BUSCO

Aquí us deixo un escrit que vaig fer fa unes setmanes, a la porta d'un hospital. Parla de tot allò que busquem, de tot allò que de vegades trobem i de totes aquelles coses que tot i buscar molt no acabem trobant. Espero que digueu la vostra ;P

--------------
Busco entre desconeguts una carícia
Busco pel carrer algun somriure
Busco entre les paraules alguna veritat
Busco entre fantasmes alguna persona
Busco en la cigarreta aquell gust, aquella pau
Busco mirant l'horitzó alguna espurna, alguna llum
Busco allò que mai no trobo
Busco tot el que he perdut pel camí
Busco entre la derrota la inocència
Busco el somni d'una nit d'estiu
Busco el vers que vaig crear i en la foscor se'm va escapar
Busco en la vida, en cada instant, l'essència.

20 de novembre de 2009

D'AQUÍ A 10 ANYS...

Fa temps que des d'aquest blog, com des de molts altres espais de més importància, s'intenta concienciar i dir que el món necessita un respir d'aire nou, necessita un model econòmic i social que no l'esgoti, necessita que ens preocupem per la seva salut i es treballi per no danyar-lo.

Greenpeace ha llençat ara una campanya molt visual en la qual els principals líders mundials entonarien un hipotètic perdó d'aquí a deu anys, quan el planeta ja no tingui salvació. S'arrepentirien de no haver fet res per salvar el món quan encara era possible, és a dir, avui. Molta gent sé que titllarà la campanya de demagoga i populista, són paraules que avui per avui estan de moda i els que viuen dins el món polític la fan servir contra tots aquells que creiem que la base, les bases són el més important en tota estructura.

A mí, personalment, m'agrada molt la campanya. Hem sembla visual, atractiva, provocadora i realista de la situació que s'aproxima i que tenim moltes mostres de que ja ha arribat.

P.D: L'únic "però" és que no crec que d'aquí deu anys tinguin un aspecte tant ancià...

20

No sé molt bé si la vida la visc o la veig passar, si la sento o la observo però aquest passat dissabte, qüasi bé sense adonar-me, he complert els 20. Enrrere queda el número 1 de la última dècada i moltes altres coses, entre elles alguns records plens de pols, fotografies i paraules avui ja gastades...

Aquests 20 anys han arribat de forma un tant inoportuna i en un maremàgnum en el pla personal, entenent "personal" com un concepte que engloba tant la vida familiar com professional per així dir-ho, i amb el cap un pèl nublat per la ansietat i les pors auto-destructives.

Sovint no sé on s'amaga la il·lusió i com un nen petit vaig a gates buscant-la sota la catifa, darrere el sofà o entre la pila de revistes que dormen al costat del telèfon. La majoria de vegades la trobo i junts tornem a passejar de la mà, com si res haguès passat, com si mai ens haguessim separat, i penso que seria ideal poder fer el mateix amb les persones, però amb el pas dels anys vas tancant etapes i les persones entren i surten de la teva vida com en una obra els actors, inagurant i cloent actes.

Avui per avui disposo de projectes entre les mans que encenen la flama de la il·lusió dins meu i m'empenyen en treballar i voler ser cada dia una mica millor, una mica més valent i sobretot, no perdre els somnis que van marcant el meu camí, i en aquest punt em trobo. Amb el blog abandonat i una onada de feina que no deixa veure l'horitzó fins tres setmanes vista.

Per mantenir el foc latent deixo aquí el Senyor Serrat que ens canta com no podria ser d'altra forma "Ara que tinc vint anys".

AUNQUE TU NO LO SEPAS...

Últimament entre la feinada que tinc i algun tema personal no disposo de massa temps per dedicar al blog. Deixo, doncs, per aquí aquesta malencònica cançó de Quique González, que interpreta magníficament, com sempre que cantava, Enrique Urquijo, un dels més grans i que fa 10 anys que ens va deixar.

aunque tu no lo sepas

BATALLA CONTRA EL MAI MÉS

Penjo aquí un escrit que vaig fer el mes passat. Us toca opinar a vosaltres ;)

-----

He caigut del cavall i avui les paraules se m’han desfet, com cendres, sobre les mans.
De sobte s’han gastat, i totes les armes que porto amb mi no em serveixen per a res.
M’he desprès d’elles per anar més lleuger però m’he adonat que anava sense rumb, tu ja no ets el meu nord i em trobava fent el camí cap a casa teva.

Les armadures i cuirasses estan intactes, però alguna llança ha penetrat profund la meva ànima i la sangria necessita solució.
Tot al voltant està fosc i silenciós, no hi ha res, ni ombres, i el fang del terra està ple de petjades de cavall, cap a totes direccions.

La batalla fou ferotge, en l’amor toca arriscar, i de sobte em vaig observar vençut i de genolls, desorientat.
He fet anar l’espasa amunt i avall, com un cec perdut donant cops amb el bastó.
No he vist ningú que pugues ajudar-me però he sentit rialles pel voltant.
He recitat aquella oració, aquella, recordes? la de la victòria, la que fèiem cada cop que ens jugàvem la vida en combat...
Però la teva olor s’ha allunyat, ja quasi ni la sento, la perdo entre els fums de la ciutat; ja quasi ni la sento, la perdo entre les ombres del mai més.


11 d’Octubre de 2009

ESCOLA DE TARDOR AJEC

Aquest cap de setmana, després d'uns dies de molta feina i d'intentar també de fer de la Universitat Autònoma de Barcelona un lloc més democràtic, l'Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC) hem celebrat la nostra Escola de formació, en aquesta edició, de tardor.

L'experiència ha estat increïble, s'ha pencat per fer pinya, per crear un bon grup de joves compromesos en treballar plegats per unes idees i per uns valors, aportant cada un les seves motivacions més personals, i a més penso que sortim tots millors persones després de 48 hores junts.

Com a membre de l'organització i en nom de tots nosaltres, gràcies per aquesta enorme sensació de felicitat i satisfacció!!!

NO ES POT CRÈIXER SENSE CONTAMINAR

Fa un parell de setmanes al agafar “La Vanguardia” de l’estand habitual de la universitat els meus ulls van trobar un titular que invitava a reflexionar, entre molts altres que com sempre parlaven de corrupció, diplomàcia i conflictes.
“¿Es posible crecer sin destruir el planeta?”. La resposta quedava clara en l’article però molts, abans de llegir-lo ja haguéssim respost rotundament “no!”.
El model econòmic seguint en les darreres èpoques a occident ha estat el capitalisme, cada vegada més salvatge i estes gairebé en tota faceta de la vida humana. Aquest model ens ha portat a la crisis econòmica mundial actual i també a la crisis ecològica, a la crisis ambiental que sembla que fa obrir una mica els ulls arreu de que el planeta, si no el cuidem no podrà resistir. Això indica que no podem seguir per aquest camí, que no podem seguir igual que fins ara perquè ni som més eficients, ni més feliços, ni els nostres fills tenen un futur assegurat amb el planeta ferit. Així doncs, el capitalisme no ens dóna ni estabilitat econòmica ni ens assegura el planeta per anys i anys; només té la virtut de fer sentir a les persones lliures més que amb altres models que limiten l’ús de certs recursos, però pregunteu als vostres amics i veïns si realment no es senten lligats al Banco Santander, a La Caixa o a les tendències marcades per les grans marques.

Jo era dels optimistes que pensàvem que la crisis podria ser una gran oportunitat, una gran oportunitat per treballar en un sistema econòmic i productiu al servei de les persones i no de les empreses, una oportunitat per aprendre a cuidar millor al planeta i no sobreexplotar-lo, una oportunitat que servís per donar un món millor a les generacions posteriors. Però de moment no es fa el canvi valent que el planeta necessita.
Ara els Estats Units d’Amèrica ja comença, diuen, a sortir del pou, i jo no veig un gran canvi ni de model ni d’objectiu, més enllà del canvi d’actitud respecte els problemes mundials que representa Obama. Mica en mica, països europeus van seguint també el mateix camí, però en el fons no ha canviat res, i les economies mundials segueixen tenint totes el mateix objectiu: el creixement, objectiu final i únic del capitalisme. Però el planeta i els seus recursos no poden seguir un creixement infinit com marca l’economia ja que són finits. Fins ara això eren teories d’experts com Malthus, però ara és una evidència que obviar-la ens condemna a l’autodestrucció.

Ho donem un canvi de rumb a les coses i ens arremanguem de veritat, encarant els reptes que faci falta, sent valents de veritat o no serem a temps de salvar el planeta ni els seus recursos. Els avisos ja fa temps que duren, si us plau, deixem senyors dirigents de semblar cecs i sords.