dissabte, 31 de juliol del 2010

VICTÒRIA

El passat dimecres, mentre estava d'excursió amb el casal d'estiu on he treballat, vaig rebre un sms que em va fer emocionar. Els pèls se'm van posar tots de punta, una alegria indescriptible va inundar el meu cos, i els meus ulls es van arribar a humitejar. El Parlament de Catalunya havia votat a favor de prohibir les corrides de toros.
Arriba així una victòria treballada, amb arguments, amb suor i amb molta dedicació durant molt de temps. Personalment vaig ser de les persones que van recollir firmes per l'Iniciativa Legislatura Popular (ILP) que la plataforma Prou! va portar a terme amb la intenció d'entar a la història i aconseguir aquesta prohibició. Veure el somni realitzat, després de superar un a un tots els passos, havent estat implicat personalment en la recollida de signatures no té preu, mastercard no ho podria comprar això...
Des d'ara (encara que en realitat a partir de 2012) Catalunya serà un territori, un país en el qual aquest espectacle , per a uns, és ja una tortura, un acte prohibit per llei. La tortura d'un animal, de manera sanguinària, en públic i com a suposat espectacle era (i seguirà sent a tot l'Estat espanyol a excepció de les Canàries) una barbaritat impròpia del Segle XXI, totalment inadmisible en la era de la raó, els drets i la llibertat. Ara estem una mica més a prop de veure com aquest espectacle s'explica en passat als llibres d'història, com ha passat al llarg de l'existència humana amb altres "espectacles" com les lluites de gladiadors. Ara Catalunya és una mica més gran, una mica més digna, molt més humana, només per aquest sol fet.
Els sectors més ràncis d'Espanya voldran i volen ara fer d'això política, i erren el camí, com sempre, tot i que sempre trobaran incultura a la que enganyar. Aquest tema no respon a termes nacionalistes, sinó ètics i morals. El debat era al carrer, a la societat, per indigne i cruel, no per espanyolista. I amb això vull recordar que a Canàries, salvant les diferències, aquest "espectacle" ja ha finalitzat, i si no estic mal enterat per aquelles illes no hi ha sentiment separatista. Així doncs, tots aquests confosos que vagin a fer ràdio patio i deixin d'intentar influir en política.
Considero interessant també llençar una reflexió político-social. Sovint, per no dir sempre, sembla que la manera de fer política predominant està molt allunyada del poble. Potser és que ja no es fa tanta política com si partidisme, i això enterboleig les coses. El cas és que la societat percep que els polítics estan molt allunyats i no són capaços de baixar i batallar amb els problemes que la gent si entén com a seus. Doncs aquesta vegada cal estar content. La iniciativa ha estat del poble, i novament aquest ha demostrat que ara per ara té ganes de canviar, de bategar, de millorar i mirar endavant (també va passar durant la manifestació del 10-J sobre l'Estatut on el protagonisme fou de la gent i no de les autoritats), però si que cal ser just i dir que aquesta vegada els polítics han estat a l'alçada i han acceptat una cosa que al carrer era majoritàriament la opció elegida, prohibir les corrides de braus. Des d'aquest blog hi havia por durant el procés (ha estat un tema tractat durant varies entrades durant el període de recollida de signatures) per veure si els polítics no serien cobards, i es deixarien vèncer per interessos econòmics. Però aquesta vegada, excepte PP, Ciutadans i part del PSC, han estat valents i el progrés social ha estat possible. I el més positiu, les ILP poden agafar ara volada, en les democràcies el poder rau en el poble, i ja seria hora de que anem creient en això i formulant processos com aquest, per exercir pressió, per exercir el nostre poder.

dimarts, 27 de juliol del 2010

DES DE LLUNY

Avui vull penjar un escrit amb el que aquesta primavera he estat finalista al XVIIè Concurs de Cartes d'Amor de Calafell (per segon any consecutiu). Per mi, aquest fet va ésser una guspira de llum que va il·luminar l'aventura de la supervivència al dia a dia. El text parla d'una relació separada per la distància, sense grans mots, senzill i quotidià.
-------

Plou a Barcelona. Les finestres ploren desconsolades la teva absència.
T’he trucat varies vegades. No respons i em surt un bústia de veu amb un idioma estrany, un idioma que no entenc. Crec que parla un anglès tancat.

Volia parlar amb tu, sense més. Volia explicar-te, si la veu estrangera m’hagués deixat, que aquí els carrers s’omplen de fosques xarques, que la feina monòtona m’ofega, que avui me topat amb un vell amic de la primària, que al supermercat sonava la cançó que ens va unir... En fi, tan sols volia sentir la teva veu, explicar-te el meu dia d’avui i escoltar el teu...

Aquí fa fred, i em manquen les teves carícies recorrent el meu cos, els nostres petons escalfant l’ambient...
Des que vas marxar per acabar els teus estudis a l’estranger, des que ens estimem des de lluny la meva vida s’ha tornat freda i t’enyoro a cada pas que faig.
Em manca la teva olor al meu voltant, les teves fresques bromes que remullaven el meu cos cansat de tant esforç. El teu rostre il·luminat, el teu cabell volant en la llibertat del vent... Els records em mantenen viu, però en un estat d’enyor profund i cada dia arrenco, amb esperança, una fulla del calendari. Recordo com vas marcar el dia de la teva tornada amb retolador vermell, dient que passaria ràpid, que passaria tan veloç com una ventada de vent suau...

Vida meva, espero saber de tu i poder parlar algun dia d’aquests, així que la veu em deixi. Poder-te explicar com va de ple el metro cada matí, dir-te quantes vegades penso en tu i també enumerar-te les vegades que em crida l’atenció el superior en veure’m absent i absort, perdut en el teu record. Des de l’allunyada Barcelona t’envio un miler de petons i el t’estimo més sincer que mai he pronunciat. Seguiré desfullant el calendari en busca del cercle vermell...

dimecres, 21 de juliol del 2010

CARTA A L'AMIC RENDIT (2a edició)

Serà la segona vegada que penjo aquest escrit al blog, un dels meus escrits preferits. El vaig escriure fa anys, però avui per avui penso que pot ésser un bon senyal d'afecte per a un amic, gairebé un germà, que no passa potser pel seu millor moment i a qui amb això li vull donar una dolça i càlida abraçada, ja ho saps, va per tu ;)
--

Estimat amic,

Em comenten moltes veus coses que no vull creure, coses que no puc creure. M’expliquen que des de fa un temps no és sencill reconeixet. Diuen que la teva cabellera, voladora al vent de noves idees, ja no adorna els teus dies. Murmuren que has deixat la teva lluita morir estèril. Que t’has rendit als amos del món i a les seves formes de fer, que la teva figura diambula com la més negre sombra i que ja no alimentes els teus ideals de “guerrilla urbana” i igualtat social. Crec que m’intenten enganyar, si no fos així no et podria entendre.
Tots comenten que ja les causes justes no et motiven i que el somni de les banderes roges agermanant els obrers en revoltes al carrer s’ha mort dins el teu cap. Diuen que argumentes la manca de força a l’hora de lluitar i seguir portant els somnis al terreny de la realitat, que la utopia mai a funcionat a la realitat, i jo em pregunto des de quan interessa tant la realitat, quan sempre l’hem volgut canviar!
Ja mai ningú et veu lluir orgullós aquelles samarretes reciclades, apedaçades i mig trencades, ni les imatges del “ché” en qualsevol racó ni els teus ulls brillar al escoltar qualsevol miting proletari. Nous vicis cremen ara al teu cos, diuen que et veuen fumar intentant consumir amb cada xuclada la infelicitat que et menja el cor i jo intento recordar quan insultaves a tots aquells “mercaders” de la mort que es fan dir tabacalers i quan els acusaves de beneficiar-se de la frustració humana.
La distància geogràfica i la feina em fan imposible apropar-me a tu així que aquesta carta és la meva única forma d’intentar saber si tot això és cert. Espero que no siguin més que falsos rumors que crea la gent massa curiosa, però si per desgràcia fos cert només et demano que no mori el record de les coses per les que vam lluitar i que no deixis morir a l’esperança, et serà sempre amiga!

El teu fidelíssim amic,

Joan


10 de Febrer de 2008