dissabte, 28 de maig de 2011

EL SOMNI DE L'"SPANISH REVOLUTION"


La història que us vull explicar encara no té escrit un final, i potser tampoc està molt clar com va començar. Us puc dir que va iniciar-se en una època en que se'ns va voler privar del dret a somiar, de tenir un futur. Era un temps on van fer-nos pagar les culpes d'un problema que havien generat uns altres, els poderosos, els especuladors, els grans mercats.
Els polítics van oblidar que nosaltres els elegíem a ells perquè ens representessin, i així van oblidar-se que nosaltres els prestàvem la nostra força. Van rendir-se a les exigències sempre injustes dels mercats i les seves normes. Van convertir-se ells en els seus titelles, i nosaltres en els esclaus que havíem de sustentar un sistema que només afavoria uns pocs. El capitalisme no aportava ja res de bo a la majoria.
Vam veure com drets conquistats amb esforç, sang i lluita tremolaven, i estaven en perill davant de les tisores que els governs havien tret a passejar. No ens ajudaven a trobar una feina digne, si no que feien més barat i senzill l'acomiadament; no ens asseguraven un habitatge digne, i eren el complement dels bancs a l'hora de desnonar a famílies ofegades per una economia construïda per escanyar. Vam haver de veure també com els governs rescataven amb tones de diner públic a bancs i caixes, i com aquests repartien el botí entre els seus alts càrrecs.
I semblava ahir que tot estava adormit, que la pantalla plana del saló, aquella que només podem pagar en una eternitat de terminis, ens feia no sortir de casa a reclamar, a indignar-nos, a demanar el dret a somiar en un futur millor, davant d'una classe política que en la seva majoria ha oblidat proposar, idear, imaginar, per passar a ser només una mera burocràcia, informadora d'una crua realitat. Però avui, quasi de cop, i en forma d'onada el poble ha despertat. I ho ha fet de manera heterogènia. Són milers de veus, molts els destins possibles.

A tota Espanya s’han omplert les places de persones que demanen respostes a un sistema que de moment (i en els pitjors moments que estem passant mai) només ens escanya, sense més solucions. Els lemes i les demandes són diversos però les principals proclames són contra els dirigents polítics i la banca.
I un cop passades les eleccions, aquestes en que la dreta ha escombrat, s’han caigut ja les caretes, i la classe dirigent, encarnada en Felip Puig va decidir posar punt i final a l’acampada de Barcelona, a Plaça Catalunya. Ho va fer amb excuses molt poc creïbles, i amb els mossos exhibint la pitjor de les violències davant de la dignitat del pacifisme.
Així doncs la història continua, i més potent que mai, i encara no ha escrit el seu final. Alguna cosa ha despertat, i avui amb flors a la mà i la paraula com a única arma toca resistir aquests moments. Ens estan creixent les ales que teníem endormiscades i no volem que ens privin d’alçar el vol. Avui tenim un somni i amb la seva violència no ens el mataran.

4 comentaris:

Javier B.V ha dit...

Hola Joan, la veritat és que estic flipant amb que està passant.D'altra banda pensava que els espanyols no seríem capaços de fer coses semblants a les concentracions que estem veient. Realment són actes necessaris i espero que segueixin i tots ens impliquem. Hem de demostrar que el camí que ens fan prendre no el volem .

Lal ha dit...

Carai, jo també ho penso això! I no és pas casualitat, però no hi ha gaire més a pensar. Manifestarnos pacíficament no és il·legal, i si ho és que ens ho demostrin!

Petons!^^

Laura ha dit...

Quin encert escriure l'entrada en passat, m'encanta!!
Estic tan emocionada per tot el que està passant!Són tantes estones, tantes converses intentant despertar amics, familiars, persones al tren, al bar, gent que amb la seva tele plana, el cotxe i creient-se "obrers però de classe alta" tenien suficient. Ara tot això ha passat gairebé a la història. No deixo de dir que com pitjor estem més motius veurem per sortir al carrer. El futur que ens espera es gris... Ha guanyat la dreta rància i la dreta xenòfoba i racista a tota Espanya. Però en la merda creixen les flors més precioses. Sortirem endavant, canviarem les coses. Jo hi crec, sempre hi he cregut. I la fe mou muntanyes!Hem d'estirar alhora, hem de combatre especuladors, politics corruptes, politics que retallen mentre pujen els sous a càrrecs de confiança. Hem de fer renèixer la justícia social i la igualtat!Hem de tornar a ser tots UN i fer tremolar els que fins ara han estat nodrint-se de la fragmentació de la classe treballadora.

Gemma Masferrer ha dit...

Realment no sé cap a on anirà a desembocar tot plegat, però és ben cert que és el bressol d'un canvi. No sé de quin exactament, ningú ho sap, però segur que el d'un canvi significatiu del curs de la història...

Sóc d'aquelles persones que creuen que somiant tot és possible, i tinc l'esperança de poder explicar en un futur que jo vaig veure (i viure) el moviment que va canviar el món... De tot cor, espero que aquest despertar (que d'altra banda reconec que mai no veia arribar i feia anys que esperava, i això em desesperava) no es fongui ni es difumini mai, i que sapiguem mantenir aquest esperit de voluntat de fer un món millor eternament...


Joan, estic convençuda que arribaràs lluny en la política, i que al costat de més gent faràs d'ella un manera de fer diferent, neta, transparent, humil, humana...

FORÇA COMPANY! ;)