BUSCANT-TE

Aquest és el darrer escrit que he fet. Parla i intenta reflectir aquelles etapes de la vida en que busques a una persona determinada per tot arreu; de quan a cada bar o vagó de tren que entres busques topar-te amb aquells ulls i de com tot i saber que no els trobaràs busques amb certa desesperació. Moments difícils i malencolics, on sombres del passat et sorprenen pel carrer i en multiples racons de la ciutat que t'ha vist crèixer, i que com dagues se't claven causante un dolor, una punxada letal. D'això vé a parlar una miqueta aquest text, on el protagonista es troba en aquesta situació, pels carrers de la seva ciutat.

Espero que us agradi, podeu comentar-lo ;)

---

A fora ja cau el sol, i el color ataronjat domina el paisatge. Comença a caure el dia davant la senyora de la nit, com m’agenollava jo davant teu ahir.

Com tants vespres gèlids des d’un temps ença em capbusso dins de l’abric fred i la bufanda descosida, tancant la porta de casa amb clau, deixant a dins la soledat més absoluta que després em rebrà amb els braços oberts, asfixiants.

Sota les llums de Nadal passejo pel carrer la malenconia que em menja l’ànima amb dents punxants, mentre la meva mà busca dins la butxaca de l’abric sense trobar més que el buit, enyorant quan agafats de la mà caminàvem segurs pel món, com si res més tingués valor, com si res fos més fort que nosaltres.

Barcelona s’ha convertit en una gran trampa plena de records, on cada racó m’assassina amb bales carregades de malenconia. I aquesta nit, com tantes altres, et busco per festes, bars i concerts, entre olors d’alcohol i perfums barats. No et trobo en cap lloc on miro i tan sols possibles substitutes responen a les meves mirades de recerca.

I així, ofegat en la desesperació absoluta de buscar-te i no trobar-te, segueixo de la mà a una desconeguda que està feliç d’haver-me trobat. Perdut, sense alè, busco en ella el teu sabor, busco en els seus pits les teves formes i entre els llençols aquell futur amb olor a recent pintat que tenien els nostres...

A fora ja comença a florir una incipient llum de dia, i abandono la habitació sense fer soroll, sabent que demà ja no recordaré el nom d’aquella noia i que serà de nou el teu el que encenent-me l’ànima em ressonarà sense parar a cau d’orella.

En el retorn cap a casa em trobo amb els rastres d’aquells que durant la nit han simulat no ser infeliços, embolicats amb l’alcohol com a esborrador temporal de tristeses permanents, i penso que potser has passat la nit entre ells.

Absent, enfront la porta, rebusco les claus a la butxaca i destapo el pis, destorbant la silenciosa soledat, i m’assec, cansat, havent gastat una nit, una nova nit, buscant-te.


Hivern 2008-2009