dijous, 3 de setembre de 2009

ENFONSATS EN EL CONSUM, ALLUNYATS DE LA VIDA

Ahir, a una hora ja entrada de la nit, vaig sortir de la meva habitació on em trobava enclaustrat intentant estudiar per intentar aprovar assignatures pendents aquest setembre i vaig anar cap al saló de casa. M'hi vaig trobar un familiar mirant la televisió. Vaig prestar atenció al programa; "Diario de ..." presentat per Mercedes Milà. Un altre dia ja faré una entrada parlant d'aquesta periodista, però avui em vull centrar en el home que entrevistava, sincerament em va marcar.
Primer de tot vull mostrar tot el meu respecte a aquesta persona i a les seves frustracions.
El programa anava sobre com la crisi afecta a la gent i a les seves vacances, i en concret, en aquell moment, retratava families que no podien anar de vacances per temes econòmics. L'home en qüestió, era un pare de familia, que molt a la vora de plorar deia que es sentia malament de no haver tingut diners per portar als seus fills de vacances i només haver estat capaç de comprar-lis unes pistoles d'aigua.
Aquí vé la meva reflexió; estem tan sumits i enfonsats en la capritxosa idea del consumir o morir, en la ditxosa idea de la família feliç, únicament feliç amb la caseta, el gos, el 4x4 i la segona residència o les vacances a Peñiscola que no som capaços de veure més enllà i caiem en la frustració i fustigació més profunda. Fa ben poc que les famílies espanyoles han adquirit el hàbit d'anar de vacances com a norma, no fa més de trenta anys i ja ens sembla un gran fracàs no tenir-ho. Bé, potser no cal anar tan "lluny" en el temps; potser jo soc un "bitxo" raro, però a casa meva excepte un parell de vegades, les vacances s'han limitat a dos dies al Montseny, i prou, i de vegades ni això. En aquest sentit vull dir que mai me sentit ni abandonat pels meus pares ni més desgraciat que amics meus més viatgers o més benestants. Penso que més enllà dels diners, aquests fills del reportatge estaran contents si al final de l'estiu poden dir al tornar a escola que s'ho han passat d'allò més bé anant cada tarda al parc a jugar amb les pistoles d'aigua, jugant amb la seva mare i pare que durant el curs segur que veuen poquet i anant a algun que altre lloc d'oci de baix cost (una representació de titelles, per exemple), i no seran pas uns nens amargats.
Tancant la reflexió, penso que no es d'extranyar la situació d'endeutament de les families actual observant aquesta mentalitat inculcada amb molt d'esforç des dels sectors bancaris que no ets ningú si no tens de sobres de tot i en aquesta direcció anem molt equivocats cap a un pou sense sortida i ple a reventar de frustracions. Potser ens cal obrir la finestra, deixar el melic i observar el món, amb visió global. Potser llavors serem prou sabis per veure que tenim nosaltres i que no tenen altres persones del planeta i ens sentirem així més afortunats.

6 comentaris:

Mario Álvarez ha dit...

Una reflexión que comparto contigo por completo.

Stuart Sala ha dit...

Molt d'acord amb la teva reflexió Joan. És evident que com més tens més gastes, que un caprici de quan en quan di te'l pots permetre no fa nosa i que sense diners doncs el més probable és que jo passis malament però caram, a vegades es confonen molt les coses i sobretot, crec que hi ha un seriós problema de prioritats.

Hi ha moltíssima gent que ho passa malament degut a la crisi, però també hi ha gent que és irresponsable i això també afecta. Exemples? Els que demanen un crèdit a Cofidis per anar al carib, els que s'endeuten i abusen de la targeta de El Corte Inglés per comprar-se una tele més gran, els que escriuen un SMS a un programa de tele que costa 1.5+IVA dient que no arriben a fi de mes (!)

A vegades em dóna la sensació de què la gent és molt poc llesta i que es deixa endur massa per les modes, per l'entorn enlloc de valorar i reflexionar sobre el que tenen, el que volen i com aconseguir-ho. I això molts cops no passa per tenir més i més diners.

Carles ha dit...

Amen Camarada!
Més alt pero no més clar.

luna ha dit...

Que he de dir d'aquest tema??
Ja fa temps que tot camina cap al desconcert!
Treballo amb nens, els veig somriure, engoixar-se, plorar, jugar... cada dia i tinc la sort d'escoltar-los, és la part que més m'ensenya de la meva feina, és el moment en que més n'aprenc.
És curios com els més petits et poden ensenyar més coses de la vida.
Pocs nens són els que em diuen els euros que s'han gastat aquest cap de setmana, pocs saben calcular el cost d'unes vacances tota la familia a la platja, però en canvi TOTS t'expliquen amb un somriure als llabis el fantastic cap de setmana que han tingut rient i jugant amb el seu pare que normalment arriba a casa quan ells ja porten el pijama, altres t'expliquen que amb la mare han fet galetes i que despres se les han menjat per berenar. No els importen els diners, ells volen sentir-se estimats, els agrada sentir-se utils i escoltats.
...I tots sabem que per sort, estimar, escoltar, compendre... Avui en dia encara és gratuit, ja veurem quan els que mouen l'economia descobreixin que el que realment ens fa somriure és gratuit quin impost ens faran pagar!!! De moment, crec que em de donar la volta a la societat que ens volen regalar... Jo prefereixo que em regalin una abraçada carregada de llum.

Luna ha dit...

Bonissim el teu post!
Es més aço de les vacances em porta al cap una imatge antiguisima d'una familia plenant un 600 en vinga el trasto playero...i em pareix prou cutre. Tens més rao que un sant. Per cert, peñiscola em para propet, et pareix un lloc tan turistic? per a mi es on agafe unes bones borracheres i cante 4 cançons fent el payaso i cap a casa,ajajaj.

Espere escriure coses un poc diferents per la gent que com a tu t'agrada llegirme, sempre es un honor i un goig que pases i em digues coses aixi.

Ara, a estudiar una mica més, jo estic igual no et cregues, pero escriure em desemboira una mica de la feina.

un bes joan!

Luna ha dit...

cante al karaoke volia dir,jajaja, i mai soles! em fa prou vergonya!