dilluns, 29 de desembre del 2008

André Gorz; Carta a D. Història d'un amor

Aquests últims dies he llegit un llibre (Carta a D. Història d'un amor) que m'ha commocionat amb força. És tracta d'una carta d'amor del seu autor, André Gorz, a la seva dona amb la que porta un grapat d'anys casat i que cau malalta. És una obra plena de tendressa, sense capes de literatura innecessària, al tractar-se d'una carta real, no la d'un personatge inventat per una dona inventada. Aquí us deixo una petita biografia de l'autor; si mireu com va morir potser teniu encara més ganes de llegir el llibre. A més d'estimar d'una manera tan pura, també va ésser un gran pensador a nivell polític i un precursor de l'ecologia política. Mi sento molt identificat, molt orgullosament identificat.
André Gorz, o Gérard Horst com nom de naixement, (Viena, febrer de 1923, Vosnon, 22 de setembre de 2007) fou un filòsof i periodista francès. De personalitat extremadament discreta, és l'autor d'un pensament que oscil·la entre filosofia, teoria social política i crítica. Deixeble de l'existencialisme de Jean-Paul Sartre, trenca amb aquest després de 1968, i es fa un dels principals teòrics de l'ecologia política. Fou cofundador en 1964 del "Nouvel Observateur" amb el pseudònim de Michel Bosquet, amb Jean Daniel.

Nascut a
Viena (Àustria) al febrer 1923 amb el nom de Gerard Horst és el fill d'un comerciant jueu i d'una secretària catòlica. Els seus pares no expressen una gran identitat nacional o religiosa. El context antisemita en el que viuen fa al seu pare convertir-se al catolicisme en 1930.
En
1939, la seva mare l'envia a una institució catòlica de Lausana per a evitar la seva mobilització en l'exèrcit alemany. En 1945 es llicencia a l'Escola d'enginyers de la Universitat de Lausana amb un diploma d'enginyer químic. Participa en aquella època en les trobades de la societat d'estudiants "Belles-Lettres", però expressa sobretot un interès per la fenomenologia i en l'obra de Sartre. La seva trobada amb Sartre l'any següent marca llavors la seva formació intel·lectual.
Presentant-se en la vida activa com traductor de notícies americanes per un editor
suís, publica els seus primers articles en el diari d'un moviment cooperatiu. Al juny de 1949 es trasllada a París on treballa primer en el secretariat internacional del Moviment de Ciutadans del món i després com secretari privat d'un agregat militar de l'ambaixada de l'Índia. La seva entrada a Paris-Presse marca els seus inicis en el periodisme, on va prendre el pseudònim de Michel Bosquet. Allà coneix al cronista Jean-Jacques Servan-Schreiber que, en 1955, el reclutà com periodista econòmic a L'Express.
Paral·lelament, s'aproxima al grup dels de Sartre i adopta un enfocament existencialista del
marxisme que el porten a tractar de manera central les qüestions de l'[(alienació)] i de l'alliberament, tot en el marc d'una reflexió on el fil conductor és la vinculació a l'experiència existencial i a l'anàlisi dels sistemes socials des del punt de vista de les vivències individuals. Aquestes referències a la fenomenologia i a l'existencialisme marxista constitueixen els fonaments filosòfics dels seus primers llibres, signats sota el pseudònim d'André Gorz: Le Traître (el Traïdor) (Le Seuil, 1958), La Morale de l'histoire (La Moral de la història) (Le Seuil, 1959) i els Fondements pour une morale (Fonaments per a una moral) (Galilée, 1977), publicat més de quinze anys després de la seva finalització. En el clima de sospita de la guerra freda va preferir signar amb un pseudònim en el moment en el que esperava la seva naturalització francesa.
En el cor de la seva reflexió s'imposa, doncs, la qüestió de l'
autonomia de l'individu. N'extreu una concepció profundament emancipadora del moviment social on la noció de desenvolupament de l'autonomia individual és percebuda com la condició sine qua non de la transformació de la societat. Aquesta idea que alliberament individual i col·lectiu es condicionen mútuament la comparteix amb Herbert Marcuse, amic personal seu i gran figura de l'Escola de Frankfurt.
El seu posicionament alhora anti-institucional, anti-estructuralista i anti-autoritari es troba en la línia que assigna a la revista "
Els Temps Moderns" a partir de la seva entrada al comitè director de la revista de Sartre, al 1961.
Va decidir posar fi als seus dies a l'edat de 84 anys amb la seva dona Dorine, afectada per una malaltia greu, el
24 de setembre de 2007, a casa seva a Vosnon al departament de l'Aube. A ella li havia dedicat el 2006 el llibre "Carta a D. Història d'un amor", una oda a Dorine.
Extracte: "[...]vas a fer vuitanta-dos anys. Has disminuït sis centímetres, peses només quaranta-cinc quilos i encara ets bella, graciosa i desitjable. Fa ja cinquanta-vuit anys que vivim junts i t'estimo més que mai. Recentment, vaig enamorar-me de tu una altra vegada i duc de nou en mi una buidor desbordant que satisfà només el teu cos cenyit contra el meu [...] Als dos ens agradaria no sobreviure a la mort de l'altre. Ens vam dir sovint que si, per atzar tinguéssim una segona vida, voldríem viure-la junts."

dimecres, 17 de desembre del 2008

SOMRIURE MIRANT EL CEL

La vida sovint et sorpren, sovint te sotracs inesperats...

Fa poc ens ha colpejat la mort de Joan Baptista Humet, cantautor valencià en llengua catalana i castellana. Humet tingué en les dècades dels 70 i els 80 els seus majors èxits. Fou un representant de la cançó d'autor, a l'estil de Serrat, Llach, Raimon i tants altres que van fer de la cançó eina d'expressió d'una Espanya que agonitzava en el color gris de Franco.

Ahir, a la sala annexa del Palau Sant Jordi, company de professió i lluita li van rendir homenatge, homenatge en que ell hagués estat present si la mort no hagués tingut tanta pressa per robar-nos un àngel com ell. Un 10 a tots els qui van cantar les seves cançons cobrint d'or el seu record.

Des d'aquí vull fer un petit i últim homenatge a Joan Baptista Humet, i dedicar-li un somriure mirant al cel...

diumenge, 14 de desembre del 2008

My Blueberry Nights


My Blueberry Nights es el debut de Wong Kar Wai en lengua inglesa; el director conduce a su público a un viaje dramático cruzando la distancia entre un corazón roto y un nuevo comienzo. Después de una difícil ruptura, Elizabeth (interpretada por la cantante Norah Jones en su debut cinematográfico), se dispone a hacer un viaje a través de América, dejando atrás una vida de recuerdos, un sueño y un nuevo amigo propietario de un café (Jude Law). Todo esto mientras busca algo que repare su corazón roto. En su viaje a través del país, Elizabeth entabla amistad con otros cuyos anhelos son mayores que los suyos, incluyendo un atormentado policía (David Strathairn), su mujer (Rachel Weisz) de la que está separado, y una jugadora con gafe (Natalie Portman) con una cuenta que saldar. A través de estas personas, Elizabeth es testigo de los verdaderos abismos de la soledad y el vacío, y empieza a comprender que su propio viaje es parte de una exploración mayor de ella misma.


Aquest dissabte vaig veure aquesta pel·lícula. Em va semblar força interessant, ja que ens parla de la millor coneixença d'un mateix a través d'un viatge i en el qual ens mostra un parell de històries de personatges que es troba pel camí la protagonista. És del tot recomanable, tenint en compte, això sí, certs tocs de cinema d'autor que fan de la cinta un film especial.

Però més enllà de la sinòpsis o del tipus de pla contrapicat o no, em vaig quedar amb un detall. No sé si us ha passat alguna vegada voler ser com algú. Sentir-se tan atret per un personatge que desitges amb totes les forces ser com ell. O fins i tot, pensar que potser us sentiu tant atrets per aquell personatge perque en certa manera tot i voler ser com ell, el que realment t'atrau és que veus que t'asembles amb la seva manera de fer, que algo especial en ell et recorda a tu... bé és igual, crec que la idea és confusa però queda més o menys clara... En aquest cas és el personatge interpretat per Jude Law el que em va crear aquesta sensació dins meu i em va fer molt dolça la pel·lícula cada vegada que el carisma del seu personatge dominava la pantalla... i curiosament, aquesta sensació també la vaig tenir amb Jude Law a "The holiday"!!!

Finalment, tanco aquesta entrada amb la recomanació d'aquesta pel·lícla i també, si no l'heu vist, de "The Holiday" i a veure si Jude Law també us atrapa amb la força que em va atrapar a mi!!!

dissabte, 6 de desembre del 2008

"CUANDO FUIMOS INVULNERABLES, ETERNOS Y MEJORES..."

El passat dimecres vaig tenir la gran sort de poder disfrutar del concert d'Ismael Serrano a Barcelona. L'escenari era el gran Palau de la música catalana, i les cançons del cantautor van aconseguir emocionar la pell a totes aquelles persones que vam tenir el gran plaer d'ésser allà. Gràcies mestre!!!
Aquí deixo videos d'algunes de les seves cançons.

Recuerdo


Sin ti a mi lado


Papa cuentame otra vez


Amores imposibles


Si se callase el ruido

divendres, 5 de desembre del 2008

ESTIMAR


“A aquells que no saben estimar

més enllà de pronunciar paraules buides

els diria que estimar és no ser capaç d’oblidar,

tot i saber que el no fer-ho

és el que et va matant una mica cada dia”


Joan Camps i Garcia // 7 d’Octubre de 2008

dissabte, 29 de novembre del 2008


Ahir vaig despedir els 18 anys. Una edat amb la qual he viscut moments de tot tipus, amb el millor i el pitjor de la vida, amb una visita fugaç a París, amb dues estades al Bell lloc, amb el supersopar de l'Arc Iris i les seves conseqüències, amb el càrrec de Coordinador d'Instituts a l'AJEC, les feines relacionades amb la infància, la nova hipoteca que ha suavitzat la nostra particular crisi, el debut a la 3ª Regional, el retrobament d'un grandíssim amic [Borja ;)], la coneixença d'altres de nous i també molt valiosos [camarada Calzado!!], dos canvis importants de look, la meva primera visita a Lleida... i un seguit de vivències que indubtablement m'han fet un anyet més gran...
Abans de posar-me nostàlgic i deixar anar alguna llagrimeta, els despedeixo amb un somriure, i un agraïment a tots els que heu estat presents!!

dimarts, 25 de novembre del 2008

SALVADOR

Aquest divendres TV3 emetra la pel·lícula "Salvador". Aquesta és una cinta de culte des del meu punt de vista, un retrar magnífic d'una època on les llibertats bàsiques no estaven assegurades i on des de la clandestinitat més atrevida s'intentava fer un país millor, un país amb un demà millor. Salvador Puig Antich ha estat una de tantes víctimes del maleït franquisme que va tacar durant 40 anys tot el país, però la seva figura quedarà imortalitzada per sempre més per la seva lluita i per la seva manera d'afrontar la vida. Aquí deixo penjat el trailer per que aneu fent boca!!!

dimecres, 12 de novembre del 2008

troballa al youtube

Ahir m'ha germana em va ensenyar una perla cultivada pel youtube. És una cançó que sempre li ha agradat i que ara que ha vist la versió traduida em sembla que encara li agrada més. A mi m'ha enamorat... Si heu estimat, si estimeu, si algun cop heu sapigut que és estar enamorat, seieu davant de l'ordinador durant aquests set minuts, sense pressa, i potser us retrobeu amb veritats sobre vosaltres mateixos. Bon profit ;D

dimarts, 4 de novembre del 2008

4/ 11/ 2008 EL DIA DE BARACK

Desperta un nou dia, podria ser un qualsevol, un d'aquells en que el món es desperta i se'n va a dormir sense haver canviat, d'aquells en que s'adorm amb les mateixes llaganyes de misèria als ulls amb les que s'ha aixecat. Però avui no és un dia qualsevol; tal i com ja ho han batejat els sempre sensasionalistes mitjans de comunicació, avui és el dia en que pot canviar el món.

Als EUA hi ha avui eleccions. El model electoral bipolar ens presenta l'elecció entre el republicà John McCain i el demòcrata Barack Obama. Un mostra un rostre ja envellit, ple d'històries ja passades, heroiques a nivell militar; l'altre, d'aspecte jove, ens explica relats d'un futur esperançador i si cap, més just.

Lluny queden ja les paraules de Martín Luther King i el seu "I have a dream", però està més pròxim que mai el compliment d'aquest somni gràcies al "Yes, we can". Barack Obama, si en les eleccions d'avui, tal i com semblen mostrar les enquestes, aconsegueix ser president dels EUA, caurà un mur immens per tamany i per història. Més enllà del seu discurs cuidat i ple de paraules i accions esperançadores, no s'ha d'oblidar que Obama és un polític i que en la seva gestió haurà de moure els fils dels diferents interessos del poder. No és fàcil ser tant ilusionant com a president que com a candidat, la realitat sovint et fa ser menys popular una vegada el poder està a les teves mans. Així doncs, a nivell polític el que esperem d'Obama és que ens pugui aportar més sentit comú del que ens ha aportat Bush en 8 anys, tant a nivell militar com econòmic i també en les seves relacions a nivell internacional, i de moment, en aquests aspectes el considerarem més com a polític que no pas com a salvador del món, ens pot evitar disgustos.

Ara bé, el que representa Obama és un canvi molt més gran, molt simbòlic. Tot i no pertanyer de ple al col·lectiu d'afroamericans (si no que ja té cert mestizatge), només la seva condició de candidat a president ja va ésser un triomf per a tots els negres que van tenir les portes tancades en molts aspectes de la societat dels EUA fins no fa massa. Ara gràcies a Obama, l'esforç i la lluita de tots aquells que van combatre per la igualtat de drets reben avui el seu premi. Com ja he comentat abans, la victoria d'Obama seria la caiguda d'un mur de desigualtats a nivell social, que ha llastrat en molts moments de la història la dignitat de l'ésser humà, en la seva pròpia essència.

Cal esperar, tan sols unes hores, per veure els resultats. Les dues opcions de futur estan clares: seguir com fins ara o derruir un trocet més del mur de les desigualtats entre éssers humans. Potser només seria el troç de les desigualtats entre blancs i negres als EUA, ja sabem que al món queden molts altres trocets del mur de les desigualtats i que els mitjans de comunicació no fiquen tan esforç en parlar-ne, però igualment seria una victoria molt important. Mica en mica podem construir un món millor, i la figura d'Obama, amb tot allò que la societat (i els assessors de Barack) ha fet que representi és una gran ajuda.

Tanco els ulls i recordo el "Yes, we can"... Estudio polítiques i sé de les trampes del joc dels lemes, però no puc evitar sentir com se m'emociona la pell!

dilluns, 3 de novembre del 2008

EM VAIG EQUIVOCAR


"Creí encontrar en tu pelo,
en tus pechos,
en tu cuerpo mi hogar,
pero me equivoqué,
era solo un albergue pasajero..."
(Joan Camps i Garcia)

dissabte, 1 de novembre del 2008

EL VELL

Fa temps que estic afònic
i em surt aquesta veu
feble com un alè
i parlo a batzegades fatigoses.

Faig bullir a l'estufeta
herbes medicinals
receptes d'herbolari
que es tornen aire pur
quan enyoro els teus ulls
i la pau de l'atzur
al racó de la meva malura.

Fa temps que em canso
he tret dels mals endreços
records i ombres fidel
si surto a prendre el sol
de la plaça tranquil·la.

Si aquesta lletra et sembla poc florida
no hi vegis cap senyal
de poc amor
t'escric en sabatilles
i ja no em queda honor
i em perdo per obscures melangies.

(Joan Vergés - Joan Manuel Serrat)

Aquesta cançó de Serrat, publicada en el disc "Pel meu amic" de 1973 em fa pensar en un escrit que estic preparant. El tinc pensat des de fa temps i escoltar aquesta cançó m'inspira a perfilar certs detalls. Una persona entrada en anys, l'amor, la nostàlgia, els vells records...

dissabte, 25 d’octubre del 2008

...TENIA TANTO AMOR GUARDADO PARA TI...



Aquesta cançó em posa avui la pell de gallina. Em fa venir tantes coses al cap... Tantes coses que van passar i que no tornaran, tantes coses que havia pensat i que mai no passaran, tantes idees que havia creat i que mai no neixeran... Contrasta la tonada alegre de la cançó amb el dolorós tema que tracta.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

RECUPERANT LA GLÒRIA PERDUDA


Després d'una última temporada per oblidar i d'unes altres anteriors sense massa sabors, sembla que enguany el València torna a ser un equip que fa por.

Passades ja set jornades des de l'inici de la Lliga 2008-09, el València és líder des de la tercera i per primera vegada ho serà ara en solitari. Així doncs, sembla que no és ni casualitat ni una petita alegria passatgera. Amb unes estadístiques d'equip sòlid, reuneix seguretat defensiva i punteria a dalt. Amb un Villa en estat de gràcia (també quan va amb Espanya), i un equip equilibrat i amb figures, està ressolent els partits amb força facilitat, l'última víctima, el Numància ha sortit escaldada de Mestalla amb un clar 4-0.

Amb Villa com a gran i resolutiva estrella, Mata com a emergent realitat, Vicente donant tot el que té en les estones que juga, jugadors resurgits com Joaquín, Albelda o Manuel Fernandes i reserves de luxe com Morientes, Angulo o Edu, Emery ha aconseguit armar un grup ple d'il·lusió i ganes de oblidar tètriques històries del passat.

La afició valencianista sent de nou corre entre les venes la confiança per l'equip i això és també un gran punt fort que converteix Mestalla en un castell infranquejable. Caldrà seguir treballant dur per convertir en èxits totes aquestes bones actuacions i mantenir el nivell fins al final i no perdre la confiança en les possibles dificultats que puguin anar apareixent durant la llarga temporada!!!

dimecres, 8 d’octubre del 2008

PASSEJANT X PARÍS


Avui dimecres fa una setmana d'aquesta foto. Fa una setmana d'aquelles hores a París; d'aquelles passejades sota la intermitent pluja; d'aquelles dolces buardilles grises que vigilen des de dalt la ciutat; d'aquelles mirades melancòliques al Sena; d'aquells petits descobriments com a grans tresors; d'aquella nit inoblidable de la mà de James Blunt; d'aquell fred intens xocant contra el rostre; d'aquella sed de llibertat de repetir l'aventura de passejar per París...

dilluns, 6 d’octubre del 2008

CaP a PuNt D'eScLaTaR


Noto com mora el meu interior; sento com plora el meu cor silenciós, entre el bullici del carrer; escolto la meva ànima demanar clemència; veig com el meu cap intenta assolir una fortalessa que ni ell mateix es creu; sento còrrer per dintre meu un còctel mortal d'amor i d'odi...

No sé ja que fer ni amb que distreure'm; no sé que fer ja per oblidar, per no sentir, per aconseguir ser fort d'una vegada per totes. Perque em sento abandonat, perque em sento traïcionat, perque tinc tantes preguntes al cap que d'aquí poc explotaré, perque no tindré el futur que havia somiat, perque no sóc capaç d'entendre com tot ha acabat.

Em trobo embarrancat en els records i les promeses del passat i en la seva realitat final efímera. No sé nadar més enllà, no sé escapar d'aquesta trampa de la vida, no sé dormir sense somiar amb un retorn al passat...

Perquè tot ha acabat? Perquè va ser tan breu i tan bell? Perquè al final això era l'única llum del meu camí? Perquè em vas oblidar? Perquè va guanyar l'egoísme? Perquè la cobardia et va seduir amb acceptar l'atractiu de la novetat? Perquè mora estèril la única lluita sincera que he portat a terme en la meva vida? Perquè couen tants records pels carrers de Barcelona? Perquè mentre tu surts de festa jo estic morint, amb llàgrimes als ulls en un racó? Perquè mentre tu assaboreixes el meu substitut jo tinc la certesa de que no viure mai més res igual?

I observo la injusticia mentre el buït s'apodera del meu cos al metro, a l'autobus, a la feina, a casa i pel carrer.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

CANÇONS DE LA MEVA VIDA VI


11.Y tu te vas

Nunca imagine la vida sin ti
todo lo q me plantie, siempre estabas tu
solo tu sabes bien quien soy
de donde vengo y a donde voy
nunca t he mentido nunca t he escondido nada
siempre me tuviste cuando me necesitabas
nadie mejor que tu sabra
que di todo lo que pude dar

y ahora y tu t vas
asi como si nada (y tu t vas)
acortandome la vida, agachando la mirada
y tu t vas
y yo... q me pierdo entre la nada (y tu t vas)
donde quedan las palabras
y el amor q me jurabas...
y tu t vas...
oohh... oohh

Si es q t he fallado dime como y cuando a sido
si es q t has cansado y ahora me hechas al olvido
no habra nadie q t amara
asi como yo t puedo amar

Por mas mas q busco no encuentro razon
por mas q intento no puedo olvidar
eres como una llama q arde en el fondo de mi corazon

(Chayanne)



12.De Dejaria Todo

He intentado casi todo para convencerte
Mientras el mundo se derrumba todo aquí a mis pies
Mientras aprendo de esta soledad que desconozco
Me vuelvo a preguntar quizás si sobreviviré
Porque sin tí me queda la conciencia helada y vacía
Porque sin tí me he dado cuenta amor que no renaceré
Porque he ido más allá del limite de la desolación
Mi cuerpo, mi mente y mi alma ya no tienen conexión
Y te juro que...

Lo dejaria todo porque te quedaras
Mi credo mi pasado mi religión
Después de todo estás rompiendo nuestros lazos
Y dejas en pedazos este corazón
Mi piel también la dejaría, mi nombre, mi fuerza
Hasta mí propia vida
Y qué más dá perder
Si te llevas del todo mi fe
Qué no dejaría
Duelen más tus cosas buenas cuando estás ausente
Yo sé que es demasiado tarde para remediar
No me queda bien valerme de diez mil excusas
Cuando definitivamente sé que ahora te vas
Aunque te vuelva a repetir que estoy muríendo día a día
Aunque también estés muríendo tú no me perdonarás
Aunque sin ti haya llegado al limite de la desolación
Y mi cuerpo, mi mente y mi alma ya no tienen conexión
Sigo muriéndome.

Lo dejaría todo...
(Chayanne)

divendres, 3 d’octubre del 2008

CANÇONS DE LA MEVA VIDA V


9.¿Porque te vas?

Tanto tiempo
Sin vernos a la cara
Si hoy tan solo
Te pudiera acariciar
Hay te extraño tanto, tanto corazón
Que no sabes
Todo pasa tan de prisa en estas calles
En un cerrar de ojos
Todo termino
Yo no sé por que te fuiste
Sin decir adiós

Por que te vas?
Por que te vas?
Cuando te quiero
Te vas

Me hace falta tu calor
Aquí en mi cama
Sin tu sonrisa
Cielo, el sol se me apago
Yo no se si es mejor
Morirme de amor, no sé

Por que te vas?
por que te vas?
cuando te quiero te vas

Dile al cielo
Que no puedo
Dile que no se vivir sin ti
Eso pasa por quererte de más
Dile que es mejor morirme de amor
Por que te vas?
por que te vas?
cuando te quiero te vas
Por que te vas?
por que te vas?
cuando te quiero te vas...

(Maná)

10.De mica en mica

En aquell petit cafè on no volen entrar
ni la llum del carrer, ni la gent assenyada,
vaig trobar el teu mirar, melangiós i llunyà
com la boira que neix al port, de matinada.

Et vaig donà una mà i em vas seguir en la nit
com un gosset perdut que prega una carícia.
Vas omplir de colors la tristor del meu llit,
de vermells de capvespre i de verds de Galícia.

I el meu racó va a ser
el teu racó també.
Eres jove i bonica.
Vam començar jugant
i et vaig anar estimant
de mica en mica.

Em vaig acostumar poc a poc al teu nom,
a la teva escalfor i a les teves paraules,
al soroll del teu pas pujant els esglaons
i a la teva manera de parar la taula.

A l'olor de les teves mans que cada nit
voltaven el meu cos com una fina gasa.

Però tot es va ensorrar quan et vaig sentir dir:
"Me'n vaig a buscar el sol. És molt fosca la casa".
"Ningú m'està esperant,
Gràcies per tot, Joan..."

Eres jove i bonica.
Se'n va anar de repent
el que vaig anar perdent
de mica en mica.

Vaig sentir tant de fred aquelles nits d'estiu.
Vaig maleir mil cops la petita taverna...
Quantes tardes he anat a dur el meu plor al riu...
Quantes nits he passat en blanc, com la lluerna...

Però em vaig acostumar també a viure tot sol
sense estripar els papers, ni les fotografies.
Si tinc fam menjo pa. Si tinc fred encenc foc
i penso: "Si avui plou, demà farà bon dia".

I torno a anar al cafè
i penso que potser
tu eres jove i bonica.

Però, el temps ha anat passant
i jo t'he anat oblidant
de mica en mica.

(Joan Manuel Serrat)

diumenge, 28 de setembre del 2008

CANÇONS DE LA MEVA VIDA IV

7.Laura no está

Laura no está
Laura se fue
Laura se escapa de mi vida
y tú que si estás,
preguntas porqué
la amo a pesar de las heridas
lo ocupa todo su recuerdo
no consigo olvidar el peso de su cuerpo

Laura no está
eso lo sé
y no la encontraré en tu piel

Es enfermizo,
sabes que no quisiera
besarte a ti pensando en ella

Esta noche inventaré una tregua
ya no quiero pensar más
contigo olvidaré su ausencia

Y si te como a besos,
tal vez la noche sea más corta, no lo sé
yo solo no me basto,
quédate y lléname su espacio,
quédate, quédate

Laura se fue,
no dijo adiós
dejando rota mi pasión,
Laura quizá ya me olvidó
y otro rozó su corazón

Y yo sólo sé decir su nombre
no recuerdo ni siquiera el mío
quién me abrigará este frío

Y si te como a besos,
tal vez la noche sea más corta,
no lo sé yo sólo no me basto, quédate
y lléname su espacio,
quédate, quédate

Puede ser difícil para ti
pero no puedo olvidarla
creo que es lógico,
por más que yo intente escaparme
ella está...

Unas horas jugaré a quererte
pero cuando vuelva a amanecer
me perderás para siempre
y si te como a besos sabrás
lo mucho que me duele este dolor
no encontraré en tu abrazo el sabor
de los sueños que Laura me robó

Si me enredo en tu cuerpo sabrás
que sólo Laura es dueña de mi amor
no encontraré en tu abrazo el sabor
de los besos que Laura me robó me robó.

(Nek)

8.Same Mistake (traduida)

Dono voltes al meu llit,
I una vegada més m’és impossible dormir
Vaig fins la porta i surto al carrer,
Miro les estrelles sota els meus peus,
Mentre recordo en el que hem vaig equivocar...

Així, allà vaig:
Hola, Hola!
Aquí no hi ha cap lloc al que vulgui anar,
La meva ment està nuvolada,
I el meu cor és fort, no és deixa mostrar
He perdut la cançó que hem tornava boig

Així, allà vaig (així que marxo d’aquí)
Uuuuuuuuuuuh

Hi ha molts homes preparats per lluitar,
I al final de la nit va venir un
Va dir “Has vist el meu enemic?”
Deia que s’assemblava a mi
I llavors em vaig preparar per tallar-me a mi mateix...

Així, allà vaig (així que marxo d’aquí)
Uuuuuuuuuuuh

No estic cantant per una segona oportunitat,
Estic cridant fins a més no poder
Dóna’m una raó i no una elecció
Per que simplement fallaré de nou en el mateix error
Uuuuuuuuuuuh

I potser algun dia ens trobarem
I potser conversarem enlloc de només parlar
No compris promeses,
Per que no hi ha promesa que em guardi
La meva personalitat em porta problemes

Així, allà vaig (així que marxo d’aquí)
Uuuuuuuuuuuh

No estic cantant per una segona oportunitat,
Estic cridant fins a més no poder
Dóna’m una raó i no una elecció
Per que simplement fallaré de nou en el mateix error
Uuuuuuuuuuuh

Dono voltes al meu llit,
I una vegada més m’és impossible dormir
Vaig fins la porta i surto al carrer,
Miro les estrelles,
Miro les estrelles caient
I em pregunto quan va ser que em vaig equivocar

(James Blunt)

dimecres, 24 de setembre del 2008

CANÇONS DE LA MEVA VIDA III

5.Goodbye my lover (subtitulada)

¿Te decepcioné o te deje derrumbar?
¿Debo sentirme culpable o dejarme juzgar?

Porque ví el final antes que querer empezar
Sí, te vi encegada y supe que iba a ganar

Así que tomé lo que es mío
Por lo eternamente justo
Tomé tu alma al anochecer

Y tal vez haya acabado
Pero no quiero que termine aquí
Estaré ahí para ti sino te importa

Tocaste mi alma y mi corazón
Cambiaste mi vida y todas mis metas
El amor es ciego y eso lo supe
Cuando mi corazón se encegó por ti

Besé tus labios y te arrope
Compartí tus sueños y tu cama también
Reconozco tu aroma, te conozco bien
Me había vuelto adicto a ti

Adiós mi amor
Adiós amiga
Has sido la única
Has sido la única para mi

Soy un soñador
Pero al despertar
No puedes quebrar mi espíritu,
Son mis sueños los que te llevas

Y en cada cosa que hagas
Recuérdame
Recuerdanos y todo lo que solíamos ser

Te vi llorar y sonreír
Por largos ratos te veía dormir
Quería ser padre de tus hijos
Esperaba pasar mi vida contigo

Conozco tus miedos y tú los míos también
Tuvimos nuestras dudas pero ahora estamos bien
Y te amo, juro que es verdad…
No puedo vivir si tú no estás

Adiós mi amor
Adiós amiga
Has sido la única
Has sido la única para mi

Y aún sujeto tu mano
Con la mía, en la mía al dormir
Y soportaré mi alma
En el momento en que me arrodille ante ti

Adiós mi amor
Adiós amiga
Has sido la única
Has sido la única para mi

Estoy tan hundido nena,
Estoy tan hundido…

(James Blunt)

6.Ana

Ana, es tan corta la vida,
y son tantas despedidas
llenas de promesas vanas.

Ana, ¿qué será de nosotros
cuando caigamos y otros
ocupen nuestro lugar?

Ana, ¿dónde será la batalla
próxima en que perdamos
la guerra contra la soledad?

Ana, volverás a escuchar
las piedras que contra
tu ventana lanzó la felicidad.
Lanzó la felicidad.

Ana, es tan corta la vida,
quizás me vuelva mentira
y no te conozca mañana.

Ana, cuando te esconda un abrazo
recuerda entonces el año
en que forjamos la paz.

Ana, quizás me marche y no vuelva,
quizás me muera y no tengas
que maldecirme jamás.

Ana, te veo y me declaro culpable
de desear tu presencia
más que desear la paz.

Ana, ¿qué hago yo con mis canciones,
con el manojo de escarcha,
con mis ganas de matar?

Ana, ¿qué hago yo con las montañas
de papeles que he firmado
jurando morir o amar?
Jurando morir o amar.

Ana...

(Ismael Serrano)

dilluns, 22 de setembre del 2008

CANÇONS DE LA MEVA VIDA II

3.Tantas cosas

Si te vas,
los árboles del parque seguirán creciendo,
pasará este otoño.

Se unirán dos nuevas soledades,
se dirán mentiras,
seguiremos locos.
En el Metro sonreirás dormida camino de clase
y yo como siempre quizás llegué tarde.
Seguiré cerrando bares y recuerdos.
No aprenderé nunca a retirarme a tiempo.
Dormiré en la calle, besaré otros fuegos.

La ciudad en tu ausencia seguirá creciendo,
devorando vidas, haciéndolas humo.
Otros cumplirán los planes que trazamos, que no terminamos,
haciéndolos suyos.

Seguirás llorando en algunos cines,
olvidando todo aquello que aprendiste.
Nacerán mil niños y nuevas canciones, y quizás alguno,
quizás, lleve tu nombre.
Nuevos simulacros, nuevas confesiones.

Si te vas,
los árboles del parque seguirán muriendo
y también mi fe.

Seguiré olvidándome las llaves al salir de casa,
y quizá en tu piel haya quien esconda allí su cansancio,
todos sus temores, o quizás sus labios.

Tantas, tantas cosas seguirán pasando,
que quizás las cosas no nos cambien tanto.
Tantas, tantas cosas.
Pero si te vas, estos días serán
esa sucia y vacía franja de playa
que queda cuando tú te has ido, cuando el mar se aleja y la marea baja.
Yo estaré cansado y quizá más viejo,
maldiciendo estos días muertos.

Tantas, tantas cosas seguirán pasando,
que quizás las cosas no nos cambien tanto.
Tantas, tantas cosas.

(Ismael Serrano)


4.La ciudad parece un mundo

La ciudad me mira con tus ojos,
las calles llenas de cansancio.
Esperando una nueva batalla,
todo sigue igual, como lo dejamos.
Un mar de otoño se muere en la acera,
la soledad me espera fuera.
Los parques abrigan oscuros
a niños sedientos de nostalgia.
Se mienten, se abrazan desnudos,
lloran y el sexo les abrasa.
Yo también dije esas mentiras.
Hoy no me pidas que las repita.

La ciudad parece un mundo
cuando se ama a un habitante
y hoy la ciudad nos enseña
que no soy ni seré tu mejor amante.

La ciudad parece un mundo
cuando se ama a un habitante
y hoy la ciudad nos enseña
que no somos ni seremos nunca los de antes.
De noche las camareras,
que ignoran mi existencia,
a las que amo,
me sirven una cerveza
y alardean de los hombres que han devorado.
Malditas todas las mujeres que me han herido,
que me han negado.

Regreso a todos los lugares en los que te amé
loco y borracho,
el oscuro bar donde yo te convencí
de que mentir no era tan malo.
"No pienses en él esta noche
y dime que me amas, que él no te oye".

La ciudad parece un mundo
cuando se ama a un habitante
y hoy la ciudad nos enseña
que no soy ni seré tu mejor amante.

La ciudad parece un mundo
cuando se ama a un habitante
y hoy la ciudad nos enseña
que no somos ni seremos nunca los de antes.

(Ismael Serrano)

dissabte, 20 de setembre del 2008

CANÇONS DE LA MEVA VIDA

Actualment porto un cd de popurri al meu discman que m'acompanya allà on vaig. El vaig crear amb totes aquelles cançons que avui per avui retraten una mica la meva vida i els sentiments del meu cor. Quan camino de nit entre els carrers cansats de melancolia o quan vaig al metro acompanyat de rutina és el meu millor company, i sovint tímides i sinceres llàgrimes em rellisquen galta avall. A partir d'ara aniré penjant, per ordre i de dos en dos, les cançons que componen el disc. Llegiu-les, diuen grans veritats de la vida ;)

1.Vine del Norte

Vine del norte buscando una canción y una cruz,
y allí se cruzó un cometa, y en su estela estabas tú.
En Madrid seguiría lloviendo, triste como lo dejé,
y en Santiago con tus luces y su noviembre me quemé.
Y fue después de un concierto, una noche en tu universidad,

allí te encontré de nuevo, "Hoy te invito a carretear".
"Acepto gustoso tu oferta, sólo con una condición:
que no se acabe esta noche y que no me enamore yo".

Andando por La Alameda, tú me empezaste a contar causas, azares y luchas,
en estos días y al pasar por delante de La Moneda, tú tarareaste a Jara.
Me miraste, "Así tan duro, tienes un aire a guevara".
Y entramos en un bareto, y allí alguien cantaba a Fito.

"A este paso me enamoro, sólo me falta otro pisco".
"Déjate de historias, súbete ahí, y cántame una de Silvio".
"Sólo si me das un beso", y todos cantaron conmigo.
Salimos del bar borrachos, agarrados de la mano,

y en la calle como siempre jodiendo andaban los pacos.
Tú les gritaste "¡Asesinos!", y los dos echamos a correr.
Tú reías, y en tu risa yo me veía caer.
Pero, "¿Dónde has estado este tiempo? Se hace tarde, vete a casa",

y en tu abrazo a lo lejos, creí oír a los Parra, cantando para nosotros.
Será mejor que me vaya. Ahí quedé, solo, gritando, sin ti, "Te recuerdo, Amanda".
"Te recuerdo, Amanda".


Al tiempo llegué a mi norte, con una canción y una cruz,
con la estela de un cometa, con tu mentira y con tu luz.
En Madrid seguía lloviendo, tal y como lo dejé,
y en Santiago tantas cosas, hoy me muero por volver.
Hoy me muero por volver.


(Ismael Serrano)

2.Recuerdo

Me levanto temprano, moribundo.

Perezoso resucito, bienvenido al mundo.
Con noticias asesinas me tomo el desayuno.

Camino del trabajo, en el metro,
aburrido vigilo las caras de los viajeros,
compañeros en la rutina y en los bostezos.

Y en el asiento de enfrente,

un rostro de repente,
claro ilumina el vagón.

Esos gestos traen recuerdos de otros paisajes,
otros tiempos, en los que una suerte mejor me conoció.

No me atrevo a decir nada, no estoy seguro,
aunque esos ojos, sin duda, son los suyos,
más cargados de nostalgia, quizás más oscuros.

Pero creo que eres tú y estás casi igual,
tan hermosa como entonces, quizás más.
Sigues pareciendo la chica más triste de la ciudad.

Cuánto tiempo ha pasado desde los primeros errores,
del interrogante en tu mirada.
La ciudad gritaba y maldecía nuestros nombres, jóvenes promesas, no, no teníamos nada.

Dejando en los portales los ecos de tus susurros,
buscando cualquier rincón sin luz.
"Agárrate de mi mano, que tengo miedo del futuro",
y detrás de cada huida estabas tú, estabas tú.

En las noches vacías en que regreso solo y malherido,
todavía me arrepiento de haberte arrojado tan lejos de mi cuerpo.

Y ahora que te encuentro,
veo que aún arde la llama que encendiste.
Nunca, nunca es tarde para nacer de nuevo, para amarte.

Debo decirte algo antes de que te bajes de este sucio vagón y quede muerto,
mirarte a los ojos, y tal vez recordarte,
que antes de rendirnos fuimos eternos.

Me levanto decidido y me acerco a ti,
y algo en mi pecho se tensa, se rompe.
"¿Cómo estás? Cuánto tiempo, ¿te acuerdas de mí?"
Y una sonrisa tímida responde:
"Perdone, pero creo que se ha equivocado".

"Disculpe, señorita, me recuerda tanto a una mujer
que conocí hace ya algunos años".

Más viejo y más cansado vuelvo a mi asiento,
aburrido vigilo las caras de los viajeros,
compañeros en la rutina y en los bostezos.

(Ismael Serrano)

divendres, 19 de setembre del 2008

¿Alguna vez os habéis sentido tan felices que habéis pensado que jamás os sentirías tan felices?

Passejant pel món dels fotologs he trobat una autèntica perla, un fotolog on el seu propietari penja frases de pel·lícules!!!! La idea em sembla brillant i només amb un cop d'ull ràpid pots trobar grans veritats de la vida. Així, penjo aquí al blog una frase que m'ha arribat al cor ja que he experimentat allò que diu. La peli en si no l'he vist tot i que quan la van estrenar ja em va cridar molt l'atenció...

Ahí va!!!

"¿Alguna vez os habéis sentido tan felices, tan tan felices, que habéis pensado que jamás os sentirías tan felices?
¿Vuestra vida ha llegado a una perfección tal, que quizá no vale la pena buscar más? Yo si encontré esa felicidad, fue junto a Cristina, durante aquel amanecer que giraba y olía a detergente.
¿Alguna vez os habéis sentido tan felices, tan tan felices, que ya no vale la pena vivir más?"

Tu vida en 65'; 2006

dimarts, 9 de setembre del 2008

FELICITATS!!!


Felicitats per aquests 27 anys tan ben portats


Felicitats per saber nadar en mars obscurs i traidors


Felicitats per ser tan bona germana i estar sempre allà (o aquí)


Felicitats i... moltes gràcies

divendres, 5 de setembre del 2008

INVENTANT DE NOU UN FUTUR; REDIBUIXANT EL DEMÀ


Dies d'absència bloggera... La meva vida ha estat recentment revolcada per una d'aquelles sorpreses que té aquest món que gira i no para; una d'aquelles sorpreses que ni en la imaginació més perturbada hagués pogut tenir-hi lloc; una d'aquelles sorpreses que et fan veure com eres d'afortunat només uns instants abans de la sorpresa...

Així doncs, fa uns dies que em costa refer el meu futur, em costa tornar a pensar en singular i no poder despossitar en aquells llavis tot l'enyor que carrego a l'esquena. Respiro sense ser capaç de trobar la calma ni un somriure interior que em faci somiar amb un demà... Pels carrers carregats de nit i solitud, vaig escoltant cançons que narren cada un dels meus mals: "Goodbye my lover", "Yesterday", "Lo ves", "Recuerdo", "Tantas cosas", "Ana", "La ciudad parece un mundo"...

Però avui vull tornar a emprar el blog i dir que vull intentar seguir endevant intentant fer més portable aquest dolor. Avui vull seguir endevant per totes aquelles persones que estan amb mi i volen veure'm somriure; per totes aquelles que treuen forces d'on no n'hi ha per dir-me paraules d'ànim. Vull donar un sinceríssim gràcies a totes aquelles persones que estan fent que avui no estigui enfonsat en un llit etern, sense sortida, perque em diuen que toca caminar.
Des d'aquest blog, a tots els que m'heu demostrat que és realment estimar, que és realment estar allà, MOLTES GRÀCIES!!!

dissabte, 16 d’agost del 2008

SAME MISTAKE

EL MATEIX ERROR
Dono voltes al meu llit,
I una vegada més m’és impossible dormir
Vaig fins la porta i surto al carrer,
Miro les estrelles sota els meus peus,
Mentre recordo en el que hem vaig equivocar...

Així, allà vaig:
Hola, Hola!
Aquí no hi ha cap lloc al que vulgui anar,
La meva ment està nuvolada,
I el meu cor és fort, no és deixa mostrar
He perdut la cançó que hem tornava boig

Així, allà vaig (així que marxo d’aquí)
Uuuuuuuuuuuh

Hi ha molts homes preparats per lluitar,
I al final de la nit va venir un
Va dir “Has vist el meu enemic?”
Deia que s’assemblava a mi
I llavors em vaig preparar per tallar-me a mi mateix...

Així, allà vaig (així que marxo d’aquí)
Uuuuuuuuuuuh

No estic cantant per una segona oportunitat,
Estic cridant fins a més no poder
Dóna’m una raó i no una elecció
Per que simplement fallaré de nou en el mateix error

Uuuuuuuuuuuh

I potser algun dia ens trobarem
I potser conversarem enlloc de només parlar
No compris promeses,
Per que no hi ha promesa que em guardi
La meva personalitat em porta problemes

Així, allà vaig (així que marxo d’aquí)

Uuuuuuuuuuuh

No estic cantant per una segona oportunitat,
Estic cridant fins a més no poder
Dóna’m una raó i no una elecció
Per que simplement fallaré de nou en el mateix error

Uuuuuuuuuuuh
Dono voltes al meu llit,
I una vegada més m’és impossible dormir
Vaig fins la porta i surto al carrer,
Miro les estrelles,
Miro les estrelles caient
I em pregunto quan va ser que em vaig equivocar

(James Blunt)

dimecres, 13 d’agost del 2008

...


Ja noto la infelicitat com una part del meu cos

Noto com s'escapa entre els meus dits la joventut que encara no he assimilat

Noto com cada engruna d'aire és més trista quan ha passat pel meu interior,

i noto com cada trobada en grup m'escup la veritat de que he estat creat per crear en solitud...

diumenge, 10 d’agost del 2008

SENSE TU


Recordo entre ombres de color gris i llàgrimes que cauen al fons de la meva ànima aquella dona que va ser el meu motiu per viure, que va ser la meva esperança per caminar en aquest món de tenebres. Tu vas ser aquell element que em feia ser diferent a la resta d’infeliços que m’envolten.

Recordo aquell gèlid dia d’estiu i aquelles paraules...deien coses així com “ja res sembla ser el que era”, “la rutina ens esclafa”, “som massa diferents per seguir endavant, serà millor així...”.
Aquell dia gèlid... en aquell dia gèlid va morir el fill que mai vam tenir, va caure derruïda la casa que sempre havíem somiat ocupar, tot va morir amb el nostre final i una llum dintre meu es va apagar per sempre més. La fe va relliscar-se’m de les mans, i de cop em vaig trobar recollint del terra els somnis que s’havien trencat en mil trocets.

Recordo aquells moments d’èxtasis acariciant la teva pell amb les meves mans, no puc oblidar com enyorava el teu cos cada vegada que en el meu llit no et tenia, sincerament no sóc capaç de imaginar-me caminar feliç sense tenir la teva mà agafada amb la meva. En aquells dies estava “parlant amb Déu, atrapant l’infinit” cada vegada que et veia, cada vegada que amb força t’abraçava.

Durant molts dies vaig pensar que mai més seria addicte a res, que mai més sentiria ansietat per repetir un acte que m’omplis. Quan estava amb tu i tocava marxar cap a casa, recordes? era quan encara érem uns nens i a casa m’esperaven; quan esperava alguna noticia teva per via sms em sentia hàbit d’una set que només tu calmaves. Creia que mai més res podria provocar-me set i calmar-me-la, però em vaig equivocar.

No sabria dir quan temps fa que hem vas deixar, però ja deu fer temps que tinc aquí amb mi la teva substituta. M’ho indica la meva cara demacrada i les meves dents desmillorades; m’ho diu que ja cap amic em busca i m’ho fa pensar la sensació de pèrdua de la temporalitat.

Cada cop que preparo la dosi, mentre sona al gira-discos aquell maleït grup de rock que poc a poc em vas anar fent estimar, penso en el teu rostre i així impedeixo sentir-me malament. La preparo assaborint aquella sensació d’impaciència que tenia cada vegada que apuràvem una cita o quan t’esperava al xamfrà de sempre. Intento recordar amb memòria fotogràfica els petons que em feies quan ens trobàvem o quan des del mirador contemplàvem Barcelona. Després, al acabar l’acte irremeiable, intento sobreviure a la gravació permanent del teu somriure dins el meu cap, mentre sento ja corre per entre la vermella sang aquesta merda que, dia a dia, acostumant-me a la teva absència, em va matant.

13 de Juliol de 2008

diumenge, 3 d’agost del 2008

EL CALAIX DE LA MEVA VIDA!!!

Fa uns pocs dies la meva germana va llençar un repte a l'aire en el seu blog(lunadeseptiembre.blogspot.com). Aquest consistia en omplir un calaix de mida mitjana amb totes aquelles coses que d'una manera o d'una altra ens definien i mostraven algun aspecte de la nostra forma de ser. Jo m'he sumat a aquesta magnífic repte aquesta mateixa matinada, i de veritat que ho recomano. T'ajuda a que et coneguin millor, i sobretot, mentre recopiles cada petit tresor, també et coneixes millor a tu mateix, recordes moltes coses.... Weno, prou de xarreres, aquí deixo la foto general i les fotos detall del calaix de la meva vida!!!!

P.D: Feu el vostre i si voleu us el penjaré en aquest blog si vosaltres no en teniu!!!

divendres, 1 d’agost del 2008

GOODBYE MY LOVER

Per a molts, James Blunt és només aquell cantant que va compondre la repetitiva "You're Beautiful", però la veritat és que el cantautor britànic és molt més que això. Aquí us deixo un video amb la versió traduida al castellà d'una de les seves millors cançons "Goodbye my lover". Si alguna vegada heu estimat algu fins el punt de canviar la vostra forma de preparar el futur, o fins el punt de no poder dormir si el seu cos no us acompanya, segur que us agradarà mooooolt!!!
Prepareu els mocadors!!! ;P


dissabte, 26 de juliol del 2008

Recordant Antonio Puerta


Un calfred,
Un llampec,
De sobte, tot és obscur.

Una vida,
Un futur,
De Sobte, ja tot ha desaparegut.


24 de Juliol de 2008

diumenge, 20 de juliol del 2008

LA IDEA INDIVIDUAL DE NECESSITAT

"La concepció individual de necessitat és el que concebeix el caràcter de cada persona"

(Joan Camps i Garcia)

dilluns, 14 de juliol del 2008

PARDAL


Volant,
Seguint els verds camins,
Per les alegres praderies,
Fugint de l’evolució del món modern.


16-17 de Juny de 2008

dijous, 26 de juny del 2008

LA VIDA SEMPRE ET RESERVA UN SOMRIURE ;P

FELICITACIÓ A L'AMIC MARC!!

A VEGADES LA VIDA ET FA TREBALLAR MOLT DUR I SEMBLA QUE ELS PREMIS A L'ESFORÇ TRIGUEN EN ARRIBAR; A VEGADES SEMBLEN PERDRE'S PEL CAMÍ...

A VEGADES LA VIDA ET FA TROPEÇAR, TOQUES EL TERRA I SEMBLA DIFÍCIL REMUNTAR...

PERÒ, LA VIDA TAMBÉ TÉ SORPRESES AGRADABLES I RECOMPENSES PER L'ESFORÇ. AVUI AQUESTA ALEGRIA, AQUEST PREMI DE LA VIDA S'ANOMENA BONA NOTA A LA "SELE" I CREC QUE NINGÚ SE LA MEREIX MÉS QUE TU.

FELICITATS PER SABER TREBALLAR AMB TANT ESFORÇ, GRÀCIES PER SER COM ETS!

dilluns, 16 de juny del 2008

RECORDANT LA LLUITA A FLOR DE PELL


Ahir dia 15 de Juny de 2008 va tenir lloc al castell de Montjuïc la celebració pertinent a l'entrega d'aquest mateix espai a l'Ajuntament de Barcelona. El castell tindrà ara una nova cara i serà un espai per a la pau i no per a la guerra com ho havia estat fins ara.

L'ajuntament barceloní, en un acte que el dignifica, convertirà un lloc amb passat fosc en una nova llar plena d'esperança i bons proposits, donant així una oportunitat a la pau. Aquest era un bon context per que el dia fos alegre i familiar (o va ser i amb exit rotund de visitants), però la cloenda de la celebració va ser un plat fort, d'aquells que dóna gust saborejar, d'aquells que només els grans xefs saben oferir al públic. Raimon, el mític cantant de Xàtiva, va oferir un concert de poc més d'una hora, ben a la vora d'on Companys va ésser afusellat.

El cantautor va omplir l'espai de sensacions i bona música, i en la seva reaparició pels visos va enlluernar a tothom cantant tres cançons que han significat molt per aquest país i que encara signifiquen molt; sempre significaran molt: "Jo vinc d'un silenci", "Diguem no" i "Al Vent". Van renéixer una vegada més de la gola d'aquest gran lluitador per aportar sensacions de força, de coperació, de lluita en favor de llibertats robades. La veu encara (i tant com sempre) potent del cantautor, la guitarra i el sol trencant els núvols ens van emocionar i la pell ho va demostrar. Potser pel record, potser per la felicitat de viure temps millors, potser per veure que les veus compromeses cada vegada semblen tenir menys hereus en els temps acomodats que corren...


Moltes gràcies Raimon, ets un mestre i un guia!!!

dissabte, 7 de juny del 2008