3 ANYS DE PROGRÉS

Estava jo mirant a l'infinit, però mirant sense veure res concret, i va invadir-me el cap una idea. Després de tres anys de tenir a Rodríguez Zapatero de president del Govern Espanyol dóna gust veure el progrés que patit Espanya. Tots estarem força d'acord amb que aquest país economicament (tot i les alegries de Solbes i el propi President a l'hora de parlar d'aquest aspecte) i amb infrastructures (Renfe, electricitat ...) seguieix deixant molt a desitjar i més encara comparant la situació amb altres països de la UE, però el progrés social que Espanya està vivint en només tres anys és espectacular. Perdent la mirada només tres anys i mig enrrera, veiem una Espanya amb tropes a l'Iraq donant suport al "somni americà", un país on els homosexuals no tenien el dret d'adoptar fills, i ni tan sols de formalitzar-se com a parella. Una Espanya sense el "discutit" carnets per punts que tot i les crítiques que rep després de la seva efervesencia sembla estar salvant moltes vides, i sense una llei del tabac que tot i discutida intenta assegurar una bona salud per aquelles persones que no volen embrutar-se els pulmons amb el fum dels altres. En aquest viatge a la "pre-història" també trobem que les families amb persones discapacitades no podien gaudir de l'ajuda estatal que el nou ejecutiu els proporcionarà. També, una altra rentada de cara que ha rebut el país ha estat la de la llei de peritat que busca assegurar per a les dones, lluitadores a la sombra al llarg de tota la història, una oportunitat de progressar al mateix ritme que els homes, fet increïble per a molts encara avui en dia. També destaca la llei de memòria històrica, que tot i que per a molts és només la mitat del que hauria de ser, sembla que apropi d'una vegada per totes el moment en que quedi clar qui foren els bons i qui els dolents a partir d'aquell 1936, qui va desafiar als estaments oficials i que es doti de dignitat a les víctimes de la guerra.

I és que, amb només tres anys Espanya s'ha rentat la cara com mai havia fet abans tan ràpidament. Bé és cert que qiuan l'AVE arribarà a la frontera francesa els altres països tindràn trens que ja portaran ales o que els joves estem condemnats a independitzar-nos gairebé als 40 anys però com digué un periodista francés, "Espanya s'ha convertit en el país on els somnis sembla que, per fi, es poden cumplir!". I això no vol dir que no ens haguem de queixar o reclamar quan les coses no van bé com exemplifican el drama de Renfe o la vergonya del transformador, però em de ser molt conscients que en aquesta legislatura que ara agonitza Espanya ha guanyat molt en aspectes que semblaven enquistats i no em d'oblidar com estava aquest país abans de l'arribada de les esquerres al poder. Tinguem memòria!!