La camisa s’ha quedat petita. Aquesta és la situació després de la retallada que el Tribunal Constitucional (TC) ha fet de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la seva llei de lleis.
D’aquesta manera es veu que s’ha arribat al final d’un camí, el camí que volia donar un bon grau d’autonomia a Catalunya tot pertanyent aquesta a l’Estat espanyol. Era una via per la que s’havia apostat des de diferents sectors, abanderat des dels partits d’esquerra no nacionalistes, sempre amb el model federalista com a ideal a seguir, com a meta a atrapar.
Des del meu punt de vista aquest no era un mal camí, possiblement per a mi el més pragmàtic i realista. No em defineixo com a independentista mai perquè soc dels que pensa que hi ha coses molt més importants a solucionar a nivell social, d’igualtat d’oportunitats i equitat, o en termes de sostenibilitat que ens facin curar una mica les ferides del món. No penso que la independència sigui la cura de tots els mals i sincerament, una Catalunya independent amb la seva “burgesia” al poder penso que seria més aviat un malson que no una altra cosa. Si bé és cert que una Catalunya com a país independent, en el sentit més utòpic de la paraula i si això fos una cosa que pogués fer-se sense afectar a les persones i amb una vareta màgica seria una idea que acceptaria sense pensar, Catalunya té prou trets identitaris i nacionals propis com per ésser un estat i d’això no en poden quedar dubtes.
Ara bé, aquesta Catalunya autònoma dins d’una Espanya plural i diversa no ha pogut arribar, no l’han deixat arribar. El cos ha crescut, i la camisa, ja arcaica i anacrònica, (Espanya i la seva constitució) ha quedat petita. No s’ha adaptat, no ha sabut ésser flexible i amotllar-se a les noves formes, a l’avenç, al futur. Catalunya, amb l’Estatut acceptat no hauria reclamat mai, o almenys el poble en majoria, la independència. Ara, amb l’Estatut retallat, Catalunya es veu sense l’autonomia que reclama. Avui per avui s’ha generat una situació que difícilment tindrà retrocés. Espanya, per culpa del TC, s’ha comportat com una mare que no sap veure que la seva filla s’ha fet gran i necessita espai, i ara l’atac de rebeldia està servit i crec que marcarà un abans i un després important en els llibres d’història, ho hauria de ser.
Per acabar, deixeu-me fer una petita reflexió, que potser per alguns serà frívola. El dia en que l’Estat espanyol, com a país, fos com l’Espanya de la selecció de futbol, la que aixeca passions a tot el territori, tindria una unanimitat a nivell territorial que no ha aconseguit mai. Potser perquè allà hi ha madrilenys, bascos, catalans i asturians i cap mana més que un altra, i perquè entre altres pluralitats si parlen varies llengües. Aquesta Espanya és plural, diversa però una de sola que batega i crea sentiment al seu voltant; si algun dia dels despatxos traguessin les teranyines que hi ha per les parets potser s’arribaria a una situació semblant en l’aspecte polític.
D’aquesta manera es veu que s’ha arribat al final d’un camí, el camí que volia donar un bon grau d’autonomia a Catalunya tot pertanyent aquesta a l’Estat espanyol. Era una via per la que s’havia apostat des de diferents sectors, abanderat des dels partits d’esquerra no nacionalistes, sempre amb el model federalista com a ideal a seguir, com a meta a atrapar.
Des del meu punt de vista aquest no era un mal camí, possiblement per a mi el més pragmàtic i realista. No em defineixo com a independentista mai perquè soc dels que pensa que hi ha coses molt més importants a solucionar a nivell social, d’igualtat d’oportunitats i equitat, o en termes de sostenibilitat que ens facin curar una mica les ferides del món. No penso que la independència sigui la cura de tots els mals i sincerament, una Catalunya independent amb la seva “burgesia” al poder penso que seria més aviat un malson que no una altra cosa. Si bé és cert que una Catalunya com a país independent, en el sentit més utòpic de la paraula i si això fos una cosa que pogués fer-se sense afectar a les persones i amb una vareta màgica seria una idea que acceptaria sense pensar, Catalunya té prou trets identitaris i nacionals propis com per ésser un estat i d’això no en poden quedar dubtes.
Ara bé, aquesta Catalunya autònoma dins d’una Espanya plural i diversa no ha pogut arribar, no l’han deixat arribar. El cos ha crescut, i la camisa, ja arcaica i anacrònica, (Espanya i la seva constitució) ha quedat petita. No s’ha adaptat, no ha sabut ésser flexible i amotllar-se a les noves formes, a l’avenç, al futur. Catalunya, amb l’Estatut acceptat no hauria reclamat mai, o almenys el poble en majoria, la independència. Ara, amb l’Estatut retallat, Catalunya es veu sense l’autonomia que reclama. Avui per avui s’ha generat una situació que difícilment tindrà retrocés. Espanya, per culpa del TC, s’ha comportat com una mare que no sap veure que la seva filla s’ha fet gran i necessita espai, i ara l’atac de rebeldia està servit i crec que marcarà un abans i un després important en els llibres d’història, ho hauria de ser.
Per acabar, deixeu-me fer una petita reflexió, que potser per alguns serà frívola. El dia en que l’Estat espanyol, com a país, fos com l’Espanya de la selecció de futbol, la que aixeca passions a tot el territori, tindria una unanimitat a nivell territorial que no ha aconseguit mai. Potser perquè allà hi ha madrilenys, bascos, catalans i asturians i cap mana més que un altra, i perquè entre altres pluralitats si parlen varies llengües. Aquesta Espanya és plural, diversa però una de sola que batega i crea sentiment al seu voltant; si algun dia dels despatxos traguessin les teranyines que hi ha per les parets potser s’arribaria a una situació semblant en l’aspecte polític.