UN DIA DE TARDOR

Fa alguns dies que ens ha atrapat la tardor, aquesta època en que tot comença a tornar-se fred, on les fulles adornen el terra, tot despoblant les copes dels arbres. Fa alguns dies que el Sàhara ha decidit deixar de callar i estan rebent cops sense que ningú els vulgui escoltar. Espanya i els seus representants amaguen el cap sota l'ala, i el fred és fa així una mica més insuportable, una mica més decebedor.

Aquí us deixo aquest escrit que vaig fer fa uns dies.

No sé si em van condemnar o si jo m’hi vaig obligar, però avui estic aquí, fent de missatger de paraules que no entenc, de promeses que no crec. Fa estona que han assassinat el darrer home somrient, i no sé pas a quin hostal refugiar-me per recuperar forces. Sento la gola seca i les cames cansades de tant caminar, de tant voltar buscant aquella llum que desprenia el teu cos. He pujat al mirador i m’he deixat perdre per vora les onades; m’ha semblat veure’t pel casc antic, girant pel carrer del Pi, però he descobert després que tan sols era l’estela d’un estel fugaç.

La passada nit van canviar l’hora i avui s’ha fet fosc més aviat, tenint menys estona per buscar-te, fent més pesat el fred i més mortífer el verí de la malenconia. Tot plegat és una mica més gris, una mica més encara. L’asfalt inert i els fanals mig trencats marquen el camí directament al bar més oblidat de la ciutat, on copa rere copa poder esborrar el teu nom del meu cap, i dibuixar amb pinzells una tarda solellada d’estiu, plena de somriures, amb olor de futur. Però un allau de records sempre acaba escombrant-me cap al fons de l’univers, allà on fa olor de sofre, i els únics companys són fosques ombres, callades i observadores. I no puc evitar transportar-me a aquells dies en que creiem que mai un demà ens venceria, quan acariciàvem el cel amb els dits i desafiàvem la velocitat i les veritats dels vells savis. Des de llavors han bufat molts vents, de l’est i de l’oest, i pràcticament he perdut el seny i la raó. M’he aficionat a menjar pomes vermelles a mossegades i a passejar sol, he arribat a pintar el sol de groc i tots els gossos perduts de vora casa ja reconeixen el meu pas.

Acostumo arribar a casa tard, intentant així evitar l’insomni. Però moltes vegades tot i així m’atrapa i batallo contra ell omplint de paraules una llibreta blanca. De vegades encara surten quatre frases aprofitables, encara que al tenir els somnis encarcarats ja no tinc la facilitat d’ahir. Potser és que la màgia de la ploma també està a punt d’abandonar-me. I mirant la lluna, explicant-li les clarors i les misèries del dia que acaba, fumant un darrer cigarret, tanco la jornada fins el matí següent en que tocarà pujar el taló del teatre de la vida altra vegada.