dissabte, 25 d’octubre de 2008

...TENIA TANTO AMOR GUARDADO PARA TI...



Aquesta cançó em posa avui la pell de gallina. Em fa venir tantes coses al cap... Tantes coses que van passar i que no tornaran, tantes coses que havia pensat i que mai no passaran, tantes idees que havia creat i que mai no neixeran... Contrasta la tonada alegre de la cançó amb el dolorós tema que tracta.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

RECUPERANT LA GLÒRIA PERDUDA


Després d'una última temporada per oblidar i d'unes altres anteriors sense massa sabors, sembla que enguany el València torna a ser un equip que fa por.

Passades ja set jornades des de l'inici de la Lliga 2008-09, el València és líder des de la tercera i per primera vegada ho serà ara en solitari. Així doncs, sembla que no és ni casualitat ni una petita alegria passatgera. Amb unes estadístiques d'equip sòlid, reuneix seguretat defensiva i punteria a dalt. Amb un Villa en estat de gràcia (també quan va amb Espanya), i un equip equilibrat i amb figures, està ressolent els partits amb força facilitat, l'última víctima, el Numància ha sortit escaldada de Mestalla amb un clar 4-0.

Amb Villa com a gran i resolutiva estrella, Mata com a emergent realitat, Vicente donant tot el que té en les estones que juga, jugadors resurgits com Joaquín, Albelda o Manuel Fernandes i reserves de luxe com Morientes, Angulo o Edu, Emery ha aconseguit armar un grup ple d'il·lusió i ganes de oblidar tètriques històries del passat.

La afició valencianista sent de nou corre entre les venes la confiança per l'equip i això és també un gran punt fort que converteix Mestalla en un castell infranquejable. Caldrà seguir treballant dur per convertir en èxits totes aquestes bones actuacions i mantenir el nivell fins al final i no perdre la confiança en les possibles dificultats que puguin anar apareixent durant la llarga temporada!!!

dimecres, 8 d’octubre de 2008

PASSEJANT X PARÍS


Avui dimecres fa una setmana d'aquesta foto. Fa una setmana d'aquelles hores a París; d'aquelles passejades sota la intermitent pluja; d'aquelles dolces buardilles grises que vigilen des de dalt la ciutat; d'aquelles mirades melancòliques al Sena; d'aquells petits descobriments com a grans tresors; d'aquella nit inoblidable de la mà de James Blunt; d'aquell fred intens xocant contra el rostre; d'aquella sed de llibertat de repetir l'aventura de passejar per París...

dilluns, 6 d’octubre de 2008

CaP a PuNt D'eScLaTaR


Noto com mora el meu interior; sento com plora el meu cor silenciós, entre el bullici del carrer; escolto la meva ànima demanar clemència; veig com el meu cap intenta assolir una fortalessa que ni ell mateix es creu; sento còrrer per dintre meu un còctel mortal d'amor i d'odi...

No sé ja que fer ni amb que distreure'm; no sé que fer ja per oblidar, per no sentir, per aconseguir ser fort d'una vegada per totes. Perque em sento abandonat, perque em sento traïcionat, perque tinc tantes preguntes al cap que d'aquí poc explotaré, perque no tindré el futur que havia somiat, perque no sóc capaç d'entendre com tot ha acabat.

Em trobo embarrancat en els records i les promeses del passat i en la seva realitat final efímera. No sé nadar més enllà, no sé escapar d'aquesta trampa de la vida, no sé dormir sense somiar amb un retorn al passat...

Perquè tot ha acabat? Perquè va ser tan breu i tan bell? Perquè al final això era l'única llum del meu camí? Perquè em vas oblidar? Perquè va guanyar l'egoísme? Perquè la cobardia et va seduir amb acceptar l'atractiu de la novetat? Perquè mora estèril la única lluita sincera que he portat a terme en la meva vida? Perquè couen tants records pels carrers de Barcelona? Perquè mentre tu surts de festa jo estic morint, amb llàgrimes als ulls en un racó? Perquè mentre tu assaboreixes el meu substitut jo tinc la certesa de que no viure mai més res igual?

I observo la injusticia mentre el buït s'apodera del meu cos al metro, a l'autobus, a la feina, a casa i pel carrer.

dissabte, 4 d’octubre de 2008

CANÇONS DE LA MEVA VIDA VI


11.Y tu te vas

Nunca imagine la vida sin ti
todo lo q me plantie, siempre estabas tu
solo tu sabes bien quien soy
de donde vengo y a donde voy
nunca t he mentido nunca t he escondido nada
siempre me tuviste cuando me necesitabas
nadie mejor que tu sabra
que di todo lo que pude dar

y ahora y tu t vas
asi como si nada (y tu t vas)
acortandome la vida, agachando la mirada
y tu t vas
y yo... q me pierdo entre la nada (y tu t vas)
donde quedan las palabras
y el amor q me jurabas...
y tu t vas...
oohh... oohh

Si es q t he fallado dime como y cuando a sido
si es q t has cansado y ahora me hechas al olvido
no habra nadie q t amara
asi como yo t puedo amar

Por mas mas q busco no encuentro razon
por mas q intento no puedo olvidar
eres como una llama q arde en el fondo de mi corazon

(Chayanne)



12.De Dejaria Todo

He intentado casi todo para convencerte
Mientras el mundo se derrumba todo aquí a mis pies
Mientras aprendo de esta soledad que desconozco
Me vuelvo a preguntar quizás si sobreviviré
Porque sin tí me queda la conciencia helada y vacía
Porque sin tí me he dado cuenta amor que no renaceré
Porque he ido más allá del limite de la desolación
Mi cuerpo, mi mente y mi alma ya no tienen conexión
Y te juro que...

Lo dejaria todo porque te quedaras
Mi credo mi pasado mi religión
Después de todo estás rompiendo nuestros lazos
Y dejas en pedazos este corazón
Mi piel también la dejaría, mi nombre, mi fuerza
Hasta mí propia vida
Y qué más dá perder
Si te llevas del todo mi fe
Qué no dejaría
Duelen más tus cosas buenas cuando estás ausente
Yo sé que es demasiado tarde para remediar
No me queda bien valerme de diez mil excusas
Cuando definitivamente sé que ahora te vas
Aunque te vuelva a repetir que estoy muríendo día a día
Aunque también estés muríendo tú no me perdonarás
Aunque sin ti haya llegado al limite de la desolación
Y mi cuerpo, mi mente y mi alma ya no tienen conexión
Sigo muriéndome.

Lo dejaría todo...
(Chayanne)

divendres, 3 d’octubre de 2008

CANÇONS DE LA MEVA VIDA V


9.¿Porque te vas?

Tanto tiempo
Sin vernos a la cara
Si hoy tan solo
Te pudiera acariciar
Hay te extraño tanto, tanto corazón
Que no sabes
Todo pasa tan de prisa en estas calles
En un cerrar de ojos
Todo termino
Yo no sé por que te fuiste
Sin decir adiós

Por que te vas?
Por que te vas?
Cuando te quiero
Te vas

Me hace falta tu calor
Aquí en mi cama
Sin tu sonrisa
Cielo, el sol se me apago
Yo no se si es mejor
Morirme de amor, no sé

Por que te vas?
por que te vas?
cuando te quiero te vas

Dile al cielo
Que no puedo
Dile que no se vivir sin ti
Eso pasa por quererte de más
Dile que es mejor morirme de amor
Por que te vas?
por que te vas?
cuando te quiero te vas
Por que te vas?
por que te vas?
cuando te quiero te vas...

(Maná)

10.De mica en mica

En aquell petit cafè on no volen entrar
ni la llum del carrer, ni la gent assenyada,
vaig trobar el teu mirar, melangiós i llunyà
com la boira que neix al port, de matinada.

Et vaig donà una mà i em vas seguir en la nit
com un gosset perdut que prega una carícia.
Vas omplir de colors la tristor del meu llit,
de vermells de capvespre i de verds de Galícia.

I el meu racó va a ser
el teu racó també.
Eres jove i bonica.
Vam començar jugant
i et vaig anar estimant
de mica en mica.

Em vaig acostumar poc a poc al teu nom,
a la teva escalfor i a les teves paraules,
al soroll del teu pas pujant els esglaons
i a la teva manera de parar la taula.

A l'olor de les teves mans que cada nit
voltaven el meu cos com una fina gasa.

Però tot es va ensorrar quan et vaig sentir dir:
"Me'n vaig a buscar el sol. És molt fosca la casa".
"Ningú m'està esperant,
Gràcies per tot, Joan..."

Eres jove i bonica.
Se'n va anar de repent
el que vaig anar perdent
de mica en mica.

Vaig sentir tant de fred aquelles nits d'estiu.
Vaig maleir mil cops la petita taverna...
Quantes tardes he anat a dur el meu plor al riu...
Quantes nits he passat en blanc, com la lluerna...

Però em vaig acostumar també a viure tot sol
sense estripar els papers, ni les fotografies.
Si tinc fam menjo pa. Si tinc fred encenc foc
i penso: "Si avui plou, demà farà bon dia".

I torno a anar al cafè
i penso que potser
tu eres jove i bonica.

Però, el temps ha anat passant
i jo t'he anat oblidant
de mica en mica.

(Joan Manuel Serrat)