El tema és el desamor; espero que us agradi i que digueu la vostra ;)
.JPG)
Avui quan he sortit de casa m’ha sorprès el fred sobre els braços descoberts. Amb les mans me’ls he fregat, però ha estat inútil, torna arribar l’hivern i no et tinc al meu costat.
Les fulles dels arbres cauen i dibuixen ombres al terra mentre camino intentant no mostrar-me vençut davant del món.
El sol cada dia està menys estona dalt del cel i no sé si podré aguantar un nou hivern sense les teves carícies, un nou hivern sense la teva boca recorrent el meu cos, un cos que abrigo inútilment perquè res no em treu la gelor de dins.
Nedo cada dia en el mar de la rutina i ja no sé... segurament és el millor que puc fer. Matino, vaig a treballar buscant sempre en el camí cap al metro alguna espurna de records moribunds que em recordi a tu, quan passejàvem abraçats per aquests mateixos carrers. Arribo a la feina i saludo tímidament, comenten el partit del dia anterior i jo no opino, no el vaig mirar, vaig anar a dormir aviat per no donar voltes al cap. Les hores van passant fins que a mitja tarda recupero la llibertat mental que tan temo perquè em porta sempre entre els teus braços. A casa em descalço i m’arrauleixo al sofà, embolcallant-me i escolto Ismael Serrano, desconegut i inseparable amic de malenconies...
Arriba el divendres i llogo una pel·lícula al vídeo-club de sota casa, pujo amb l’ascensor i davant del mirall, fingint, em regalo un somriure. Intento no pensar en res durant un parell d’hores però cada petó dels protagonistes provoca un joc del meu cervell que ens col·loca al seu lloc...
La pel·lícula acaba bé, com passa sempre a les cintes americanes i com no passa mai a la realitat. La son encara no em visita i connecto les notícies, un nen plora a Palestina i un atac entre soldats i insurgents ha matat 20 civils a Kabul. Encara no soc de pedra i una llàgrima se’m rellisca galta avall...
Em rento les dents evitant veure al mirall els meus ulls vermells i inflats, i absort i una mica més derrotat em submergeixo dins del llit, fent servir la manta com a protecció, pensant en quanta raó tenia Lope de Vega dient que l’amor té fàcil l’entrada però molt difícil la sortida.
Octubre 2009
Les fulles dels arbres cauen i dibuixen ombres al terra mentre camino intentant no mostrar-me vençut davant del món.
El sol cada dia està menys estona dalt del cel i no sé si podré aguantar un nou hivern sense les teves carícies, un nou hivern sense la teva boca recorrent el meu cos, un cos que abrigo inútilment perquè res no em treu la gelor de dins.
Nedo cada dia en el mar de la rutina i ja no sé... segurament és el millor que puc fer. Matino, vaig a treballar buscant sempre en el camí cap al metro alguna espurna de records moribunds que em recordi a tu, quan passejàvem abraçats per aquests mateixos carrers. Arribo a la feina i saludo tímidament, comenten el partit del dia anterior i jo no opino, no el vaig mirar, vaig anar a dormir aviat per no donar voltes al cap. Les hores van passant fins que a mitja tarda recupero la llibertat mental que tan temo perquè em porta sempre entre els teus braços. A casa em descalço i m’arrauleixo al sofà, embolcallant-me i escolto Ismael Serrano, desconegut i inseparable amic de malenconies...
Arriba el divendres i llogo una pel·lícula al vídeo-club de sota casa, pujo amb l’ascensor i davant del mirall, fingint, em regalo un somriure. Intento no pensar en res durant un parell d’hores però cada petó dels protagonistes provoca un joc del meu cervell que ens col·loca al seu lloc...
La pel·lícula acaba bé, com passa sempre a les cintes americanes i com no passa mai a la realitat. La son encara no em visita i connecto les notícies, un nen plora a Palestina i un atac entre soldats i insurgents ha matat 20 civils a Kabul. Encara no soc de pedra i una llàgrima se’m rellisca galta avall...
Em rento les dents evitant veure al mirall els meus ulls vermells i inflats, i absort i una mica més derrotat em submergeixo dins del llit, fent servir la manta com a protecció, pensant en quanta raó tenia Lope de Vega dient que l’amor té fàcil l’entrada però molt difícil la sortida.
Octubre 2009
5 comentaris:
Gran pensament de Lope de Vega.
L'escrit m'ha agradat però et sóc sincera si et dic que t'he llegit moments més interessants.
Ep!!! No t'ho prenguis malament, simplement segueix regant el teu jardí de relats, tens un jardí on creixen autèntiques perles!!!
Sort!
L'amor ja per si sol és complicat, i els desamors o enganys fan molt de mal, però s'ha de seguir caminant endavant, perquè aferrar-se al passat tan sols farà que l ferida no s'acabi mai de tancar i aleshores en el mínim record s'obre i comença a brollar l sang.
Sempre és bonic recordar els instants passats am l persona k has passat molt d temps al costat i que has estimat cm mai ho havies fet, però s'han d recordar d manera que no facin mal, que els recordis i puguis somriure. En cap moment s'han d'oblidar, tan sols recordar-los sense ferir-te.
Aquí l meva petita reflexió/opinió a través d l meva experiència en aquest camp que se'n diu amor i les seves complicacions.
Una abraçada!!
Los reyes magos te van a traer buenos regalos este año, tu confia.
Esto ya solo es resaca. Hazle caso al tete Juanan que se las sabe todas y una mas.
Como decia el maestro: tiki taka, que si hay buen juego el resto viene solo.
Un abrazo Joanet.
...trist...
...maco...
...intèns...
...cru...
...alliberador...
...necessàri...
;)
EIii joan, molt bó l'escrit i una puta vergonya lo de palestina, pasa't pel meu bloc tambée
Publica un comentari a l'entrada