dilluns, 29 de desembre del 2008

André Gorz; Carta a D. Història d'un amor

Aquests últims dies he llegit un llibre (Carta a D. Història d'un amor) que m'ha commocionat amb força. És tracta d'una carta d'amor del seu autor, André Gorz, a la seva dona amb la que porta un grapat d'anys casat i que cau malalta. És una obra plena de tendressa, sense capes de literatura innecessària, al tractar-se d'una carta real, no la d'un personatge inventat per una dona inventada. Aquí us deixo una petita biografia de l'autor; si mireu com va morir potser teniu encara més ganes de llegir el llibre. A més d'estimar d'una manera tan pura, també va ésser un gran pensador a nivell polític i un precursor de l'ecologia política. Mi sento molt identificat, molt orgullosament identificat.
André Gorz, o Gérard Horst com nom de naixement, (Viena, febrer de 1923, Vosnon, 22 de setembre de 2007) fou un filòsof i periodista francès. De personalitat extremadament discreta, és l'autor d'un pensament que oscil·la entre filosofia, teoria social política i crítica. Deixeble de l'existencialisme de Jean-Paul Sartre, trenca amb aquest després de 1968, i es fa un dels principals teòrics de l'ecologia política. Fou cofundador en 1964 del "Nouvel Observateur" amb el pseudònim de Michel Bosquet, amb Jean Daniel.

Nascut a
Viena (Àustria) al febrer 1923 amb el nom de Gerard Horst és el fill d'un comerciant jueu i d'una secretària catòlica. Els seus pares no expressen una gran identitat nacional o religiosa. El context antisemita en el que viuen fa al seu pare convertir-se al catolicisme en 1930.
En
1939, la seva mare l'envia a una institució catòlica de Lausana per a evitar la seva mobilització en l'exèrcit alemany. En 1945 es llicencia a l'Escola d'enginyers de la Universitat de Lausana amb un diploma d'enginyer químic. Participa en aquella època en les trobades de la societat d'estudiants "Belles-Lettres", però expressa sobretot un interès per la fenomenologia i en l'obra de Sartre. La seva trobada amb Sartre l'any següent marca llavors la seva formació intel·lectual.
Presentant-se en la vida activa com traductor de notícies americanes per un editor
suís, publica els seus primers articles en el diari d'un moviment cooperatiu. Al juny de 1949 es trasllada a París on treballa primer en el secretariat internacional del Moviment de Ciutadans del món i després com secretari privat d'un agregat militar de l'ambaixada de l'Índia. La seva entrada a Paris-Presse marca els seus inicis en el periodisme, on va prendre el pseudònim de Michel Bosquet. Allà coneix al cronista Jean-Jacques Servan-Schreiber que, en 1955, el reclutà com periodista econòmic a L'Express.
Paral·lelament, s'aproxima al grup dels de Sartre i adopta un enfocament existencialista del
marxisme que el porten a tractar de manera central les qüestions de l'[(alienació)] i de l'alliberament, tot en el marc d'una reflexió on el fil conductor és la vinculació a l'experiència existencial i a l'anàlisi dels sistemes socials des del punt de vista de les vivències individuals. Aquestes referències a la fenomenologia i a l'existencialisme marxista constitueixen els fonaments filosòfics dels seus primers llibres, signats sota el pseudònim d'André Gorz: Le Traître (el Traïdor) (Le Seuil, 1958), La Morale de l'histoire (La Moral de la història) (Le Seuil, 1959) i els Fondements pour une morale (Fonaments per a una moral) (Galilée, 1977), publicat més de quinze anys després de la seva finalització. En el clima de sospita de la guerra freda va preferir signar amb un pseudònim en el moment en el que esperava la seva naturalització francesa.
En el cor de la seva reflexió s'imposa, doncs, la qüestió de l'
autonomia de l'individu. N'extreu una concepció profundament emancipadora del moviment social on la noció de desenvolupament de l'autonomia individual és percebuda com la condició sine qua non de la transformació de la societat. Aquesta idea que alliberament individual i col·lectiu es condicionen mútuament la comparteix amb Herbert Marcuse, amic personal seu i gran figura de l'Escola de Frankfurt.
El seu posicionament alhora anti-institucional, anti-estructuralista i anti-autoritari es troba en la línia que assigna a la revista "
Els Temps Moderns" a partir de la seva entrada al comitè director de la revista de Sartre, al 1961.
Va decidir posar fi als seus dies a l'edat de 84 anys amb la seva dona Dorine, afectada per una malaltia greu, el
24 de setembre de 2007, a casa seva a Vosnon al departament de l'Aube. A ella li havia dedicat el 2006 el llibre "Carta a D. Història d'un amor", una oda a Dorine.
Extracte: "[...]vas a fer vuitanta-dos anys. Has disminuït sis centímetres, peses només quaranta-cinc quilos i encara ets bella, graciosa i desitjable. Fa ja cinquanta-vuit anys que vivim junts i t'estimo més que mai. Recentment, vaig enamorar-me de tu una altra vegada i duc de nou en mi una buidor desbordant que satisfà només el teu cos cenyit contra el meu [...] Als dos ens agradaria no sobreviure a la mort de l'altre. Ens vam dir sovint que si, per atzar tinguéssim una segona vida, voldríem viure-la junts."

dimecres, 17 de desembre del 2008

SOMRIURE MIRANT EL CEL

La vida sovint et sorpren, sovint te sotracs inesperats...

Fa poc ens ha colpejat la mort de Joan Baptista Humet, cantautor valencià en llengua catalana i castellana. Humet tingué en les dècades dels 70 i els 80 els seus majors èxits. Fou un representant de la cançó d'autor, a l'estil de Serrat, Llach, Raimon i tants altres que van fer de la cançó eina d'expressió d'una Espanya que agonitzava en el color gris de Franco.

Ahir, a la sala annexa del Palau Sant Jordi, company de professió i lluita li van rendir homenatge, homenatge en que ell hagués estat present si la mort no hagués tingut tanta pressa per robar-nos un àngel com ell. Un 10 a tots els qui van cantar les seves cançons cobrint d'or el seu record.

Des d'aquí vull fer un petit i últim homenatge a Joan Baptista Humet, i dedicar-li un somriure mirant al cel...

diumenge, 14 de desembre del 2008

My Blueberry Nights


My Blueberry Nights es el debut de Wong Kar Wai en lengua inglesa; el director conduce a su público a un viaje dramático cruzando la distancia entre un corazón roto y un nuevo comienzo. Después de una difícil ruptura, Elizabeth (interpretada por la cantante Norah Jones en su debut cinematográfico), se dispone a hacer un viaje a través de América, dejando atrás una vida de recuerdos, un sueño y un nuevo amigo propietario de un café (Jude Law). Todo esto mientras busca algo que repare su corazón roto. En su viaje a través del país, Elizabeth entabla amistad con otros cuyos anhelos son mayores que los suyos, incluyendo un atormentado policía (David Strathairn), su mujer (Rachel Weisz) de la que está separado, y una jugadora con gafe (Natalie Portman) con una cuenta que saldar. A través de estas personas, Elizabeth es testigo de los verdaderos abismos de la soledad y el vacío, y empieza a comprender que su propio viaje es parte de una exploración mayor de ella misma.


Aquest dissabte vaig veure aquesta pel·lícula. Em va semblar força interessant, ja que ens parla de la millor coneixença d'un mateix a través d'un viatge i en el qual ens mostra un parell de històries de personatges que es troba pel camí la protagonista. És del tot recomanable, tenint en compte, això sí, certs tocs de cinema d'autor que fan de la cinta un film especial.

Però més enllà de la sinòpsis o del tipus de pla contrapicat o no, em vaig quedar amb un detall. No sé si us ha passat alguna vegada voler ser com algú. Sentir-se tan atret per un personatge que desitges amb totes les forces ser com ell. O fins i tot, pensar que potser us sentiu tant atrets per aquell personatge perque en certa manera tot i voler ser com ell, el que realment t'atrau és que veus que t'asembles amb la seva manera de fer, que algo especial en ell et recorda a tu... bé és igual, crec que la idea és confusa però queda més o menys clara... En aquest cas és el personatge interpretat per Jude Law el que em va crear aquesta sensació dins meu i em va fer molt dolça la pel·lícula cada vegada que el carisma del seu personatge dominava la pantalla... i curiosament, aquesta sensació també la vaig tenir amb Jude Law a "The holiday"!!!

Finalment, tanco aquesta entrada amb la recomanació d'aquesta pel·lícla i també, si no l'heu vist, de "The Holiday" i a veure si Jude Law també us atrapa amb la força que em va atrapar a mi!!!

dissabte, 6 de desembre del 2008

"CUANDO FUIMOS INVULNERABLES, ETERNOS Y MEJORES..."

El passat dimecres vaig tenir la gran sort de poder disfrutar del concert d'Ismael Serrano a Barcelona. L'escenari era el gran Palau de la música catalana, i les cançons del cantautor van aconseguir emocionar la pell a totes aquelles persones que vam tenir el gran plaer d'ésser allà. Gràcies mestre!!!
Aquí deixo videos d'algunes de les seves cançons.

Recuerdo


Sin ti a mi lado


Papa cuentame otra vez


Amores imposibles


Si se callase el ruido

divendres, 5 de desembre del 2008

ESTIMAR


“A aquells que no saben estimar

més enllà de pronunciar paraules buides

els diria que estimar és no ser capaç d’oblidar,

tot i saber que el no fer-ho

és el que et va matant una mica cada dia”


Joan Camps i Garcia // 7 d’Octubre de 2008