SIMPLEMENT MARAGALL

Si alguna cosa m’ha enamorat sempre de Pasqual Maragall, aquesta és especialment la seva capacitat de desfer la rigidesa de la política, de no ser una simple cara del partit que per darrere mou els fils, de ser una persona diferent a la resta de mortals i, per tant, també diferent a la resta de polítics. Un home admirat pel poble i temut pels professionals buròcrates de la política.
I volia recordar amb certa nostàlgia el record que tinc d’una nit de tardor de l’any 1999 en que amb només nou anyets em van portar al carrer Nicaragua, seu del PSC, a veure Pasqual Maragall, que tot i ser el candidat a President de la Generalitat més votat no tenia prou escons per governar... el somni trigaria quatre anys a fer-se realitat.

Com a polític, Maragall deixarà per a la posteritat dues grans consecucions, una per cada càrrec d’importància que ha ocupat. Com Alcalde de Barcelona va portar els Jocs Olímpics del ’92, el millor regal per a la ciutat, que va patir una dignificació, un progrés i una modernització sense precedents que la van situar al mapa mundial, la van obrir al mar (fins llavors la ciutat hi havia viscut d’esquenes) i va aconseguir per a ella un gran prestigi internacional. Com a President de la Generalitat, deixà un Estatut que fou massa valent per a les obtuses ments de molts corbs que encara habiten per Espanya. Un Estatut que era un pas endavant, una fita per encaminar el país cap al futur, cap a un major autogovern, cap a una millora, modernització i adaptació de les lleis. Tot això va ser el que va tenir temps de fer abans que la seva espontaneïtat, el seu carisma i la seva manera d’estimar Catalunya fossin desterrades des del seu propi partit en favor de la rigidesa que Maragall només amb el seu somriure trapella ja esquerdava. Així doncs, la seva obra com a polític és possiblement inigualable, i més en els temps que corren. Potser, els joves podem dir, gràcies a Maragall, que encara vam ser a temps de veure un dels últims polítics bons, dels de veritat, dels que acaben sortint als llibres d’història i dels qui la gent parla amb admiració. Simplement genial.

Però Maragall, ara mig apartat del tot de la política, està sumit des de fa tres anys en una nova conquesta a la que caldrà ajudar-lo tots plegats perquè en surti vencedor. Malalt d’Alzheimer, en Pasqual no ha decidit retirar-se i desaparèixer, amagat mentre aquesta traïció amb nom alemany li devora els records. Una vegada més ha estat valent i ha renunciat a molt per, amb la seva cara pública, lluitar contra la malaltia, buscant una cura que sap que per a ell arribarà tard però que pot salvar milions de persones de perdre els seus records i la seva dignitat. Potser aquesta és la seva darrera mostra de bon polític, la seva darrera lluita per el bé comú (única i indispensable meta que ha de tenir un polític). Ell i els seus ho estan donant tot per vèncer, i no tinc el menor dubte que aquesta victòria arribarà, cap dubte que el seu esforç, al que caldrà sumar el de tots plegats servirà per evitar el creixement de la malaltia en el futur, sent aquesta la seva tercera gran conquesta. Per tot plegat moltes moltes gràcies Pasqual.