Recordo entre ombres de color gris i llàgrimes que cauen al fons de la meva ànima aquella dona que va ser el meu motiu per viure, que va ser la meva esperança per caminar en aquest món de tenebres. Tu vas ser aquell element que em feia ser diferent a la resta d’infeliços que m’envolten.
Recordo aquell gèlid dia d’estiu i aquelles paraules...deien coses així com “ja res sembla ser el que era”, “la rutina ens esclafa”, “som massa diferents per seguir endavant, serà millor així...”.
Aquell dia gèlid... en aquell dia gèlid va morir el fill que mai vam tenir, va caure derruïda la casa que sempre havíem somiat ocupar, tot va morir amb el nostre final i una llum dintre meu es va apagar per sempre més. La fe va relliscar-se’m de les mans, i de cop em vaig trobar recollint del terra els somnis que s’havien trencat en mil trocets.
Recordo aquells moments d’èxtasis acariciant la teva pell amb les meves mans, no puc oblidar com enyorava el teu cos cada vegada que en el meu llit no et tenia, sincerament no sóc capaç de imaginar-me caminar feliç sense tenir la teva mà agafada amb la meva. En aquells dies estava “parlant amb Déu, atrapant l’infinit” cada vegada que et veia, cada vegada que amb força t’abraçava.
Durant molts dies vaig pensar que mai més seria addicte a res, que mai més sentiria ansietat per repetir un acte que m’omplis. Quan estava amb tu i tocava marxar cap a casa, recordes? era quan encara érem uns nens i a casa m’esperaven; quan esperava alguna noticia teva per via sms em sentia hàbit d’una set que només tu calmaves. Creia que mai més res podria provocar-me set i calmar-me-la, però em vaig equivocar.
No sabria dir quan temps fa que hem vas deixar, però ja deu fer temps que tinc aquí amb mi la teva substituta. M’ho indica la meva cara demacrada i les meves dents desmillorades; m’ho diu que ja cap amic em busca i m’ho fa pensar la sensació de pèrdua de la temporalitat.
Cada cop que preparo la dosi, mentre sona al gira-discos aquell maleït grup de rock que poc a poc em vas anar fent estimar, penso en el teu rostre i així impedeixo sentir-me malament. La preparo assaborint aquella sensació d’impaciència que tenia cada vegada que apuràvem una cita o quan t’esperava al xamfrà de sempre. Intento recordar amb memòria fotogràfica els petons que em feies quan ens trobàvem o quan des del mirador contemplàvem Barcelona. Després, al acabar l’acte irremeiable, intento sobreviure a la gravació permanent del teu somriure dins el meu cap, mentre sento ja corre per entre la vermella sang aquesta merda que, dia a dia, acostumant-me a la teva absència, em va matant.
13 de Juliol de 2008
Recordo aquell gèlid dia d’estiu i aquelles paraules...deien coses així com “ja res sembla ser el que era”, “la rutina ens esclafa”, “som massa diferents per seguir endavant, serà millor així...”.
Aquell dia gèlid... en aquell dia gèlid va morir el fill que mai vam tenir, va caure derruïda la casa que sempre havíem somiat ocupar, tot va morir amb el nostre final i una llum dintre meu es va apagar per sempre més. La fe va relliscar-se’m de les mans, i de cop em vaig trobar recollint del terra els somnis que s’havien trencat en mil trocets.
Recordo aquells moments d’èxtasis acariciant la teva pell amb les meves mans, no puc oblidar com enyorava el teu cos cada vegada que en el meu llit no et tenia, sincerament no sóc capaç de imaginar-me caminar feliç sense tenir la teva mà agafada amb la meva. En aquells dies estava “parlant amb Déu, atrapant l’infinit” cada vegada que et veia, cada vegada que amb força t’abraçava.
Durant molts dies vaig pensar que mai més seria addicte a res, que mai més sentiria ansietat per repetir un acte que m’omplis. Quan estava amb tu i tocava marxar cap a casa, recordes? era quan encara érem uns nens i a casa m’esperaven; quan esperava alguna noticia teva per via sms em sentia hàbit d’una set que només tu calmaves. Creia que mai més res podria provocar-me set i calmar-me-la, però em vaig equivocar.
No sabria dir quan temps fa que hem vas deixar, però ja deu fer temps que tinc aquí amb mi la teva substituta. M’ho indica la meva cara demacrada i les meves dents desmillorades; m’ho diu que ja cap amic em busca i m’ho fa pensar la sensació de pèrdua de la temporalitat.
Cada cop que preparo la dosi, mentre sona al gira-discos aquell maleït grup de rock que poc a poc em vas anar fent estimar, penso en el teu rostre i així impedeixo sentir-me malament. La preparo assaborint aquella sensació d’impaciència que tenia cada vegada que apuràvem una cita o quan t’esperava al xamfrà de sempre. Intento recordar amb memòria fotogràfica els petons que em feies quan ens trobàvem o quan des del mirador contemplàvem Barcelona. Després, al acabar l’acte irremeiable, intento sobreviure a la gravació permanent del teu somriure dins el meu cap, mentre sento ja corre per entre la vermella sang aquesta merda que, dia a dia, acostumant-me a la teva absència, em va matant.
13 de Juliol de 2008
1 comentari:
Volies fer-mme plorar? U as aconseguit.
Em sento culpable d'una cosa ke no ha passat!
I no passarà.
T'estimo molt!<3
Publica un comentari a l'entrada