VÍCTIMES, TOCA SEGUIR PAGANT

Finalment ha succeït. Després de mesos de molta por ha arribat la garrotada; seran aquells qui menys culpa tenen de la situació actual de crisis els que hauran de pagar les seves conseqüències. El president Zapatero ha desenganxat el seu segell polític i ha agafat les tisores, sota la implacable pressió de la UE, els EUA i Xina, i ha començat a retallar totes aquelles ajudes als més necessitats. Arriba d’aquesta manera, i en un nou gir d’improvisació, el fi d’una etapa de somnis representats en mesures socials que buscaven aproximar Espanya a zones millors com Suècia. Per contra ara s’acaba el xec bebè, que tot i que insuficient era una mesura que pretenia ajudar a les famílies o la ajuda a la dependència, una de les millors mesures de ZP en el conjunt de la legislatura i mitja que porta al Govern.

La crisi, aquest gran animal omnipotent, va néixer del pecat de golafres econòmics, de l’especulació ferotge i de la pèrdua de valors. Els culpables foren els bancs, les entitats financeres que no paraven d’ofegar amb hipoteques eternes a les persones i a incitar-les a un consum desmesurat. Mai ningú va sortir a contenir la efuòria, ni a reprimir el consum, ni a frenar a la gent que vivia per sobre les seves possibilitats, ja els anava bé aquesta alegria. Aquests són els autèntics culpables de la situació actual, que enlloc de millorar amenaça amb desbocar-se i arribar a límits fins ara no previstos com la situació de Grècia, que ens porta imatges pròpies de principis del segle passat i que plantegen de nou la lluita de classes, o almenys la lluita d'aquells que no volen veure com la irresponsabilitat d'altres els deixa la taula sense pà.
La banca, a la majoria de països, ha estat rescatada pels estats, amb milions i milions d’euros sortits dels contribuents, i no han obert pas l’aixeta del crèdit, segueixen amb el puny tancat. Els ciutadans, aquells que aixequen el país i que veuen com uns altres l’ensorren i els tornen a demanar que l’aixequin altre cop, veuen ara com se’ls fa abrotxar de nou el cinturó, un cinturó que des de fa molt temps ja no té més forats. És del tot cert que els beneficis es privatitzen i les pèrdues es col·lectivitzen.

Amics i amigues, arriben dies difícils, de fet fa temps que hi estem sumits, però ara a més toca escoltar termes “graciosos” com “l’acomiadament lliure farà millorar el país”, “toca apretar-se el cinturó” o veure al senyor Díaz-Ferran, amb una empresa fumuda econòmicament i amb deutes amb hisenda, dient “cal que tots sumem i estem units perquè sinó no ens en sortirem”. Tot plegat és per plorar però a mi em dóna per riure.