartes d'Amor de Calafell (per segon any consecutiu). Per mi, aquest fet va ésser una guspira de llum que va il·luminar l'aventura de la supervivència al dia a dia. El text parla d'una relació separada per la distància, sense grans mots, senzill i quotidià.
-------
Plou a Barcelona. Les finestres ploren desconsolades la teva absència.
T’he trucat varies vegades. No respons i em surt un bústia de veu amb un idioma estrany, un idioma que no entenc. Crec que parla un anglès tancat.

Volia parlar amb tu, sense més. Volia explicar-te, si la veu estrangera m’hagués deixat, que aquí els carrers s’omplen de fosques xarques, que la feina monòtona m’ofega, que avui me topat amb un vell amic de la primària, que al supermercat sonava la cançó que ens va unir... En fi, tan sols volia sentir la teva veu, explicar-te el meu dia d’avui i escoltar el teu...

Aquí fa fred, i em manquen les teves carícies recorrent el meu cos, els nostres petons escalfant l’ambient...
Des que vas marxar per acabar els teus estudis a l’estranger, des que ens estimem des de lluny la meva vida s’ha tornat freda i t’enyoro a cada pas que faig.
Em manca la teva olor al meu voltant, les teves fresques bromes que remullaven el meu cos cansat de tant esforç. El teu rostre il·luminat, el teu cabell volant en la llibertat del vent... Els records em mantenen viu, però en un estat d’enyor profund i cada dia arrenco, amb esperança, una fulla del calendari. Recordo com vas marcar el dia de la teva tornada amb retolador vermell, dient que passaria ràpid, que passaria tan veloç com una ventada de vent suau...

Vida meva, espero saber de tu i poder parlar algun dia d’aquests, així que la veu em deixi. Poder-te explicar com va de ple el metro cada matí, dir-te quantes vegades penso en tu i també enumerar-te les vegades que em crida l’atenció el superior en veure’m absent i absort, perdut en el teu record. Des de l’allunyada Barcelona t’envio un miler de petons i el t’estimo més sincer que mai he pronunciat. Seguiré desfullant el calendari en busca del cercle vermell...

CARTA A L'AMIC RENDIT (2a edició)

2010-07-21T09:53:00.000-07:00

Serà la segona vegada que penjo aquest escrit al blog, un dels meus escrits preferits. El vaig escriure fa anys, però avui per avui penso que pot ésser un bon senyal d'afecte per a un amic, gairebé un germà, que no passa potser pel seu millor moment i a qui amb això li vull donar una dolça i càlida abraçada, ja ho saps, va per tu ;)
--

Estimat amic,

Em comenten moltes veus coses que no vull creure, coses que no puc creure. M’expliquen que des de fa un temps no és sencill reconeixet. Diuen que la teva cabellera, voladora al vent de noves idees, ja no adorna els teus dies. Murmuren que has deixat la teva lluita morir estèril. Que t’has rendit als amos del món i a les seves formes de fer, que la teva figura diambula com la més negre sombra i que ja no alimentes els teus ideals de “guerrilla urbana” i igualtat social. Crec que m’intenten enganyar, si no fos així no et podria entendre.
Tots comenten que ja les causes justes no et motiven i que el somni de les banderes roges agermanant els obrers en revoltes al carrer s’ha mort dins el teu cap. Diuen que argumentes la manca de força a l’hora de lluitar i seguir portant els somnis al terreny de la realitat, que la utopia mai a funcionat a la realitat, i jo em pregunto des de quan interessa tant la realitat, quan sempre l’hem volgut canviar!
Ja mai ningú et veu lluir orgullós aquelles samarretes reciclades, apedaçades i mig trencades, ni les imatges del “ché” en qualsevol racó ni els teus ulls brillar al escoltar qualsevol miting proletari. Nous vicis cremen ara al teu cos, diuen que et veuen fumar intentant consumir amb cada xuclada la infelicitat que et menja el cor i jo intento recordar quan insultaves a tots aquells “mercaders” de la mort que es fan dir tabacalers i quan els acusaves de beneficiar-se de la frustració humana.
La distància geogràfica i la feina em fan imposible apropar-me a tu així que aquesta carta és la meva única forma d’intentar saber si tot això és cert. Espero que no siguin més que falsos rumors que crea la gent massa curiosa, però si per desgràcia fos cert només et demano que no mori el record de les coses per les que vam lluitar i que no deixis morir a l’esperança, et serà sempre amiga!

El teu fidelíssim amic,
Joan

10 de Febrer de 2008

LA CAMISA HA QUEDAT PETITA

2010-06-30T11:55:00.000-07:00

La camisa s’ha quedat petita. Aquesta és la situació després de la retallada que el Tribunal Constitucional (TC) ha fet de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la seva llei de lleis.
D’aquesta manera es veu que s’ha arribat al final d’un camí, el camí que volia donar un bon grau d’autonomia a Catalunya tot pertanyent aquesta a l’Estat espanyol. Era una via per la que s’havia apostat des de diferents sectors, abanderat des dels partits d’esquerra no nacionalistes, sempre amb el model federalista com a ideal a seguir, com a meta a atrapar.
Des del meu punt de vista aquest no era un mal camí, possiblement per a mi el més pragmàtic i realista. No em defineixo com a independentista mai perquè soc dels que pensa que hi ha coses molt més importants a solucionar a nivell social, d’igualtat d’oportunitats i equitat, o en termes de sostenibilitat que ens facin curar una mica les ferides del món. No penso que la independència sigui la cura de tots els mals i sincerament, una Catalunya independent amb la seva “burgesia” al poder penso que seria més aviat un malson que no una altra cosa. Si bé és cert que una Catalunya com a país independent, en el sentit més utòpic de la paraula i si això fos una cosa que pogués fer-se sense afectar a les persones i amb una vareta màgica seria una idea que acceptaria sense pensar, Catalunya té prou trets identitaris i nacionals propis com per ésser un estat i d’això no en poden quedar dubtes.
Ara bé, aquesta Catalunya autònoma dins d’una Espanya plural i diversa no ha pogut arribar, no l’han deixat arribar. El cos ha crescut, i la camisa, ja arcaica i anacrònica, (Espanya i la seva constitució) ha quedat petita. No s’ha adaptat, no ha sabut ésser flexible i amotllar-se a les noves formes, a l’avenç, al futur. Catalunya, amb l’Estatut acceptat no hauria reclamat mai, o almenys el poble en majoria, la independència. Ara, amb l’Estatut retallat, Catalunya es veu sense l’autonomia que reclama. Avui per avui s’ha generat una situació que difícilment tindrà retrocés. Espanya, per culpa del TC, s’ha comportat com una mare que no sap veure que la seva filla s’ha fet gran i necessita espai, i ara l’atac de rebeldia està servit i crec que marcarà un abans i un després important en els llibres d’història, ho hauria de ser.

Per acabar, deixeu-me fer una petita reflexió, que potser per alguns serà frívola. El dia en que l’Estat espanyol, com a país, fos com l’Espanya de la selecció de futbol, la que aixeca passions a tot el territori, tindria una unanimitat a nivell territorial que no ha aconseguit mai. Potser perquè allà hi ha madrilenys, bascos, catalans i asturians i cap mana més que un altra, i perquè entre altres pluralitats si parlen varies llengües. Aquesta Espanya és plural, diversa però una de sola que batega i crea sentiment al seu voltant; si algun dia dels despatxos traguessin les teranyines que hi ha per les parets potser s’arribaria a una situació semblant en l’aspecte polític.

SARAMAGO

2010-06-22T07:45:00.000-07:00

S'ha apagat la veu dels oblidat. José Saramago ens ha deixat als 87 anys. Mor així un dels intelectuals més implicat social i políticament. Militant comunista des de fa dècades, en els darrers anys havia estat un lluitador infatigable contra el capitalisme, els efectes de la globalització, o les situacions de sotmissió que viuen pobles com el palestí i el sahrauí.

Les seves paraules, sempre savies i contundents a parts equilibrades, es dirigien sempre contra els opresors i eren com un altaveu per aquells que la vida trepitja, deixant-los simplement oblidats en alguna cuneta de la ràpida carretera.
A cavall entre el seu Portugal natal i Espanya, on residia, a Lanzarote, Saramago ha treballat fins els últims dies de la seva vida. Una vida interessant, amb un orígen humil, que va marcar el seu caràcter, la seva escriptura i la seva militància per l'incomformisme més absolut.

Ara els somiadors ens hem quedat horfes, sempre deia que només callaria quan morís, per desgràcia això ha succeit, com tard o aviat li passa a tothom, però a la memòria quedaran frases seves com aquestes:

"Israel s'ha convertit en rentista de l'holocaust"
"L'home més savi que mai he conegut no sabia escriure ni llegir"
"Al món hi ha dos superpotències. Una és els Estats Units d'Amèrica, l'altra la Opinió Pública"
"Vivim en un sistema que ha portat el capitalisme al desvergonyiment més absolut i aquesta és una evident forma de totalitarisme"

Gràcies i fins sempre José

"LOS HIJOS DE LAS PIEDRAS"

2010-06-09T12:03:00.000-07:00

Fa dies que no actualitzo, i després de tot el que ha passat darrerament a Palestina (de fet cada dia passa el mateix, la rutina d'un genocidi, però l'assalt a la Flotilla de la Llibertat ha estat un cop difícilment superable pel ruïn i nazi que arriba a ésser). Sent aquest un tema sempre important en aquesta finestra al món que preten ser el blog, he decidit penjar un video per a mi molt especial des de fa temps. No sé trobar paraules millors per explicar. per fer sentir, per sensibilitzar. Des dels països centrals, com a ciutadans, tenim el deure de reclamar, de ser altaveu de tota la gent d'arreu que pateix crims i injustícies des de governs criminals com el d'Israel. Fem-nos sentir.
El tema és de Marwan, gran cantautor espanyol, de pare palestí. Aquest montatge és especialment emotiu, us recomano escoltar la lletra amb atenció i fins el final.

los hijos de las piedras

NIT

2010-05-24T08:04:00.000-07:00

Aquí us deixo un escrit recent sortit del forn. La inspiració de fer-lo em va venir de cop i volta durant la nit, una nit que afrontava amb molt bona companyia. Espero les vostres opinions ;)
---

Nit de drogues dures, com el destí
Nit de seda sota llum de lluna
Nit de paraules eternes que el temps farà efímeres
Nit de xiuxiueixos a cau d'orella.
Sento com calla cada racó del planeta, deixant silenci i espai per a cada una de les nostres promeses pronunciades. Escolto cada estel que plora d'enveja mentre despullo el teu cos que pam a pam conquisto. L’èbria matinada agonitza mentre els nostres cossos van trobant la unió perfecte, sense pressa, amb la calma que la situació demana, com tu, amb petits sospirs a cau d'orella.

He nedat molts mars perduts fins arribar a la teva costa, molts naufragis soferts fins arribar en aquesta pau que em dones sense res a canvi. Tinc el cos ple de cicatrius de batalles passades, i no puc explicar la renaixença que sento amb cada petó que suau passes per sobre les antigues ferides. I un somriure traïdor s'escapa pel meu rostre; pensava que era una sensació oblidada, un reflex perdut entre dies durs i fracassos definitius. No sabria bé com explicar que havia perdut l'esperança de trobar salvació en aquest ferotge mar. No sabria com explicar-te que en les profunditats de l'amor ja no esperava trobar res dolç.
I ara sembla haver arribat una primavera inspiradora, de sobte, sense avís. Com arriba un assolellat matí després de devastadores tempestes. Les paraules s'alien avui amb mi, com havien fet en magnífiques vetllades ahir; no han trucat ni avisat, però aquí estem de nou, intentant construir veritats, desmentint les farses de la vida. Conjugant-les intentaré donar-te les gràcies, amagar la vergonya i ser sincer. Ser de nou sincer amb els sentiments i deixar fora els temors.

Conec també l'arribada dels vendavals i sé que no avisen. Només intentaré fer les coses bé, per no tenir demà rancors. Només intentaré esmentar amb aquests llavis cansats d'ahirs un vertader t'estimo, etern avui, invencible demà.
A fora la nit ja comença a deixar veure la silueta de les flors, aquelles que he dibuixat sobre els teus pits, sobre el teu estómac que és un magnífic amagatall de bombes i metralla. Per una nit Gaza ha estat sembrada de flors i el Sàhara ha tornat a ser lliure. El món ha respirat en pau. La claror serigrafia somnis en la pell del teu cos i em sento un instant més afortunat, guanyant segons a la mort, una mort que avui no m'ha atrapat.

23-24 de maig de 2010

MAI T'OBLIDAREM

2010-05-19T04:37:00.000-07:00

Avui és un d’aquells dies en que em poso a escriure amb el cor bategant d’emocions, on l’impuls no ve del cap sinó dels sentiments.
Toca despedir “el Guaje” Villa, el millor jugador del València CF en les darreres cinc temporades i possiblement el davanter centre més complet del món en l’actualitat. Avui no vull entrar en valoracions economicistes ni esportives del traspàs, encara que és evident que la situació sembla que ho exigia i també sembla clar que la seva substitució no serà mai del mateix nivell. Vull parlar des del sentiment valencianista, mostrar el gran forat i buit que ens deixa la seva marxa i fer-ho des d’una òptica personal.
Portàvem ja tres estius amb la mateixa maleïda cançó, i després de la situació insuportable del any passat aquest any si que Villa s’acomiada de Mestalla. Ho teníem assumit, però sempre esperes un miracle. La vida pocs cops és justa i ara toca veure com per necessitats econòmiques marxa el nostre millor jugador al club que tot ho guanya i a més, també té potència econòmica mentre nosaltres ens hem de resignar sembla ha recollir les molles que queden sobre la taula.
Durant aquestes temporades Villa ha demostrat que les estrelles també poden estar fetes d’humilitat. Ha deixat la seva petjada imborrable a l’entitat del Túria com a jugador inigualable, com a emblema a la selecció espanyola, portant el valencianisme sempre més enllà i sobretot fent-ho com a persona planera, pròxima, fidel. Mai un mal gest, mai cap malifeta per forçar la seva venda a un club amb més aspiracions. Sempre amb el cap al club que li pagava, al que li havia donat l’oportunitat de triomfar, al club que estimava de tot cor. No sempre es conjuga una qualitat tant alta com a futbolista amb una gran qualitat com a persona, el Guaje mereix tot el respecte.
Ara toca posar-se en peus i aplaudir David Villa. Gràcies per tot el que has fet com a jugador pel València CF, que durant cinc anys ha estat tot el possible. Gràcies per no tirar mai de la corda i mai dir que volies marxar a un club millor, tot i les ofertes constants, tot i les pressions dels grans. Gràcies per haver estat sempre a servei del club i per haver fet del València un club millor, un club potent, un club temible. Et desitgem el millor Guaje, tu ens ho has donat tot, deixa que ara t’acomiadem amb un sincer i emotiu gràcies, MAI T’OBLIDAREM I SEMPRE SERÀS BENVINGUT.

GRÀCIES, A TU CÈLIA

2010-05-17T08:20:00.000-07:00

Em va fer la promesa que faria un escrit per a que jo el pengés al meu propi blog. No sabia pas com seria el text ni de qui parlaria, només podia intuir que seria emotiu, els aconteixements sembla que ho requerien. Avui l’he llegit, m’he emocionat i ara procedeixo a complir la part que em toca de penjar el text a aquest petit, íntim i públic raconet del que disposo a internet.

Però abans voldria fer-li també a ella un petit homenatge. Perquè en aquest any i poc que ens coneixem has donat sentit a moltes coses, has estat aquell bastó en el que aguantar-se en molts moments i has estat aquella llum dins la cova. En tu he vist sempre una esperança d’un món millor, més humà, menys traïdor, més net. No sabria com explicar-me amb paraules, serà que no soc tant bon poeta com molts dieu; davant sentiments tan forts em costa que la ploma reflecteixi allò que corre pel cor, les venes i el cap. Avui, demà, sempre, saps que allà estaré per donar-te una abraçada, un consell, per engegar un projecte o revolucionar un grup de joves estudiants, allà estaré, no ho dubtis. Tu em donés les gràcies però soc jo qui te les deu, de veritat. Gràcies, a tu Cèlia.

--
A vegades, el destí, et porta a llocs estranys, a conèixer gent nova, a viure coses inoblidables… A vegades el destí fa que dues persones es coneguin de la forma més estranya, a vegades sembla que els posi en un mateix lloc, en el moment precís perquè les seves vides es creuin. Molts cops, caminant pel carrer o esperant el metro, quan em poso a mirar la gent que m’envolta, sovint, penso: tota aquesta gent, de veritat no la tornaré a veure mai? Qui sap. Potser entre ells es troba el que serà el meu veí d’aquí a uns anys o la meva futura companya de feina. I és que, a vegades, el destí té aquest poder sobre les nostres vides. Estranya manera de canviar les coses i de fer que tot sembli més màgic.

Mai m’he parat a pensar, com ho faig ara, perquè aquell 6 de Febrer vaig insistir tant a la meva amiga perquè m’acompanyés i mai, com ara, m’he alegrat tant d’aconseguir-ho.
Teníem 15 anys, com diu la cançó de cert cantautor, i estàvem mortes de por i de vergonya (ara ja ho podem dir) perquè no sabíem que ens trobaríem rere les portes de Junta de Comerç num.26. Al entrar el Mario, a la seva taula al costat de la porta. Algú conegut, una mica més segures. Presentacions. Paula, Cèlia aquest és en Joan. I ja està! Cosa del destí (o no) pocs segons després ja estàvem al despatx d’instituts (sota l’atenta mirada del Che a la paret) on hem passat tantes tardes, llavors encara desconegut, amb un tal Joan, també desconegut en aquell moment. Com a bon polític, poeta i escriptor, que domina l’art de la paraula, en deu microsegons ens vas deixar tan captivades que quan sortíem, per primera vegada del local, no sabíem com havíem pogut viure sense l’AJEC fins aquell moment. Es per això que et vull donar les gràcies avui.

GRÀCIES.
Gràcies per venir al XXV, per confiar en mi, per engegar un projecte junts. Gràcies per explicar-me els teus dubtes, les teves inquietuds, les teves pors, els teu secrets, i sobretot, no preguntar-me mai els meus. Gràcies, per aguantar sempre, fins i tot en els moment més difícils, gràcies per totes aquelles petites coses que fas, inconscientment, i que són ja part de tu: el mmmm... doncs jo crec que no!, molts riures, molt pocs balls (però valoro l’esforç... ho deixarem amb un: progressa adequadament), molts llocs diferents, moltes paranoies, molt romàntic ets tu, molt misteriosa ¿jo? moltes grans estones plegats. Gràcies, pel Che de la paret i també pel del cinturó, pel Serrat del treball de recerca i per l’Ismael sonant de fons. Gràcies pel blog, per escriure i per fer-ho tant bé. Però sobretot: gràcies per “enamorar-te” de mi aquell 6 de Febrer. Gràcies per fer que sigui millor persona.

Que no pari aquest fred,
Que les flors creixeran, al seu temps, més fortes.

VÍCTIMES, TOCA SEGUIR PAGANT

2010-05-15T07:40:00.000-07:00

Finalment ha succeït. Després de mesos de molta por ha arribat la garrotada; seran aquells qui menys culpa tenen de la situació actual de crisis els que hauran de pagar les seves conseqüències. El president Zapatero ha desenganxat el seu segell polític i ha agafat les tisores, sota la implacable pressió de la UE, els EUA i Xina, i ha començat a retallar totes aquelles ajudes als més necessitats. Arriba d’aquesta manera, i en un nou gir d’improvisació, el fi d’una etapa de somnis representats en mesures socials que buscaven aproximar Espanya a zones millors com Suècia. Per contra ara s’acaba el xec bebè, que tot i que insuficient era una mesura que pretenia ajudar a les famílies o la ajuda a la dependència, una de les millors mesures de ZP en el conjunt de la legislatura i mitja que porta al Govern.

La crisi, aquest gran animal omnipotent, va néixer del pecat de golafres econòmics, de l’especulació ferotge i de la pèrdua de valors. Els culpables foren els bancs, les entitats financeres que no paraven d’ofegar amb hipoteques eternes a les persones i a incitar-les a un consum desmesurat. Mai ningú va sortir a contenir la efuòria, ni a reprimir el consum, ni a frenar a la gent que vivia per sobre les seves possibilitats, ja els anava bé aquesta alegria. Aquests són els autèntics culpables de la situació actual, que enlloc de millorar amenaça amb desbocar-se i arribar a límits fins ara no previstos com la situació de Grècia, que ens porta imatges pròpies de principis del segle passat i que plantegen de nou la lluita de classes, o almenys la lluita d'aquells que no volen veure com la irresponsabilitat d'altres els deixa la taula sense pà.
La banca, a la majoria de països, ha estat rescatada pels estats, amb milions i milions d’euros sortits dels contribuents, i no han obert pas l’aixeta del crèdit, segueixen amb el puny tancat. Els ciutadans, aquells que aixequen el país i que veuen com uns altres l’ensorren i els tornen a demanar que l’aixequin altre cop, veuen ara com se’ls fa abrotxar de nou el cinturó, un cinturó que des de fa molt temps ja no té més forats. És del tot cert que els beneficis es privatitzen i les pèrdues es col·lectivitzen.

Amics i amigues, arriben dies difícils, de fet fa temps que hi estem sumits, però ara a més toca escoltar termes “graciosos” com “l’acomiadament lliure farà millorar el país”, “toca apretar-se el cinturó” o veure al senyor Díaz-Ferran, amb una empresa fumuda econòmicament i amb deutes amb hisenda, dient “cal que tots sumem i estem units perquè sinó no ens en sortirem”. Tot plegat és per plorar però a mi em dóna per riure.

SÀHARA, DIARI DE VIATGE (II)

2010-05-09T12:00:00.000-07:00

Dissabte 1 de maig de 2010

Tot era molt fosc, però la llum que entrava per les ranures de la porta tapada per la cortina demostrava que ja era de dia. Però sobretot els crits dels nens, encara desconeguts, van ser el que ens va fer llevar.
Així ha començat aquest primer dia al campament de 27 de Febrero, un dia de molts descobriments. Jugant amb els nens, coneixent persones, l’inici de moltes coses.

Diumenge 2 de maig de 2010

Ahir fou un dia molt intens, de conèixer de més pròxim la realitat de la situació que ens ha portat fins aquí. El museu de la guerra per la tarda, després d’un migdia amb la família acollidora mirant “Star Academy 7”, una versió d’OT amb seu al Líban. La tornada cap a 27 de Febrero, dalt del camió destapat, amb la nit apoderada ja del cel, el vent a la cara i la velocitat del vehicle en un terra irregular, terra de sorra i pedres, feien sentir la sensació de llibertat com mai a flor de pell. Precisament aquí, entre camps de refugiats que amb pacifisme demanen la seva llibertat, llibertat de poder viure a casa seva.
Un altre moment del dia, pel matí, fou enriquidor. Jugar a futbol durant una curta estoneta amb un nano amb una pilota de bàsquet.
I per la nit, suposo que és el que passa al unir a una mateixa casa d’acollida a 5 persones del món “monitoril” i del lleure. Al tornar del museu vam estar dues hores fent jocs amb la Fatma i els nens de la casa.

Avui el dia ha començat molt aviat, tocava matinar per anar a l’Aaiún a veure uns escola, una guarderia, un hort i tenir una xerrada amb el Governador d’un dels barris. Però abans de pujar al camió un petit grup, gràcies a la Fatma, hem pogut veure la guarderia de 27 de Febrero, just en el moment en que aixecaven la bandera sahraui al pati i cantaven l’himne del país.

SÀHARA, DIARI DE VIATGE

2010-05-07T04:01:00.000-07:00

Aquest dimecres vaig tornar després d’haver estat uns dies als camps de refugiats del Sàhara. Era un somni que tenia des de feia anys, i gràcies al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) vaig tenir la possibilitat de fer-lo realitat juntament amb uns seixanta joves.
El viatge buscava enfortir relacions entre joves catalans i joves sahrauis, però per sobre de tot ha servit per viure de ben a la vora una realitat que existeix, que està allà mentre nosaltres viatgem en metro atrafegats o mentre estimem en un banc del parc o quan simplement buidem el cap mentre mirem una famosa sèrie avançant capítols per internet. No podria emprar paraules que fossin prou expressives per explicar tot el viscut per aquelles àrides terres. Tot el calor rebut, totes les mancances que tenen, el somni que porten incrustat a la pell...
El retorn està sent complicat. A la motxilla portem el compromís de ser altaveus d’aquesta causa, missatgers buscant cors on posar la llavor de l’esperança i teixir d’aquesta forma el poder que la societat civil ha de treure a relluir arreu davant d’una injustícia com aquesta.
Per tal de recollir dia a dia les experiències viscudes vaig anar omplint les fulles de la meva llibreta amb tot allò que fèiem cada dia, i en aquest blog aniré penjant el dia a dia d’aquest diari quotidià. Espero que per un moment sigueu capaços de tancar els ulls i trobar-vos entre jaimes i gent hospitalària preparant té per afrontar el silenci de les dunes.

Divendres 30 d’Abril de 2010

Dalt d’un segon avió, després d’un sense fi de controls burocràtics en llengües desconegudes, de “cacheos”, de “Barcelona? Él Real Madrid!”... Un dia llarg, amb una hora més pel canvi horari.
Sobrevolant, camí d’una terra més vermella, més propera al nucli del naixement del primer home, amb la intenció de deixar lluny l’artifici. Despullar l’ànima i alimentar valors, alimentar el cos amb els veritables fruits de la vida.
Lluny, cada minut més lluny de moltes coses per buscar, per voler estar a la vora d’altres que només els llibres semblen donar vida. Per voler conèixer, tocar, escoltar, intercanviar vivències i assumir responsabilitats. Representar la llavor que en terres d’occident conté el somni d’un món més just i sabedor que les nostres armes són les paraules, potser dèbils davant dels necis, però armes de valor i transformació, claus del futur i del progrés.
La nit amaga les corbes de la terra i els seus sensuals colors però alguna cosa es destapa en l’ambient donant una primera benvinguda a un nou territori: Àfrica.

NOVES OPORTUNITATS

2010-04-23T09:12:00.000-07:00

Parlava fa un temps amb un gran amic sobre les segones oportunitats a la vida. Xerràvem d'un reality show que pretenia oferir als seus participants, antics concursants d'edicions anteriors, una segona oportunitat que sovint la vida no et dóna.

Avui volia parlar d'això, de les noves oportunitats, de les esperances que arriben quan et trobes perdut en un fosc túnel, de les mans que t'agafen de la solapa per rescatar-te quan estàs rendit dins l'aigua estancada del pou.

Sovint, quan menys ho esperes, quan has ja entablat amistat amb les aranyes de la foscor, amb fantasmes del passat i sense ambicions futures, amb aquella casa mai construida i aquell fill mai nat, apareix alguna cosa, alguna persona capaç de regalar-te un somriure i fer-te veure més enllà del avui, matan fòbies i posant sucre a les ferides.

De vegades acabem vençuts i sembla impossible poder renéixer i agafar el vol de nou, tornar a confiar, tornar a saber estimar, tornar a guardar la por sota el calaix i treure la pols als sentiments i a la rialla aquella que sabem que sota la llum del sol de tarda ens fa especials. Però mai toca perdre l'esperança, sempre hi ha alguna persona que en algún racó del món ens busca per matar la por plegats, per somriure a un nou matí, per fer callar als missatgers de l'apocalípsis.

Noves oportunitats arriben, sempre arriben, per il·luminar el camí i deixar escapar un somriure sentint aquesta escalfor de salvació al pit.

"Cuando las sombras se alarguen, y te toquen con sus manos recuerda que siempre hay alguien, alguien, que te anda buscando para pintar el futuro, ya ves, alguien como tú con quien compartir el vuelo, y emborracharte de luz"

(Regalo para un primer cumpleaños; Acuérdate de vivir; Ismael Serrano)

ACUÉRDATE DE VIVIR

2010-04-18T05:12:00.000-07:00

Ahir després d'un dia llarg i durillo vaig tenir el plaer d'anar a comprar-me el nou disc d'Ismael Serrano. Feia ja mesos que havia anat seguint la gestació d’aquest treball i per fi he pogut tenir-lo entre les mans, celebrant aquest senzill ritual que cada molt temps es presenta l’oportunitat de fer.
El títol és “Acuérdate de vivir”, i així explica ell mateix el motiu i el signficat del mateix “A veces olvidamos lo qué es vivir. Sobrevivimos, qué no es poco, pero apenas reparamos en las pequeñas cosas, apenas hacemos balance, apenas tomamos el tiempo que merece perseguir ciertos sueños. Asumimos que la realidad es inalterable, que no tenemos capacidad para cambiarla y nos olvidamos de vivir. Memento vivere era una vieja leyenda tallada en algunos relojes de sol.”.
Amb aquestes poquetes hores podria dir que les lletres potser són de les millors poesies que ha escrit, sent un disc conjugació de desamor, reivindicació però sempre amb la llum de l’esperança traient el nas per darrere les cortines.
Aquí us deixo el seu primer single, que parla de l’atur, aquesta paraula que a Espanya és el pa que ens alimenta les oïdes cada dia.

Podría ser
.

ENYOR

2010-03-29T07:14:00.000-07:00
Aquests dies m'he presentat a un parell de concursos literaris i he estat treballant amb escrits nous i d'altres que ja tenia per tal de provar sort... Ja us informaré de si sona la flauta, mentre actualitzo avui amb un poema que vaig presentar a un concurs i no va ser premiat, ara ja ho puc fer, ja no ha de ser inèdit, a veure que us sembla ;P

La distància no m’ha esborrat els records

Recordo el teu tacte,

Encara sabria descriure la teva olor...

He intentat reconstruir el teu so,

Escoltant caragoles i

gotes de pluja caure estèrils,

Però m’he trobat inútil buscant l’impossible.

He arrencat cartolines blaves,

Decorant-les amb papers de cristall,

Enganxant-les per les parets de casa,

Però m’he trobat com un comediant dibuixant una farsa.

He seduït el vent,

Li he demanat un favor,

que et portés fins a mi,

Però ha tornat sense tu entre els braços.

Així doncs he sortit pels carrers,

He jagut en places d’interior

Sense trobar per enlloc el sabor d’ahir,

Desesperat per la teva absència que em menja el cor.

Vaig marxar del teu costat,

Buscava llibertat i coses noves,

Volia veure món i noves terres.

Estic a un poble del interior,

Sense la teva blava llum,

I avui viure lluny teu, mar, em mata d’enyor.

Juliol 2009

EL SALT DEL GRILL

2010-03-27T08:31:00.000-07:00

Les persones com jo sovint contem els dies grisos, potser per tenir grans somnis encadenats als peus o per les pors que ens atormenten, però potser per això valorem tant els dies en que surt el sol. I el dia en que et vaig conèixer va ser un d’aquests, un d’aquests en que el sol et cega la mirada després de tants dies foscos i tapats.

Potser perquè els dos creiem en la poesia, perquè creiem més en la gent que en els aparells com a motors del canvi social o perquè els dos valorem la natura com quelcom pròxim, familiar, important. No sé molt bé perquè, segur que eren un cúmul de coses , el fet és que vam connectar.

Però avui de la teva boca han nascut paraules de comiat, eren un “fins la pròxima”, però definitives d’un projecte.

Toca fer un pas endavant, agafar aire pur, seguir creient en el futur, alimentar de nou somnis cansats. És el que toca, no ho nego, no ho recrimino, és el que et mereixes, és el que t’has guanyat i m’alegra moltíssim. Però no puc negar que la notícia, mentre l’assimilava, m’ha causat necessitat d’abandó, de rendició, la mateixa de quan un soldat perd un company a mitja batalla. M’he sentit sol lluitant contra el món, potser tal i com estava abans de la teva arribada, sent un David indefens contra Goliard.

I ara tocarà secar els ulls, valorar tot el que m’has regalat, que no és poc, inclou la definició d’amistat i a les acaballes una nova i dolça esperança. Espero i crec que el teu salt et farà somriure i saps que allà estaré sempre. No et puc dir res més que gràcies, un sincer gràcies amic.

26 de març de 2010

FELICITATS VICTOR!

2010-03-19T04:03:00.000-07:00

Felicitats Víctor, tot té la seva recompensa, el treball també. Sovint treballem durament i sembla que la recompensa no arriba, moltes vegades sembla que tanta feina acaba en res. Però la vida posa cada cosa al seu lloc i l’esforç i el treball sempre tenen premi tard o d’hora; ara t’ha arribat a tu la recompensa a tant treball en silenci, a tantes hores de despatx, a tanta feina ben feta.

Em vas donar l’oportunitat d’entrar en el món associatiu i a l’AJEC i només per això ja et tinc una gran estima, en certa manera des de llavors ha canviat la meva vida, i ara les circumstàncies han fet que agafi el teu relleu al CJB, sent aquesta també una nova oportunitat. Gràcies!

El que ara t’espera serà una aventura, un repte complex, una gran oportunitat per liderar i demostrar el que és fer feina ben feta, els que et coneixem estem segurs que t’anirà bé i per qualsevol cosa saps on estem ;)

Felicitats i molta sort company!

DEMÀ TAMBÉ POT SER UN GRAN DIA

2010-03-13T04:18:00.000-08:00

Quants Joans Manuels han estat batejats en homenatge teu, quantes Martes i Helenes... En certa manera ets una mica de tots, com el vent, has aconseguit ser com el vent tal com cantaves a finals dels anys seixanta... Aquests dies ens han donat un ensurt, la vida mai saps per on et pot sortir, però com dius, l’important és com s’afronten les coses, no com passen.

Fa temps que em tens emprenyat per la teva assistència a la tortura pública que fa uns anys va practicar José Tomás a Barcelona, però sincerament el teu art està per sobre de tot i no puc deslligar-me de les teves cançons, del que m’inspiren, del que transmeten, de les cròniques d’una societat que amb les teves històries de fons ha anat caminant en el temps... De fet sempre has estat present i amb tu he après molt, gràcies.

Des de petit els diumenges pel matí la teva veu m’explicava una mica que era això de l’amor i les seves refotudes conseqüències, com eren els carrers i els pobles durant el franquisme i de quina manera calia afrontar un nou dia, també com calia cuidar la natura. Ja de més gran vaig navegar en cada un dels versos de les teves cançons per tal de fer el meu treball de recerca i descobrir com canviava Catalunya i Espanya al ritme que canviava la teva vida i naixien noves cançons, noves poesies. Els anys 60 i 70, amb les lluites que en ells si lliuraven, els cabells llargs i les patilles...sincerament hagués volgut néixer llavors...

I és avui que afrontes un nou projecte de la mà del teu amic inseparable Miguel Hernández que cal lluitar més que mai contra les adversitats, perquè tu pots, perquè afrontes la vida de forma valenta, perquè toca seguir guanyant armat amb la guitarra i les paraules. Ànims nanu, hoy puede ser un gran día, y mañana también!

SUCEDE QUE A VECES

2010-03-03T11:44:00.000-08:00

De vegades la pluja, la boira i els núvols negres semblen que no deixaran pas a la llum, de vegades els somnis queden atrotinats, vençuts, i tot sembla perdut, però també de vegades un raig de llum, l'arribada de la primavera a l'horitzó, o l'espera per a una trobada d'estudiants et fa sentir viu i amb ganes de saltar i somriure...
L'altre dia una persona em va demanar la lletra d'aquesta cançó d'Ismael Serrano que parla una mica d'això que comentava :) És la que quan un mal rotllo em voltava pel curru em posava abans d'entrar!! Aquí va doncs!!

Sucede que a veces la vida mata y el amor
te echa silicona en los cerrojos de tu casa,
y te abre un expediente de regulación,
o te expulsa del Edén, hacia tierras extrañas.
Sucede que a veces sales de un bar y la luz
quema la piel de este vampiro que te ama,
te llena la frente de fino polvo marrón-sur,
bostezas y te queman agujetas en las alas.

Pero sucede también
que, sin saber cómo ni cuándo,
algo te eriza la piel
y te rescata del naufragio.

Y siempre es viernes, siesta de verano,
verbena en la aldea, guirnaldas en mayo,
tormentas que apagan el televisor.
Teléfonos que arden, me nombra tu voz,
hoy ceno contigo, hoy Revolución,
reyes que pierden sus coronas,
verte entre la multitud,
abrazos que incendian la aurora
en las playas del sur.

Sucede que a veces la vida mata y te encuentras
solo y en este corazón no reciclable
se hunden petroleros desahuciados y sospechas
que provocan miopía en lanzadores de puñales.
Sucede que a veces la vida mata y el invierno
saca su revólver, te encañona en las costillas,
te aterran los álbumes de fotos y el espejo,
huele a pino el coche y el mar a gasolina.

Pero sucede también
que, sin saber cómo ni cuándo,
algo te eriza la piel
y te rescata del naufragio.

Y siempre es viernes, siesta de verano,
verbena en la aldea, guirnaldas en mayo,
tormentas que apagan el televisor.
Teléfonos que arden, me nombra tu voz,
hoy ceno contigo, hoy Revolución,
reyes que pierden sus coronas,
verte entre la multitud,
abrazos que incendian la aurora
en las playas del sur.

Sucede que a veces la vida mata...
Y siempre es viernes, siesta de verano...
Hoy ceno contigo, hoy revolución...

Ismael Serrano, Naves ardiendo más allá de Orión(2005)

TURCO

2010-02-17T11:37:00.000-08:00

Avui he llegit en una revista una història que m’ha demostrat que encara tinc sang corrent per les venes i un cor que de vegades es recorda de bategar. Després de dies, el sol s’ha deixat veure de nou una estona avui, i amb ell l’esperança. D’això parla una mica aquesta història.

Un gos fou abandonat, i no només contents amb aquest mal, els amos, per tal d’evitar ser castigats, li van treure el xip fent-li un tall al coll... Tan sols pensar-ho em fa mal l’ànima, i a partir d’aquí el relat és habitual: el gos va vagar per les afores del poble, va rebre una pedrada a la cara i anava com esperit errant, havent perdut també la condició de bordar, com un home sense veu, com un escriptor sense sentiments...

Però sovint, la vida, ens deixa un racó per somiar, un niu on l’esperança pot trobar la seva llar, i així, en Turco, que es com s’anomena el gos, va anar a petar als braços d’una jove militar espanyola, que amb amor va curar les ferides físiques i psicològiques de l’animal.

Doncs aquests dies, i seguint amb el verídic relat, en Turco ha estat molt enfeinat, i es que ha estat un dels gossos espanyols que han estat salvant vides per Haití, terra enfonsada per un terratrèmol. En Turco, amb el seu olfacte que un dia algú, amb una pedra va estar a punt de destruir, va salvar dues vides, amb la de somriures, somnis i esperances que aquestes porten en si mateixes.

Un dia gris en Turco va estar a la vora de perdre-ho tot, de despedir-se del món sense ni tan sols poder bordar. Però algú es va creuar al seu camí i des de llavors tot va canviar i ell ha pogut dir al món que encara queda amor, que encara queda desinterès, que encara queda esperança d’ajudar al del costat sense res a canvi. Avui per avui, tinc la sensació que hi ha més en aprendre en un animal que en moltes persones.

Foto: Nen rescatat per bombers amb l'ajut de Turco, a Haití

MORINT LLUNY DE CASA

2010-02-05T14:15:00.000-08:00

Porta una bandera cosida a l'uniforme, una bandera que no és la del país on va nèixer, una bandera que no és la del país on pot votar qui serà el futur president. El seu cos ha caigut sense vida a una terra llunyana d'Orient, àrida i seca, muntanyosa i acostumada a la tortura de la guerra, llunyana del seu país d'acollida, encara més llunyana del seu país de naixement... Parlem d'evolució però tenim exercits, i aquí hi va qui no té opcions reals de progrés en la societat, qui necessita els diners, qui no té més sortides... Segueixen morint els pobres, mai els rics, mai els fills de l'abundància.
Penso que caldria que ens replantegessim tantes coses, penso que estem tant lluny del sentit comú i tan a la vora de la bogeria més extrema...

AMOR SILENCIÓS

2010-01-26T14:53:00.000-08:00
Escrit per a tots aquells que hagueu estimat a una persona en silenci, per a tots aquells amors mai declarats, pels declarats que ja han acabat i pels declarats que encara duren
-----

Escric mentre t'observo, camuflat entre mil caps que em serveixen de trinxera. T'observo i la ploma corre tota sola, lligada al motor de la imaginació, que navega sense pausa entre les corbes del teu nom.

L'he cridat molt fort el teu nom, però només el remor de les onades m'ha respost.

Calla, tot calla, i és aquí quan em perdo entre paraules tremoloses i frases sense sentit. Així doncs, em refugio de nou en la sempre fidel imaginació...

Desentumeixo els meus dits, que passegen suaus buscant el teu nord, acariciant suau les teves paraules i les teves mans, pentinant els teus cabells, matant les teves pors. Desfaig el silenci amb els meus llavis i et declaro a cau d'orella tot allò que he preparat per tu i per mi. T'explico que avui els dimonis no han callat i el sol no ha sortit fins que no t'he vist, fins que no t'he sentit, fins que no he notat que calmaves el foc que em cremava a flor de pell...
Passejarem de la mà, et deixes portar per les paraules de velles cançons i els somnis atrotinats de jove mig tronat que et regalo, i llavors aquell somriure, aquell somriure teu que sempre em deixa sense armes, sense resposta...

Desgastant carrers, esquivant ombres i creant rialles arribem finalment a l'apartament. És petit, i un pèl fosc. A l'estiu hi toca massa el sol i de vegades els crits dels veïns estripen el silenci de la nit, però els mobles són els que nosaltres dos vam triar i tot plegat fa la teva olor i m'encanta!

Fem unes pases i et tapo els ulls, encenc el tocadiscos i la veu melosa i trencada del cantautor comença a sonar i a dominar l'ambient, mentre descobreixes apartant les meves mans dels teus ulls l'escenari que t'he preparat de benvinguda avui...

Poc a poc, sense pressa, deixaré que els meus llavis es vagin retrobant amb els teus, alliberaré els botons de la teva camisa i crearé un oceà de caricíes al llarg i ample del teu cos, mentre va quedant descobert... aquest cos descobert que pel meu és la seva casa.

Deixa'm descansar en tu, deixa'm trobar la pau que el món em nega i només la teva pell em sap donar...

Recullo els teus suspirs, aquell darrer alè i ens estirem. Seguim sent mortals, però qüasi bé ens acomodem a l'eternitat, qüasi bé agafem un troç de cel amb les mans... Tanco el ulls i et declaro com t'estimo...

De sobte obro els ulls i veig com el professor et fa sortir a la pissarra... Demà, potser demà seré prou valent per declarar-te com t'estimo.

QUE PARI JA AQUEST FRED

2010-01-19T15:06:00.000-08:00
Primer escrit d'aquest 2010, i com no podia ser d'altra forma en aquest dies que corren parla del fred...
------

Que pari ja aquest fred
que em fa enyorar-te cada dia a flor de pell

Que pari ja aquest fred
que em fa estar bé només perdut dins els llençols o sota la calenta dutxa

Que pari ja aquest fred
que em fa esperar la teva no-arribada a la barra del bar de sota casa

Que pari ja aquest fred
que entristeix tants somriures

Que pari ja aquest fred
que les flors no surten i el terra és moll

Que pari ja aquest fred
que em fa somiar cada nit que el meu cos et fa de manta

Que pari ja aquest fred
que la inocència sembla vençuda

Que pari ja aquest fred
que darrere els núvols sembla que vol sortir el sol

Gener 2010

CANVI DE LOOK?

2010-01-16T12:16:00.000-08:00

Somio amb una Palestina en pau i amb una situació digne per un poble digne com el saharaui però per la televisió i els diaris les víctimes d'Haití i els problemes economics em fan adonar de la dificultat de les meves utopies, així que avui vull fer una entrada que m'ajudi a mi i a tots aquells que per aquí passeu a desconectar de les pors i les llàgrimes. Aprofiteu, que avui no tinc el dia profund!!
Fa dies que vull passar per la perruqueria (sí, aquell lloc al que jo vaig poc sovint i que molts cops creus que decideix més el perruquer que no pas tu mateix), retallar-me els cabells, cosa que no faig des del Juliol i estic en dubte entre algunes opcions. He pensat els pros i contres de cadascuna d'elles, però com encara no m'acabo de decidir he pensat de generar una enquesta aquí al blog ;)
Així doncs aquí va una foto meva amb cada una de les tres possibles solucions, voteu a l'enquesta del marge dret la que més us agradi!! XD
P.D: Aquells que voteu, si voleu deixeu-me un comentari que argumenti la vostra resposta!!

Deixar llarg

Curt

Curt, amb el darrere més llarg

SOLIDARITAT AMB PALESTINA

2010-01-14T13:11:00.001-08:00

Demà toca recordar públicament, perque en privat som molts els que ho fem cada dia, totes aquelles víctimes palestines que els atacs indiscriminats de l'exercit israelià van causar a la Franja de Gaza fa un any.
Perquè encara no hi ha solució, perquè encara no s'ha fet justícia, demà 15 de GENER, 19 hores tots a Pl.Sant Jaume (BCN),
SOLIDARITAT AMB PALESTINA

SUMMER CAT

2010-01-09T13:44:00.000-08:00

Aquesta entrada la volia fer fa molt de temps, per allà a l'estiu... De totes maneres, tot i el retard considerable, a molts els hi agradarà evadir-se del fred que ens té torturats avui per avui i posar la ment de nou en màniga curta i rodejar-la de cançons fresques mentre una clareta ens mulla els llavis... De fet d'això volia parlar, de la cançó del passat estiu!
L'anunci d'Estrella Damm sobre la història que passa a Formentera hem va arribar al fons del cor, el vaig trobar molt atractiu i ben muntat, i la cançó es d'aquelles que quan sona ja no pots deixar de cantar i moure't al seu ritme. La meva sorpresa va ser descobrir que la lletra de la cançó també era molt xula i que a banda de ser graciosa melòdicament tenia una lletra amb cara i ulls, element complicat en la majoria de cançons d'estiu.
Aquí us deixo la traducció al castellà perque la pogueu gaudir!! Una refrescant abraçada :)
-----
Gato en verano

Nos despedimos con 1 beso en el aeropuerto
Te tenía tan cerca de mí, dije:
“Así que aquí estamos y no puedo dejar de llorar Lilly”
y tú dijiste:
“Hey, hey, oh! Sabes que es así como se hace
te olvidarás de mí en cuanto esté en ese avión
me olvidarás cuando esté en ese avión...”

Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche.
Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche...

El avión despegó y mi amor iba con él
el viento helado me azotaba con dureza en las mejillas
y el hombre que estaba a mi lado dijo:
"Todo irá bien!"
yo dije:
"Nada irá bien, pero gracias de todos modos"
Y entonces vi tu cara en la ventanilla del avión
Agité mis manos y te grité:

Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche.
Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche...

Yo llevaba una camiseta y mi sombrero hecho polvo
abandonado como un gato en verano
y mientras estaba ahí en pie como corazón destrozado
Me di cuenta que todavía tenías la llave del coche
Así que forcé mi coche viejo
y me dormí en el asiento
soñé con nuestro rollo veraniego
y tú me susurrabas al oído:

Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche.
Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche...

Por qué en vez de hoy no me dejas mañana?
Por qué en vez de hoy no me dejas mañana?
Y por encima de las nubes ella se decía:
“No puedo creer lo ingenuo
que puede llegar a ser un hombre
Por eso es por lo que te quiero tanto
y por eso no puedo estar contigo”

Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche.
Esta noche, esta noche, esta noche, esta noche
quiero estar contigo esta noche...

Traducción de 'Summercat' - Billie The Vision & The Dancers

*2009*

2010-01-03T10:21:00.000-08:00
Agafo la idea de dos amics que han resumit en els seus blog el any 2009 que hem deixat enrere i ho han fet amb un llistat de paraules o petits conjunts d'aquestes. Em va semblar una gran idea i l'he portat a la pràctica ;)
---
Palestina, manifestació, AJEC, Mario, lesions, esforç, treball, Salou, trobada, comissions d'instis, crisis, LEC, segregació, firmes, EMAV, Raimon, Gerard Quintana, casal d'estiu, Doctor Malvadó & Detectiu Lupón, tècnics, blog, Villa, Silva, ofertes, R.Madrid, Barça, Riells, fanta de taronja, Montserrat, facebook, APM?, Telemonegal, curs de monitors, 1249, ei ei hola!, cabriol, taller de pancartes, XXV Olimpíada, 11 de setembre, coordinació, FMUAB, feixismes, Mines d'Osor, escola de tardor, La Marató dels Estudiants, hospital, Avi, sofà-llit, sac de dormir, reubicació, consells, nous companys, nous amics, futbol, retirada, malenconia, premi, Calafell, mails, Nova Sele, Michael, mp3, barret, inspiració, dipòsit-búnkers-antiaeris, feina, somnis, il·lusions, reunions, compromisos, reptes, campanya SIDA, vintena, esgotament, Lleida, lot, xerrades, coneixences, profunditat

31.12

2009-12-31T02:44:00.000-08:00

Deixo per aquí un text que parla de la nit de final d'any. És una història que conté també una mica de reflexió! Espero les vostres opinions ;) Bon any 2010!!
----

Les campanades ja han sonat, ja hem despedit l’any.
He rebuscat en els plecs del calendari que aquesta nit hem deixat enrere. No tenia massa forces però tot i així te trobat, a tu. He trobat aquell “nosaltres” que tants somnis havia creat. M’he submergit en aquells mots, en aquelles despedides a mitja veu. He nedat entre el record d’aquelles intenses abraçades i en les seves sensacions, entre les promeses incompletes i en les cançons amb paraules d’amor gastades.

M’he perdut entre el record i la incomprensió, i he caminat aliè als somriures buits. Faldilles curtes i mitges setinades, gots de plàstic i crits, brillantors i gent estesa. Ningú no escolta la melodia gris que el meu pas produeix. Jugar a ser alcohòlics i pronunciar propòsits que no seran complerts. Ressò d’un murmuri que m’és estrany.

Esgotat, cansat de tot i sense ganes d’encetar un demà deixaré la festa darrere la finestra. El llit m’espera malencònic, fred. Em capbusso mentre els gèlids llençols van dominant el meu cos i m’aterra la por de desvirgar el calendari 9, aquest que comença sense tu.

31 de desembre de 2008

NADAL A CONTRA PEU

2009-12-23T14:29:00.000-08:00
Són moltes les coses que ens indiquen que les festes de Nadal, o de l'hivern, com sembla que li hem de dir els que som laïcs, ja han arribat i és inevitable trobar-se sumergit en els seus rituals. Aquí va un escrit sobre algú a qui el Nadal l'agafa a contra peu. Espero els vostres comentaris ;)
--
He corregut sempre darrera d’aquell estol d’ocells, travessant núvols, inventant poesies per poder volar al seu costat, conjugant paraules per animar les meves ales, invocant la màgia i els seus creadors... Però avui l’he perdut de vista, ha accelerat i m’he quedat enrere, desorientat, vençut.
Els referents, els herois de sempre, agonitzen avui d’artrosis i reuma i ningú sembla agafar el timó, ningú sembla saber dominar les paraules. El paisatge es torna gris avui i ni les màquines ni els invents són capaços de pintar amb colors el cel ni el mar.
No tinc ànima d’arquitecte, i ara que tot està derruït i no sóc capaç de fer un castell amb les mans com era un expert en la sorra humida, no tinc fonaments, no tinc paraules claus, el talent s’ha amagat i m’ha deixat sol donant la cara.

I entre pors, relliscades i somnis que es desfan sense remei, ha arribat el Nadal, agafant-me a contra peu. Bufa el fred de nou, cauen gotes, i els carrers tornen a estar il·luminats, els grans cartells i els pares noels de la porta inviten al consum, però avui me deixat la cartera a casa, i el que és pitjor, no sé pas on he deixat la il·lusió.
Els trajectes solitaris en el transport suburbà, les paraules en futur, els guarniments i les malifetes del destí em fan necessitar algú al costat que em segueixi el joc, algú al costat que em mantingui el cervell ocupat, algú que de veritat o en broma em xiuxiuegi “t’estimo”, necessito algú que m’ocupi aquest buit. Així que miraré preus al “primera mà” per posar un anunci, per si algú vol ocupar un lloc en aquest cor deshabitat, glaçat i desentrenat.
Mentre, m’arrauleixo vora l’estufa, devoro les hores i uns “polvorons” que encara tinc de l’any passat i cerco companyia en el murmuri de la tele, esperant que aquestes festes, maltractadores de solitaris, passin, deixant pas a una primavera que floreixi.

21 de desembre de 2009

BUSCO

2009-12-17T12:47:00.000-08:00

Aquí us deixo un escrit que vaig fer fa unes setmanes, a la porta d'un hospital. Parla de tot allò que busquem, de tot allò que de vegades trobem i de totes aquelles coses que tot i buscar molt no acabem trobant. Espero que digueu la vostra ;P
--------------
Busco entre desconeguts una carícia
Busco pel carrer algun somriure
Busco entre les paraules alguna veritat
Busco entre fantasmes alguna persona
Busco en la cigarreta aquell gust, aquella pau
Busco mirant l'horitzó alguna espurna, alguna llum
Busco allò que mai no trobo
Busco tot el que he perdut pel camí
Busco entre la derrota la inocència
Busco el somni d'una nit d'estiu
Busco el vers que vaig crear i en la foscor se'm va escapar
Busco en la vida, en cada instant, l'essència.

20 de novembre de 2009

D'AQUÍ A 10 ANYS...

2009-12-05T16:02:00.000-08:00

Fa temps que des d'aquest blog, com des de molts altres espais de més importància, s'intenta concienciar i dir que el món necessita un respir d'aire nou, necessita un model econòmic i social que no l'esgoti, necessita que ens preocupem per la seva salut i es treballi per no danyar-lo.

Greenpeace ha llençat ara una campanya molt visual en la qual els principals líders mundials entonarien un hipotètic perdó d'aquí a deu anys, quan el planeta ja no tingui salvació. S'arrepentirien de no haver fet res per salvar el món quan encara era possible, és a dir, avui. Molta gent sé que titllarà la campanya de demagoga i populista, són paraules que avui per avui estan de moda i els que viuen dins el món polític la fan servir contra tots aquells que creiem que la base, les bases són el més important en tota estructura.

A mí, personalment, m'agrada molt la campanya. Hem sembla visual, atractiva, provocadora i realista de la situació que s'aproxima i que tenim moltes mostres de que ja ha arribat.

P.D: L'únic "però" és que no crec que d'aquí deu anys tinguin un aspecte tant ancià...

20

2009-12-02T10:44:00.000-08:00

No sé molt bé si la vida la visc o la veig passar, si la sento o la observo però aquest passat dissabte, qüasi bé sense adonar-me, he complert els 20. Enrrere queda el número 1 de la última dècada i moltes altres coses, entre elles alguns records plens de pols, fotografies i paraules avui ja gastades...
Aquests 20 anys han arribat de forma un tant inoportuna i en un maremàgnum en el pla personal, entenent "personal" com un concepte que engloba tant la vida familiar com professional per així dir-ho, i amb el cap un pèl nublat per la ansietat i les pors auto-destructives.
Sovint no sé on s'amaga la il·lusió i com un nen petit vaig a gates buscant-la sota la catifa, darrere el sofà o entre la pila de revistes que dormen al costat del telèfon. La majoria de vegades la trobo i junts tornem a passejar de la mà, com si res haguès passat, com si mai ens haguessim separat, i penso que seria ideal poder fer el mateix amb les persones, però amb el pas dels anys vas tancant etapes i les persones entren i surten de la teva vida com en una obra els actors, inagurant i cloent actes.
Avui per avui disposo de projectes entre les mans que encenen la flama de la il·lusió dins meu i m'empenyen en treballar i voler ser cada dia una mica millor, una mica més valent i sobretot, no perdre els somnis que van marcant el meu camí, i en aquest punt em trobo. Amb el blog abandonat i una onada de feina que no deixa veure l'horitzó fins tres setmanes vista.
Per mantenir el foc latent deixo aquí el Senyor Serrat que ens canta com no podria ser d'altra forma "Ara que tinc vint anys".

AUNQUE TU NO LO SEPAS...

2009-11-22T10:35:00.000-08:00

Últimament entre la feinada que tinc i algun tema personal no disposo de massa temps per dedicar al blog. Deixo, doncs, per aquí aquesta malencònica cançó de Quique González, que interpreta magníficament, com sempre que cantava, Enrique Urquijo, un dels més grans i que fa 10 anys que ens va deixar.
aunque tu no lo sepas

BATALLA CONTRA EL MAI MÉS

2009-11-11T12:04:00.000-08:00

Penjo aquí un escrit que vaig fer el mes passat. Us toca opinar a vosaltres ;)
-----

He caigut del cavall i avui les paraules se m’han desfet, com cendres, sobre les mans.
De sobte s’han gastat, i totes les armes que porto amb mi no em serveixen per a res.
M’he desprès d’elles per anar més lleuger però m’he adonat que anava sense rumb, tu ja no ets el meu nord i em trobava fent el camí cap a casa teva.

Les armadures i cuirasses estan intactes, però alguna llança ha penetrat profund la meva ànima i la sangria necessita solució.
Tot al voltant està fosc i silenciós, no hi ha res, ni ombres, i el fang del terra està ple de petjades de cavall, cap a totes direccions.

La batalla fou ferotge, en l’amor toca arriscar, i de sobte em vaig observar vençut i de genolls, desorientat.
He fet anar l’espasa amunt i avall, com un cec perdut donant cops amb el bastó.
No he vist ningú que pugues ajudar-me però he sentit rialles pel voltant.
He recitat aquella oració, aquella, recordes? la de la victòria, la que fèiem cada cop que ens jugàvem la vida en combat...
Però la teva olor s’ha allunyat, ja quasi ni la sento, la perdo entre els fums de la ciutat; ja quasi ni la sento, la perdo entre les ombres del mai més.

11 d’Octubre de 2009