dissabte, 1 de novembre de 2008

EL VELL

Fa temps que estic afònic
i em surt aquesta veu
feble com un alè
i parlo a batzegades fatigoses.

Faig bullir a l'estufeta
herbes medicinals
receptes d'herbolari
que es tornen aire pur
quan enyoro els teus ulls
i la pau de l'atzur
al racó de la meva malura.

Fa temps que em canso
he tret dels mals endreços
records i ombres fidel
si surto a prendre el sol
de la plaça tranquil·la.

Si aquesta lletra et sembla poc florida
no hi vegis cap senyal
de poc amor
t'escric en sabatilles
i ja no em queda honor
i em perdo per obscures melangies.

(Joan Vergés - Joan Manuel Serrat)

Aquesta cançó de Serrat, publicada en el disc "Pel meu amic" de 1973 em fa pensar en un escrit que estic preparant. El tinc pensat des de fa temps i escoltar aquesta cançó m'inspira a perfilar certs detalls. Una persona entrada en anys, l'amor, la nostàlgia, els vells records...

2 comentaris:

Laura ha dit...

"Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb màxima simplicitat les coses essenciels. No s'aconsegueix sempre. Dona relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col·loques en el lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia d'escriure radica a encertar el mitjà d'expressió, l'estil."

Mercè Rodoreda.

VivianS ha dit...

Me gustan las fotos personales en el blog, son el reflejo de quien escribe. Sea una hoja, una calle, una mirada triste y perdida (como la tuya) o cualquier cosa, pero dan calor a los textos. Soy de mirar de ese detalle, esa foto del metro es preciosa.
Un abrazo