CaP a PuNt D'eScLaTaR

Noto com mora el meu interior; sento com plora el meu cor silenciós, entre el bullici del carrer; escolto la meva ànima demanar clemència; veig com el meu cap intenta assolir una fortalessa que ni ell mateix es creu; sento còrrer per dintre meu un còctel mortal d'amor i d'odi...

No sé ja que fer ni amb que distreure'm; no sé que fer ja per oblidar, per no sentir, per aconseguir ser fort d'una vegada per totes. Perque em sento abandonat, perque em sento traïcionat, perque tinc tantes preguntes al cap que d'aquí poc explotaré, perque no tindré el futur que havia somiat, perque no sóc capaç d'entendre com tot ha acabat.

Em trobo embarrancat en els records i les promeses del passat i en la seva realitat final efímera. No sé nadar més enllà, no sé escapar d'aquesta trampa de la vida, no sé dormir sense somiar amb un retorn al passat...

Perquè tot ha acabat? Perquè va ser tan breu i tan bell? Perquè al final això era l'única llum del meu camí? Perquè em vas oblidar? Perquè va guanyar l'egoísme? Perquè la cobardia et va seduir amb acceptar l'atractiu de la novetat? Perquè mora estèril la única lluita sincera que he portat a terme en la meva vida? Perquè couen tants records pels carrers de Barcelona? Perquè mentre tu surts de festa jo estic morint, amb llàgrimes als ulls en un racó? Perquè mentre tu assaboreixes el meu substitut jo tinc la certesa de que no viure mai més res igual?

I observo la injusticia mentre el buït s'apodera del meu cos al metro, a l'autobus, a la feina, a casa i pel carrer.