20

No sé molt bé si la vida la visc o la veig passar, si la sento o la observo però aquest passat dissabte, qüasi bé sense adonar-me, he complert els 20. Enrrere queda el número 1 de la última dècada i moltes altres coses, entre elles alguns records plens de pols, fotografies i paraules avui ja gastades...

Aquests 20 anys han arribat de forma un tant inoportuna i en un maremàgnum en el pla personal, entenent "personal" com un concepte que engloba tant la vida familiar com professional per així dir-ho, i amb el cap un pèl nublat per la ansietat i les pors auto-destructives.

Sovint no sé on s'amaga la il·lusió i com un nen petit vaig a gates buscant-la sota la catifa, darrere el sofà o entre la pila de revistes que dormen al costat del telèfon. La majoria de vegades la trobo i junts tornem a passejar de la mà, com si res haguès passat, com si mai ens haguessim separat, i penso que seria ideal poder fer el mateix amb les persones, però amb el pas dels anys vas tancant etapes i les persones entren i surten de la teva vida com en una obra els actors, inagurant i cloent actes.

Avui per avui disposo de projectes entre les mans que encenen la flama de la il·lusió dins meu i m'empenyen en treballar i voler ser cada dia una mica millor, una mica més valent i sobretot, no perdre els somnis que van marcant el meu camí, i en aquest punt em trobo. Amb el blog abandonat i una onada de feina que no deixa veure l'horitzó fins tres setmanes vista.

Per mantenir el foc latent deixo aquí el Senyor Serrat que ens canta com no podria ser d'altra forma "Ara que tinc vint anys".