dimecres, 18 de maig de 2011

ADÉU VICENTE




Aquest passat diumenge 15 de maig Vicente Rodríguez, actual capità del València Club de Futbol va acomiadar-se del Camp de Mestalla. Després d'onze temporades al club acaba contacte el proper 30 de juny i el partit contra el Llevant, equip on va formar-se, era el darrer que podia disputar a Mestalla amb la samarra xé.

Fou en els minuts previs al partit quan Vicente va tenir el seu merescut homenatge. Els jugadors del València van formar un “pasillo” a la sortida del túnel de vestidors, pel qual va passar el jugador de Benicalap, emocionat, amb la seva filla Blanca als braços. Mestalla va fer una tancada ovació, mentre el President del club Manuel Llorente entregava a l'extrem una placa i l'insigne d'or i brillants del VCF, la màxima condecoració de l'entitat. Més tard, quan al partit li faltava poc més d'un quart d'hora per finalitzar, l'entrenador Unai Emery va tenir el detall de fer-lo entrar al camp, on va lluir el braçalet de capità. Fou una despedida acurada, però també discreta. No hi va haver volta al camp ni gestos un cop acabat el partit. Ni vídeos ni cap detall més per part dels companys. El Llevant, celebrant la seva salvació, es va fer amo i senyor del terreny de joc.

I no vaig poder evitar estar trist davant aquest comiat. En els últims temps són molts els jugadors importants que ha calgut acomiadar. Villa, Silva, Albiol, Moretti, Marchena o Zigic van marxar sense tenir comiat i per motius econòmics. Calia ingressar calers per a la fotuda economia del club. I els altres comiats il·lustres com el de Cañizares, Carboni, Curro Torres o Baraja han estat degut a la seva edat; eren jugadors que acabaven contracte i que deixaven la vida activa del futbol, més o menys obligats, però que havien completat un cicle.
Amb Vicente la sensació era la mateixa que amb aquests jugadors veterans, però amb la diferència que tot just té 29 anys. Una edat encara òptima per oferir ben bé tres anys de futbol d'elit. Aquest fet em generà un sentiment profund de tristesa, de pensar que potser el final hagués pogut ser un altre, però que la realitat que sempre és el que compta era aquesta i era invariable; eren els últims instants de ball de Vicente com a jugador del València.
El jugador va arribar al VCF la temporada 2000-2001 i des del principi, amb només 19 anys, va disputar la posició a “Kily” González, un jugador de casta i caràcter. El seu joc elèctric i imparable, les seves diagonals des de la banda, i els seus centres precisos el van acabar convertint en el titular, observat sempre de prop pels grans clubs d'Europa, i finalment es va coronar en la temporada del doblet, la 2003-2004, on fou artífex important d'un èxit sempre assumit com a col·lectiu. Era, sense cap dubte, un dels millors jugadors del firmament futbolístic.
Però la temporada següent, a Bremen, una dura entrada va ser l'inici del final. L'inici d'un període de moltes lesions, de tota mena, però sobretot musculars que han fet desaparèixer aquell gran extrem esquerre. En determinats i no massa llargs períodes on ha evitat les lesions ha tornat a mostrar detalls de la qualitat que per edat encara conserva, però també, ja en aquesta última temporada, la seva vida fora del terreny de joc l'ha apartat del tot de l'equip.

Després de tot, gràcies i molta sort Vicente.