Amics i visitants ocasionals, avui tinc una bona notícia. Ahir, vora la una del migdia, mentre grupets de nens jugaven desenfrenats a futbol pel meu voltant vaig rebre una trucada. Era per anunciar-me que havia estat finalista d'un concurs sobre cartes d'amor (de tot tipus) que organitzava l'Ajuntament de Calafell.
La obra en qüestió porta per nom "Carta a l'amic rendit" i encara que vull deixar la interpretació al vostre gust, vé a ser un escrit d'ànim a un amic que sempre ha estat combatiu i que potser ara ha perdut aquella força. No és un cas 100% real tot i que va dedicat al meu amic Marc i per fer-lo vaig mirar-me una mica en ell i també en mí. Espero que digueu la vostra ;P
Carta a l'amic rendit
Estimat amic,
Em comenten moltes veus coses que no vull creure, coses que no puc creure. M’expliquen que des de fa un temps no és sencill reconeixet. Diuen que la teva cabellera, voladora al vent de noves idees, ja no adorna els teus dies. Murmuren que has deixat la teva lluita morir estèril. Que t’has rendit als amos del món i a les seves formes de fer, que la teva figura diambula com la més negre sombra i que ja no alimentes els teus ideals de “guerrilla urbana” i igualtat social. Crec que m’intenten enganyar, si no fos així no et podria entendre.
Tots comenten que ja les causes justes no et motiven i que el somni de les banderes roges agermanant els obrers en revoltes al carrer s’ha mort dins el teu cap. Diuen que argumentes la manca de força a l’hora de lluitar i seguir portant els somnis al terreny de la realitat, que la utopia mai a funcionat a la realitat, i jo em pregunto des de quan interessa tant la realitat, quan sempre l’hem volgut canviar!
Ja mai ningú et veu lluir orgullós aquelles samarretes reciclades, apedaçades i mig trencades, ni les imatges del “ché” en qualsevol racó ni els teus ulls brillar al escoltar qualsevol miting proletari. Nous vicis cremen ara al teu cos, diuen que et veuen fumar intentant consumir amb cada xuclada la infelicitat que et menja el cor i jo intento recordar quan insultaves a tots aquells “mercaders” de la mort que es fan dir tabacalers i quan els acusaves de beneficiar-se de la frustració humana.
La distància geogràfica i la feina em fan imposible apropar-me a tu així que aquesta carta és la meva única forma d’intentar saber si tot això és cert. Espero que no siguin més que falsos rumors que crea la gent massa curiosa, però si per desgràcia fos cert només et demano que no mori el record de les coses per les que vam lluitar i que no deixis morir a l’esperança, et serà sempre amiga!
El teu fidelíssim amic,
joan
4 comentaris:
[u]Poli bueno:[/u] És bona i profunda, transmet sentiment i està ben conseguida. No és explícitament d'amor però sí d'amistat. Enhorabona!
[u]Poli malo:[/u] Això és un trunyo. Apart de ser una bazofia comunista i antisistema pròpia de pollosos té moltes faltes d'ortografia. Es nota que has passat més estona "lluitant contra el capital" que a l'escola.
Te lo mereces, Joan, te lo mereces.
Por sentir cada palabra que escribes desde el alma y con el alma.
Te lo merces por ser capaz de no mentir en lo que escribes.
Te lo mereces por recurrir a la palabra para ayudarnos a soñar, por motivarnos y por solicitarnos, a veces, que seamos nosotros los que te motivemos a ti.
Te lo mereces por poeta, con dos cojones, de esos que se escriben en letras grandes en los titulares de las revistas.
Te lo mereces por buena gente, por buen amigo y compañero... pero mejor carpintero de sueños desde tu humilde taller.
Te lo mereces!!!!!!!!!
Enhorabona...!!!
m´agradaria tenir molts amics com tu..continua escrivin
Joan, no et conec gaire, a dures penes sé qui ets, però estic fascinada per la teva manera d'esciure. Aquesta carta transmet aquell sentiment que totes i tots hem tingut algun cop de sentir-se vençut, però saber que s'ha de continuar lluitant. Transmet el no voler acceptar que un amic pretengui deixar la lluita, després de tant treballar.
Em trec el barret!!!
Alba Gil(Sóc amiga del Marc Díaz..;))
Publica un comentari a l'entrada