La distància no m’ha esborrat els records
Recordo el teu tacte,
Encara sabria descriure la teva olor...
He intentat reconstruir el teu so,
Escoltant caragoles i
gotes de pluja caure estèrils,
Però m’he trobat inútil buscant l’impossible.
He arrencat cartolines blaves,
Decorant-les amb papers de cristall,
Enganxant-les per les parets de casa,
Però m’he trobat com un comediant dibuixant una farsa.
He seduït el vent,
Li he demanat un favor,
que et portés fins a mi,
Però ha tornat sense tu entre els braços.
Així doncs he sortit pels carrers,
He jagut en places d’interior
Sense trobar per enlloc el sabor d’ahir,
Desesperat per la teva absència que em menja el cor.
Vaig marxar del teu costat,
Buscava llibertat i coses noves,
Volia veure món i noves terres.
Estic a un poble del interior,
Sense la teva blava llum,
I avui viure lluny teu, mar, em mata d’enyor.
1 comentari:
Hola guapo!!! Com estem? per fi he tingut temps de passarme per aqui!! y el teu poema m'ha agradat molt perque ara mateix enyoro moltissim el meu mediterrani, que no em queda massa lluny pero si lo suficient per no poder anar-hi per sentirme lliure en cualsevol moment. Mai hagues pensat que el trobaria tant a faltar! Un peto i sort amb els concursos!!!
Publica un comentari a l'entrada