dimarts, 29 de setembre del 2009

HAVIA SOMIAT

Penjo aquí el darrer escrit que he fet i que fins avui esperava ser passat al pc des d'uns fulls en brut on hi tenia esquemes i apunts d'examens del setembre...
Espero que us agradi i que digueu la vostra ;)

Havia somiat que quan ens tornéssim a veure, després de temps, trobaries en la meva mirada alguna cosa especial.

Havia somiat que, quan per una cosa o altra ens trobéssim, el meu somriure et tornaria a encisar.

Havia somiat que, algun dia que la casualitat ens fes una cita, la meva ment estaria lúcida i construiria alguna frase que et fes volar.

Havia somiat que, si alguna vegada, en algun carrer qualsevol ens retrobéssim, rectificaries i em besaries, arreglant aquell gris i trist final.

Havia somiat que, una matinada, vindries a buscar-me, m’agafaries de la mà i volaríem per sobre dels cadàvers de parelles assassinades per la Rutina.

Havia somiat que podria escoltar aquesta cançó sense pensar en tu, sense perdre amargues llàgrimes i sense haver de parar-la per no aguantar més.


16 de Setembre de 2009

dissabte, 26 de setembre del 2009

LA BURGESIA CATALANA

Avui vull fer-me meva la opinió que va expressar dijous passat Joan Julivert, col·laborador habitual del programa "Els Matins" de TV3. La comparteixo amb ell i faig aquí la meva modesta versió.
Durant molts anys, concretament 23, el pujolisme parlava de la societat civil. Però quan ho feia, sempre era acompanyada de la idea de que aquesta societat civil, el poble en altres paraules, havia d'ésser capitanejada per aquelles institucions pròpies del bon català. Aquelles institucions pura i típicament representants de la burgesia catalana. La burgesia catalana, sempre entesa com aquella gent més i millor catalana que la resta de ciutadans de Catalunya.
Curiosament, aquests dies les portades dels diaris obren amb dos d'aquestes grans institucions del "bon català" i no pas per parlar-ne bé. El Fútbol Club Barcelona, amb tota la seva trama d'espíes a mig camí entre el PP i les pel·lícules nordamericanes, i el Palau de la Música Catalana, on se'ns demostra dia a dia amb nous descobriments com una persona pot arribar a ser més lladre que ésser humà. Felicitats Joan Oliver, Director General del Barça, i Fèlix Millet, nou estandart del xoriço que vesteix amb americana i corbata, de veritat heu demostrat ser uns líders de la societat magnífics, plens de valors ciutadans i cívics capaços de guiar a la societat civil fins als dies més gloriosos del demà.

dilluns, 21 de setembre del 2009

QUAN NI ELS BARS SÓN LA SOLUCIÓ

Prometo que la pròxima actualització serà de collita pròpia, mentre us deixo un fragment d'una de les millors (una de tantes) cançons d'amor d'Ismael Serrano...
"Que va a ser de mi?
Emprenderé un largo viaje para que el eco de tus noches nunca me alcancé
Que va a ser de mi?
Dudo que en ningún bar me puedan servir todo el alcohol que necesito para olvidar"
Que va a ser de mi

divendres, 18 de setembre del 2009

GIVE ME SOME LOVE

"l'amor d'adolescent, l'amor més pur, aquell dolçament boig arriba quan tot i tenir les butxaques buïdes sents tenir les mans plenes, sents tenir-ho tot"
Avui els somnis estan difuminats pel cel, tapats per núvols de color gris; els àngels han fugit i tan sols el dolor flota invencible per l'atmòsfera...
Bé, avui prefereixo no emprar les meves paraules i deixar la tasca d'expressar les meves emocions a les mans de James Blunt. La cançó parla de coses una mica extranyes però penso que té un contingut profund i una mica existencialista, està traduida ;)
Espero que us agradi!!

dimecres, 16 de setembre del 2009

sensació d'una tarda de setembre

...ahir, mentre observava un gat que té tan sols un mes i el veia amb el seu caminar inocent, amb sed de descobrir, mentre de fons sonava la música dolça d'una pel·lícula infantil, no sé per que vaig haver d'ofegar unes fortes ganes de plorar...

dilluns, 7 de setembre del 2009

DE TOT COR, GRÀCIES

No tinc clar per on començar a ordenar les paraules avui... Podria començar dient el que sento o fent un resum de la trajectòria d'Angulo com a jugador... Bé, intentem començar...
Miguel Ángel Angulo deixa el València tot i tenir un any més de contracte i ho fa creant un gran buït sentimental en el club. El jugador asturià era el jugador que portava més temporades en el club de l'actual plantilla, i per tant un dels membres clau del València gloriós dels darrers lustres. Fou important amb el renaixement del club que va capitanejar Ranieri, al costat de Claudio López. També va ser destacat amb Hector Cúper en les nit de Champions inolbidables. Amb Benítez va ser habitual en les alineacions i van arribar llavors els grans títols i més tard, amb Sánchez Flores també estigué en l'once de gal·la.
Angulo sempre ha estat un gran lluitador, i tot i no tenir una gran classe ni una gran tècnica era polivalent i suava la samarreta com molts pocs jugadors. Això li va fer que excepte amb Koeman i amb Emery fos peça clau tot i tenir sempre competidors de gran nivell com Rufete, Aimar, Jorge López o Joaquín. No era valencià, però estimava el club amb tot el seu cor perque fou casa seva des dels 17 anys.
Però a mi personalment Angulo va penetrar-me el cor quan va tornar des de Londres. El jugador havia tancat un acord amb l'Arsenal, i quan ja es trobava a la capital anglesa per firmar el contracte, va decidir trucar al seu entrenador, Ranieri, i tot preguntant-li si encara tenia lloc a l'equip, decidir que tornava cap al València. Aquesta acció li va fer perdre dos milions d'euros per temporada, i això no es habitual veure-ho avui en dia.
Però el futbol es pur negoci i amb 32 anys l'entrenador a decidit no comptar amb ell, i de forma molt poc elegant, va condemnar-lo a entrenar en solitari i allunyat dels seus companys.
Ara buscarà sort al Sporting de Lisboa, on desitgem que tingui tota la sort que es mereix.
De tot cor, moltes gràcies Angulo!!!

dijous, 3 de setembre del 2009

ENFONSATS EN EL CONSUM, ALLUNYATS DE LA VIDA

Ahir, a una hora ja entrada de la nit, vaig sortir de la meva habitació on em trobava enclaustrat intentant estudiar per intentar aprovar assignatures pendents aquest setembre i vaig anar cap al saló de casa. M'hi vaig trobar un familiar mirant la televisió. Vaig prestar atenció al programa; "Diario de ..." presentat per Mercedes Milà. Un altre dia ja faré una entrada parlant d'aquesta periodista, però avui em vull centrar en el home que entrevistava, sincerament em va marcar.
Primer de tot vull mostrar tot el meu respecte a aquesta persona i a les seves frustracions.
El programa anava sobre com la crisi afecta a la gent i a les seves vacances, i en concret, en aquell moment, retratava families que no podien anar de vacances per temes econòmics. L'home en qüestió, era un pare de familia, que molt a la vora de plorar deia que es sentia malament de no haver tingut diners per portar als seus fills de vacances i només haver estat capaç de comprar-lis unes pistoles d'aigua.
Aquí vé la meva reflexió; estem tan sumits i enfonsats en la capritxosa idea del consumir o morir, en la ditxosa idea de la família feliç, únicament feliç amb la caseta, el gos, el 4x4 i la segona residència o les vacances a Peñiscola que no som capaços de veure més enllà i caiem en la frustració i fustigació més profunda. Fa ben poc que les famílies espanyoles han adquirit el hàbit d'anar de vacances com a norma, no fa més de trenta anys i ja ens sembla un gran fracàs no tenir-ho. Bé, potser no cal anar tan "lluny" en el temps; potser jo soc un "bitxo" raro, però a casa meva excepte un parell de vegades, les vacances s'han limitat a dos dies al Montseny, i prou, i de vegades ni això. En aquest sentit vull dir que mai me sentit ni abandonat pels meus pares ni més desgraciat que amics meus més viatgers o més benestants. Penso que més enllà dels diners, aquests fills del reportatge estaran contents si al final de l'estiu poden dir al tornar a escola que s'ho han passat d'allò més bé anant cada tarda al parc a jugar amb les pistoles d'aigua, jugant amb la seva mare i pare que durant el curs segur que veuen poquet i anant a algun que altre lloc d'oci de baix cost (una representació de titelles, per exemple), i no seran pas uns nens amargats.
Tancant la reflexió, penso que no es d'extranyar la situació d'endeutament de les families actual observant aquesta mentalitat inculcada amb molt d'esforç des dels sectors bancaris que no ets ningú si no tens de sobres de tot i en aquesta direcció anem molt equivocats cap a un pou sense sortida i ple a reventar de frustracions. Potser ens cal obrir la finestra, deixar el melic i observar el món, amb visió global. Potser llavors serem prou sabis per veure que tenim nosaltres i que no tenen altres persones del planeta i ens sentirem així més afortunats.