El sol començava a sortir per sobre el mar. Era aviat, però em sentia amb forces. Me arreglat amb rapidesa, sense massa atenció me pentinat amb les mans els meus cabells ondulats i indomables i he sortit de casa.
He omplert el maleter del cotxe de totes aquelles coses, de tots aquells moments que eren “nostres”. Ho he ficat tot en bosses i els hi he posat un nus per evitar que s’escapessin i tornessin a foradar el meu cap. He agafat el volant, me fregat els ulls enèrgicament i he començat a conduir. No sabia cap a on anava, només sabia que volia fer. No sabia el perquè però era aquell el dia, era aquell el moment.
Han passat molts dies, la gran majoria ha fet tempesta i no era fàcil sortir de casa. Per a tot arreu hi havia trampes, traïcions de records i racons on ens vam estimar. Però avui me llevat fort i sóc capaç de fer el que fins ara no podia.
Pel retrovisor he vist tots aquells moments en que l’infinit naixia de la unió dels nostres llavis, en que les paraules eren belles i la companyia immillorable, aquelles nits d’hivern en que passàvem hores dins d’aquest mateix cotxe parlant del demà. He vist passar ràpid aquelles nits de passió en que el teu cos era la mort més dolça després del dia dur, en que en la teva pell trobava la font de la meva energia i la fi de les meves penes...
La radio del cotxe s’ha disparat sola i ha sonat aquella cançó que parlava dels braços estimats i del dolor que necessita el poeta per escriure i fent malabars amb el volant he extret el disc i l’he guardat a la guantera, evitant amb esforç la relliscada d’una llàgrima.
Finalment he parat la màquina en un descampat qualsevol, a tocar d’una cuneta qualsevol. He tret la pala del porta-maletes i com un criminal psicòtic, he cavat una fosa sense pressa. En ella he llençat aquelles bosses plenes a vessar de records, aquelles paraules mancades de compromís i també el cd que acabava de sonar malèvolament. Abans de sepultar amb terra tot això he llençat el element més fort de tots, que moribund ha caigut sobre les bosses i els moments. Era el dolor que cada dia es menjava una mica de la meva il·lusió i del meu cor. He llençat la terra per sobre de tots els elements i he marxat d’allà sense deixar cap marca, sense posar cap creu i amb el front i les mans bruts de sorra. He agafat el cotxe, i sense mirar ni el quilòmetre ni la sortida he posat rumb cap un demà ple d’esperança i amor, mirant un nou dia sense núvols, net.
maig de 2009
He omplert el maleter del cotxe de totes aquelles coses, de tots aquells moments que eren “nostres”. Ho he ficat tot en bosses i els hi he posat un nus per evitar que s’escapessin i tornessin a foradar el meu cap. He agafat el volant, me fregat els ulls enèrgicament i he començat a conduir. No sabia cap a on anava, només sabia que volia fer. No sabia el perquè però era aquell el dia, era aquell el moment.
Han passat molts dies, la gran majoria ha fet tempesta i no era fàcil sortir de casa. Per a tot arreu hi havia trampes, traïcions de records i racons on ens vam estimar. Però avui me llevat fort i sóc capaç de fer el que fins ara no podia.
Pel retrovisor he vist tots aquells moments en que l’infinit naixia de la unió dels nostres llavis, en que les paraules eren belles i la companyia immillorable, aquelles nits d’hivern en que passàvem hores dins d’aquest mateix cotxe parlant del demà. He vist passar ràpid aquelles nits de passió en que el teu cos era la mort més dolça després del dia dur, en que en la teva pell trobava la font de la meva energia i la fi de les meves penes...
La radio del cotxe s’ha disparat sola i ha sonat aquella cançó que parlava dels braços estimats i del dolor que necessita el poeta per escriure i fent malabars amb el volant he extret el disc i l’he guardat a la guantera, evitant amb esforç la relliscada d’una llàgrima.
Finalment he parat la màquina en un descampat qualsevol, a tocar d’una cuneta qualsevol. He tret la pala del porta-maletes i com un criminal psicòtic, he cavat una fosa sense pressa. En ella he llençat aquelles bosses plenes a vessar de records, aquelles paraules mancades de compromís i també el cd que acabava de sonar malèvolament. Abans de sepultar amb terra tot això he llençat el element més fort de tots, que moribund ha caigut sobre les bosses i els moments. Era el dolor que cada dia es menjava una mica de la meva il·lusió i del meu cor. He llençat la terra per sobre de tots els elements i he marxat d’allà sense deixar cap marca, sense posar cap creu i amb el front i les mans bruts de sorra. He agafat el cotxe, i sense mirar ni el quilòmetre ni la sortida he posat rumb cap un demà ple d’esperança i amor, mirant un nou dia sense núvols, net.
maig de 2009
7 comentaris:
molt 'punt i final'.. qè fort Joan :)
una abraçada amic*
{m}
un missatge rebut al meu facebook d'un amic que parla dl blog i que he decidit fer un còpia-pega!!
mmm... saps que crec Joan? Que els teus escrits són per llegir i disfrutar, per pensar, pero no per comentar, un no sap comentari si pensa algu especial d'allò és difícil plasmar-ho en aquell petit espai. Nose. Salut i que vagi bé!
suposo que ja saps que encara que no deixi comentaris, passo sovint pel blog i em llegeixo els teus escrits!
el teu amic té raó...encara q no els comentem els teus escrits ens fan reflexionar!!!
Cèlia!
Acabo de descobrir la teva escritura i he quedat meravellda. Passaré més sovint pel teu blog ;)
Jo sí que vull fer una petita reflexió sobre el teu escrit: esborrar del tot els records pot semblar la millor opció, el fi a aconseguir; però potser un dia, d'aquí molt de temps, et ve una olor que et recorda aquells moments que ja no et fan mal, i ja no tindràs res per recordar les bones estones...
M'ha encantat el text!
Una abraçada,
Alba
sembla que realment et surt de dins....
pasaba por aquí viniendo de allí. un petó
doncs passava...
no sé ni d'on venia..
si senyor, encara que potser tot plegat sigui metaforic... Ja era hora d'agafar la pala i enterrar el passat, per oblidar s'ha de caminar :-)
Quan comencem a cabar???
Petonets carregats de llum
Publica un comentari a l'entrada