Dissabte 1 de maig de 2010
Tot era molt fosc, però la llum que entrava per les ranures de la porta tapada per la cortina demostrava que ja era de dia. Però sobretot els crits dels nens, encara desconeguts, van ser el que ens va fer llevar.
Així ha començat aquest primer dia al campament de 27 de Febrero, un dia de molts descobriments. Jugant amb els nens, coneixent persones, l’inici de moltes coses.
Diumenge 2 de maig de 2010
Ahir fou un dia molt intens, de conèixer de més pròxim la realitat de la situació que ens ha portat fins aquí. El museu de la guerra per la tarda, després d’un migdia amb la família acollidora mirant “Star Academy 7”, una versió d’OT amb seu al Líban. La tornada cap a 27 de Febrero, dalt del camió destapat, amb la nit apoderada ja del cel, el vent a la cara i la velocitat del vehicle en un terra irregular, terra de sorra i pedres, feien sentir la sensació de llibertat com mai a flor de pell. Precisament aquí, entre camps de refugiats que amb pacifisme demanen la seva llibertat, llibertat de poder viure a casa seva.
Un altre moment del dia, pel matí, fou enriquidor. Jugar a futbol durant una curta estoneta amb un nano amb una pilota de bàsquet.
I per la nit, suposo que és el que passa al unir a una mateixa casa d’acollida a 5 persones del món “monitoril” i del lleure. Al tornar del museu vam estar dues hores fent jocs amb la Fatma i els nens de la casa.
Avui el dia ha començat molt aviat, tocava matinar per anar a l’Aaiún a veure uns escola, una guarderia, un hort i tenir una xerrada amb el Governador d’un dels barris. Però abans de pujar al camió un petit grup, gràcies a la Fatma, hem pogut veure la guarderia de 27 de Febrero, just en el moment en que aixecaven la bandera sahraui al pati i cantaven l’himne del país.
Tot era molt fosc, però la llum que entrava per les ranures de la porta tapada per la cortina demostrava que ja era de dia. Però sobretot els crits dels nens, encara desconeguts, van ser el que ens va fer llevar.
Així ha començat aquest primer dia al campament de 27 de Febrero, un dia de molts descobriments. Jugant amb els nens, coneixent persones, l’inici de moltes coses.
Diumenge 2 de maig de 2010
Ahir fou un dia molt intens, de conèixer de més pròxim la realitat de la situació que ens ha portat fins aquí. El museu de la guerra per la tarda, després d’un migdia amb la família acollidora mirant “Star Academy 7”, una versió d’OT amb seu al Líban. La tornada cap a 27 de Febrero, dalt del camió destapat, amb la nit apoderada ja del cel, el vent a la cara i la velocitat del vehicle en un terra irregular, terra de sorra i pedres, feien sentir la sensació de llibertat com mai a flor de pell. Precisament aquí, entre camps de refugiats que amb pacifisme demanen la seva llibertat, llibertat de poder viure a casa seva.
Un altre moment del dia, pel matí, fou enriquidor. Jugar a futbol durant una curta estoneta amb un nano amb una pilota de bàsquet.
I per la nit, suposo que és el que passa al unir a una mateixa casa d’acollida a 5 persones del món “monitoril” i del lleure. Al tornar del museu vam estar dues hores fent jocs amb la Fatma i els nens de la casa.
Avui el dia ha començat molt aviat, tocava matinar per anar a l’Aaiún a veure uns escola, una guarderia, un hort i tenir una xerrada amb el Governador d’un dels barris. Però abans de pujar al camió un petit grup, gràcies a la Fatma, hem pogut veure la guarderia de 27 de Febrero, just en el moment en que aixecaven la bandera sahraui al pati i cantaven l’himne del país.
5 comentaris:
Quina ironia: sensacio de llibertat en aquell context... Pero es cert, jo va haver-hi un parell de cops que tambe em vaig sentir aixi, sobretot a la duna, arrebossant-nos en sorra!Ahh no, que tu no ho vas fer ¬¬
Et vas perdre una gran experiencia tonto!
Espero el seguent relat :)
Mua!
Doncs no t'acostumis a llegir escrits personals eh!això ha estat una excepció :P
Això de fer-nos amics no se, però esque m'encanta com escriu, com et va descriure. Quin talent!
És increible tio, tenia el blog super deixat i ara amb lo bé que escriviu tots dos m'heu motivat moltissim, estic tot el dia escrivint mentalment!Llàstima que no tingui temps per penjar-ho al blog!
Apa JoanPetit!Anem parlant!De fet, tinc una proposta que potser t'interessa!
Vergonya és poc.
Estic tan desmotivada... cada cop se'm presenta més complicat mantenir la ilusió.
I no només pel tema Garzón. El tema immigració em posa els pels de punta... no sé quines dimensions prendrà la xenofòbia d'ara en endavant, però tinc molta por Joan. Mai et plantejes que la realitat pot empitjorar, perquè penses que ja està prou malament...
Una abraçada molt molt forta.
jaja no vas ser tu qui em vas dir que no escoltaves Nach?M'ha sorprés llegir-ho al comentari!
En tot cas, aquesta frase va perfecta eh.
Una abraçada molt molt forta!
Publica un comentari a l'entrada