dissabte, 28 de maig del 2011

EL SOMNI DE L'"SPANISH REVOLUTION"


La història que us vull explicar encara no té escrit un final, i potser tampoc està molt clar com va començar. Us puc dir que va iniciar-se en una època en que se'ns va voler privar del dret a somiar, de tenir un futur. Era un temps on van fer-nos pagar les culpes d'un problema que havien generat uns altres, els poderosos, els especuladors, els grans mercats.
Els polítics van oblidar que nosaltres els elegíem a ells perquè ens representessin, i així van oblidar-se que nosaltres els prestàvem la nostra força. Van rendir-se a les exigències sempre injustes dels mercats i les seves normes. Van convertir-se ells en els seus titelles, i nosaltres en els esclaus que havíem de sustentar un sistema que només afavoria uns pocs. El capitalisme no aportava ja res de bo a la majoria.
Vam veure com drets conquistats amb esforç, sang i lluita tremolaven, i estaven en perill davant de les tisores que els governs havien tret a passejar. No ens ajudaven a trobar una feina digne, si no que feien més barat i senzill l'acomiadament; no ens asseguraven un habitatge digne, i eren el complement dels bancs a l'hora de desnonar a famílies ofegades per una economia construïda per escanyar. Vam haver de veure també com els governs rescataven amb tones de diner públic a bancs i caixes, i com aquests repartien el botí entre els seus alts càrrecs.
I semblava ahir que tot estava adormit, que la pantalla plana del saló, aquella que només podem pagar en una eternitat de terminis, ens feia no sortir de casa a reclamar, a indignar-nos, a demanar el dret a somiar en un futur millor, davant d'una classe política que en la seva majoria ha oblidat proposar, idear, imaginar, per passar a ser només una mera burocràcia, informadora d'una crua realitat. Però avui, quasi de cop, i en forma d'onada el poble ha despertat. I ho ha fet de manera heterogènia. Són milers de veus, molts els destins possibles.

A tota Espanya s’han omplert les places de persones que demanen respostes a un sistema que de moment (i en els pitjors moments que estem passant mai) només ens escanya, sense més solucions. Els lemes i les demandes són diversos però les principals proclames són contra els dirigents polítics i la banca.
I un cop passades les eleccions, aquestes en que la dreta ha escombrat, s’han caigut ja les caretes, i la classe dirigent, encarnada en Felip Puig va decidir posar punt i final a l’acampada de Barcelona, a Plaça Catalunya. Ho va fer amb excuses molt poc creïbles, i amb els mossos exhibint la pitjor de les violències davant de la dignitat del pacifisme.
Així doncs la història continua, i més potent que mai, i encara no ha escrit el seu final. Alguna cosa ha despertat, i avui amb flors a la mà i la paraula com a única arma toca resistir aquests moments. Ens estan creixent les ales que teníem endormiscades i no volem que ens privin d’alçar el vol. Avui tenim un somni i amb la seva violència no ens el mataran.

divendres, 20 de maig del 2011

VOTA RICARD GOMÀ, INDIGNA'T A LES URNES

Aquest diumenge ens juguem molt. Ens juguem el camí que volem seguir, les solucions que ens poden fer millorar, el model en el que creiem. Il·lusió o retallades; construcció o destrucció.
No ens podem quedar a casa, i menys si som d'esquerres. No podem caure en la trampa del “tots són iguals”, no és certa, i creure-la només enforteix als grans partits, aquells que ens han indignat fins el punt de prendre el carrer. Donem un gir, indignem-nos també a les urnes i comencem a traçar de forma pragmàtica el futur millor que volem!
Que no retallin les teves idees; a Barcelona vota Ricard Gomà, vota Iniciativa per Catalunya els Verds – Esquerra Unida i Alternativa.



dimecres, 18 de maig del 2011

ADÉU VICENTE




Aquest passat diumenge 15 de maig Vicente Rodríguez, actual capità del València Club de Futbol va acomiadar-se del Camp de Mestalla. Després d'onze temporades al club acaba contacte el proper 30 de juny i el partit contra el Llevant, equip on va formar-se, era el darrer que podia disputar a Mestalla amb la samarra xé.

Fou en els minuts previs al partit quan Vicente va tenir el seu merescut homenatge. Els jugadors del València van formar un “pasillo” a la sortida del túnel de vestidors, pel qual va passar el jugador de Benicalap, emocionat, amb la seva filla Blanca als braços. Mestalla va fer una tancada ovació, mentre el President del club Manuel Llorente entregava a l'extrem una placa i l'insigne d'or i brillants del VCF, la màxima condecoració de l'entitat. Més tard, quan al partit li faltava poc més d'un quart d'hora per finalitzar, l'entrenador Unai Emery va tenir el detall de fer-lo entrar al camp, on va lluir el braçalet de capità. Fou una despedida acurada, però també discreta. No hi va haver volta al camp ni gestos un cop acabat el partit. Ni vídeos ni cap detall més per part dels companys. El Llevant, celebrant la seva salvació, es va fer amo i senyor del terreny de joc.

I no vaig poder evitar estar trist davant aquest comiat. En els últims temps són molts els jugadors importants que ha calgut acomiadar. Villa, Silva, Albiol, Moretti, Marchena o Zigic van marxar sense tenir comiat i per motius econòmics. Calia ingressar calers per a la fotuda economia del club. I els altres comiats il·lustres com el de Cañizares, Carboni, Curro Torres o Baraja han estat degut a la seva edat; eren jugadors que acabaven contracte i que deixaven la vida activa del futbol, més o menys obligats, però que havien completat un cicle.
Amb Vicente la sensació era la mateixa que amb aquests jugadors veterans, però amb la diferència que tot just té 29 anys. Una edat encara òptima per oferir ben bé tres anys de futbol d'elit. Aquest fet em generà un sentiment profund de tristesa, de pensar que potser el final hagués pogut ser un altre, però que la realitat que sempre és el que compta era aquesta i era invariable; eren els últims instants de ball de Vicente com a jugador del València.
El jugador va arribar al VCF la temporada 2000-2001 i des del principi, amb només 19 anys, va disputar la posició a “Kily” González, un jugador de casta i caràcter. El seu joc elèctric i imparable, les seves diagonals des de la banda, i els seus centres precisos el van acabar convertint en el titular, observat sempre de prop pels grans clubs d'Europa, i finalment es va coronar en la temporada del doblet, la 2003-2004, on fou artífex important d'un èxit sempre assumit com a col·lectiu. Era, sense cap dubte, un dels millors jugadors del firmament futbolístic.
Però la temporada següent, a Bremen, una dura entrada va ser l'inici del final. L'inici d'un període de moltes lesions, de tota mena, però sobretot musculars que han fet desaparèixer aquell gran extrem esquerre. En determinats i no massa llargs períodes on ha evitat les lesions ha tornat a mostrar detalls de la qualitat que per edat encara conserva, però també, ja en aquesta última temporada, la seva vida fora del terreny de joc l'ha apartat del tot de l'equip.

Després de tot, gràcies i molta sort Vicente.


divendres, 13 de maig del 2011

LES RETALLADES



Les retallades. Fa setmanes que no es parla de gairebé res més. I us puc assegurar que són veritat, són certes. No són com l’home del sac que mai ens va venir a buscar tot i no deixar de ser trapelles o com aquell monstre de sota el llit, que tot i la por mai va arribar a sortir per devorar-nos.
L’altre dia vaig anar a urgències per unes angines, i ni va visitar-me la meva doctora (va visitar-me una infermera) ni van fer-me recepta pels medicaments que em calia prendre. Una atenció molt diferent de la rebuda en les anteriors vegades que havia hagut d’anar al metge, fa força mesos enrera.

Les retallades estan aquí, i cal tenir molt clar en quins sectors s’estan produint i analitzar que hi ha al darrere de l’excusa que la crisi posa en safata de plata. Les retallades que està fent el Govern de la Generalitat, el Govern de Mas, aquells que diuen ser “el Govern dels millors” afecten especialment a dos àmbits fonamentals de l’Estat del Benestar: a educació i a sanitat. Els dos pilars que sostenen socialment un país. Aquells dels que les persones que menys tenen més necessiten. Retallen pressupost als hospitals, però eliminen l’impost de successions a aquelles persones que hereten fortunes de més d’un milió d’euros; retallen la sisena hora a les escoles públiques, però la mantenen a la concertada, a la vegada que concerten i ajuden econòmicament a les escoles que segreguen encara als nens i les nenes. També retallen la inversió per a comprar llibres a les biblioteques o es plantegen que el metro de Barcelona no obri durant la nit del dissabte. Petits exemples de les tisorades realitzades.
I fan les retallades tot dient que la situació és excepcional, que no retallen sinó que fan estalvi, i que no hi ha un altre camí. El que realment està fent aquest Govern, aprofitant la conjuntura del moment, és un canvi de model, fent un gir cap a la privatització. Un gir per beneficiar uns pocs, i que costarà molt de tornar a capgirar. Costa molt construir, però molt menys destruir, i això és el que està fent el Govern de Mas. Està destruint un model de benestar social basat en l’esforç de tots per establir un model privat, amb les mútues i les escoles concertades com a grans, on només uns pocs recullen els fruits.

I davant d’això cal sortir al carrer. Cal defensar els nostres drets, perquè mai abans han estat tan en perill com ara des de que tenim democràcia. La gent, el poble, tenim el poder, i sobretot, tenim maneres per expressar el nostre malestar, per cridar ben alt que aquest no és el camí que volem seguir per encarar el futur.
Aquest dissabte 14 de maig caldrà que omplim el carrer, a les 11 hores a Plaça Catalunya, per dir prou a tanta retallada social, a dir ben fort que no volem ser els de sota els únics que paguem la crisi, ja que no som nosaltres qui la hem provocat. No volem que aquesta crisi serveixi per fer més rics als que més tenen, volem una societat més justa i uns governs que treballin per les persones, i no pels interessos dels bancs. Hi ha drets que no es poden retallar.
I per això, diumenge 22 de maig tornem a tenir una altra oportunitat de dir no a les retallades, de dir no a aquest model antisolidari que només vol treure drets a qui menys té. Tenim la veu i tenim el vot, no el desaprofitem i diguem ben alt i ben fort el dia de les eleccions, amb la nostra papereta, que no volem més ajustos de dretes, que no volem renunciar a més drets, que no volem que aquest sigui el camí a seguir.
Mai ha estat tan important reivindicar quin futur volem com ara.
Tenim en joc moltes coses, massa coses, no ens podem quedar a casa.

I per acabar us deixo aquí dos vídeos, un per a mantenir una mica el sentit de l’humor, sempre amb sentit crític i amb ironia. L’altre perquè reflexioneu el vostre vot de cara al 22 de Maig.



http://www.youtube.com/watch?v=XgdBLpP1CDk


http://www.youtube.com/watch?v=K1ZtrKsx89Y

dijous, 5 de maig del 2011

LA VICTÒRIA DEL TREBALL


Sempre recordaré que el vaig conèixer en plena tardor de l’any 2009. Aquell primer dia vaig quedar-me amb el seu caràcter discret. De vegades no et cal cridar massa, ni fer-te notar, per que ja tens d’entrada el més important per destacar, el talent.

Durant els mesos següents vaig tenir l’immens privilegi de poder veure mica en mica la seva manera de ser, i sobretot de treballar. Podria posar-me a fer una llista d’adjectius que el defineixen; compromès, implicat, treballador, organitzat, constant... Però això només són paraules. La seva capacitat de treball i implicació, amb l’evolució de la seva tasca diària i permanent al capdavant de la federació AJEC-Sabadell, va ésser un plaer que vaig tenir la infinita sort de poder veure i valorar. Petits regals que sempre et dóna la tasca associativa.
Així doncs vaig veure molt clar que una persona amb aquestes qualitats s’havia guanyat el gran privilegi i l’encara més gran responsabilitat de ser un dels encarregats de tirar del carro de l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya a nivell nacional, formant part del Secretariat Nacional.
I passat un any d’això, ja es pot dir que la feina que ha pogut desenvolupar des de l’Àrea d’Instituts és simplement classificable d’excel•lent. La constància, el treball i l’esforç són de nou paraules que defineixen la seva labor.

I sempre, més tard o més aviat, quan la feina està ben feta arriben els reconeixements. Eloi Ismael Cortés Serra forma part de la llista electoral per a les eleccions municipals de Sabadell pel Partit Socialista de Catalunya (PSC). La alegria i satisfacció que sento són difícils de plasmar en paraules, en aquest blog que seguiu uns pocs i estimats fidels.
Sento que la victòria de l’Eloi és la victòria del treball, de l’esforç, de la constància, de la integritat, de la decència. Crec en tu Eloi; crec en tu i de rebot em fas creure, com ho fan uns pocs, en la política. Gràcies per aquesta sensació dolça que em diu que no està tot perdut!

(Fotografia del sopar de presentació de la llista del PSC-Sabadell per les eleccions municipals, celebrat el passat 30 d’Abril i on vaig tenir el plaer d’assistir convidat, entre persones molt importants per mi)