dimecres, 30 de juny de 2010

LA CAMISA HA QUEDAT PETITA

La camisa s’ha quedat petita. Aquesta és la situació després de la retallada que el Tribunal Constitucional (TC) ha fet de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la seva llei de lleis.
D’aquesta manera es veu que s’ha arribat al final d’un camí, el camí que volia donar un bon grau d’autonomia a Catalunya tot pertanyent aquesta a l’Estat espanyol. Era una via per la que s’havia apostat des de diferents sectors, abanderat des dels partits d’esquerra no nacionalistes, sempre amb el model federalista com a ideal a seguir, com a meta a atrapar.
Des del meu punt de vista aquest no era un mal camí, possiblement per a mi el més pragmàtic i realista. No em defineixo com a independentista mai perquè soc dels que pensa que hi ha coses molt més importants a solucionar a nivell social, d’igualtat d’oportunitats i equitat, o en termes de sostenibilitat que ens facin curar una mica les ferides del món. No penso que la independència sigui la cura de tots els mals i sincerament, una Catalunya independent amb la seva “burgesia” al poder penso que seria més aviat un malson que no una altra cosa. Si bé és cert que una Catalunya com a país independent, en el sentit més utòpic de la paraula i si això fos una cosa que pogués fer-se sense afectar a les persones i amb una vareta màgica seria una idea que acceptaria sense pensar, Catalunya té prou trets identitaris i nacionals propis com per ésser un estat i d’això no en poden quedar dubtes.
Ara bé, aquesta Catalunya autònoma dins d’una Espanya plural i diversa no ha pogut arribar, no l’han deixat arribar. El cos ha crescut, i la camisa, ja arcaica i anacrònica, (Espanya i la seva constitució) ha quedat petita. No s’ha adaptat, no ha sabut ésser flexible i amotllar-se a les noves formes, a l’avenç, al futur. Catalunya, amb l’Estatut acceptat no hauria reclamat mai, o almenys el poble en majoria, la independència. Ara, amb l’Estatut retallat, Catalunya es veu sense l’autonomia que reclama. Avui per avui s’ha generat una situació que difícilment tindrà retrocés. Espanya, per culpa del TC, s’ha comportat com una mare que no sap veure que la seva filla s’ha fet gran i necessita espai, i ara l’atac de rebeldia està servit i crec que marcarà un abans i un després important en els llibres d’història, ho hauria de ser.

Per acabar, deixeu-me fer una petita reflexió, que potser per alguns serà frívola. El dia en que l’Estat espanyol, com a país, fos com l’Espanya de la selecció de futbol, la que aixeca passions a tot el territori, tindria una unanimitat a nivell territorial que no ha aconseguit mai. Potser perquè allà hi ha madrilenys, bascos, catalans i asturians i cap mana més que un altra, i perquè entre altres pluralitats si parlen varies llengües. Aquesta Espanya és plural, diversa però una de sola que batega i crea sentiment al seu voltant; si algun dia dels despatxos traguessin les teranyines que hi ha per les parets potser s’arribaria a una situació semblant en l’aspecte polític.


6 comentaris:

Anònim ha dit...

crec que has palsmat molt bé la realitat, tal i com és. però jo faig un pas més, i m'atraveixo a dir que la independència pot ésser la solució. e poble català està ferit, ha estat menyspreat, i ara toca sortir al carrer, deixar de ser conformistes, i lluitar per el que de veritat cadascú vol.

B. Agustí

J.A.Ramirez ha dit...

Todavia no se de que tienes madera Joan. Escritor, politico, director de alguna ONG con fines reales y asi hasta el infinito, pero tu discurso tiene fuerza compadre, ya lo creo.

Mas cerca quedan tus metas con cada palabra, joven Padajoan.

Laura ha dit...

Bona reflexió Joan. Em coneixes i saps que comparto la teva opinió.
M'ha agradat molt el paralelisme mare-filla que has fet. Reflecteix molt bé el que crec que está succeïnt.
Un petò!

Tribuna Sala ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Tribuna Sala ha dit...

M'ha agradat molt el teu article Joan, no serà per intents des de Catalunya de voler formar part d'Espanya, el que passa és que Ebre enllà es neguen a posar en el mateix pla d'espanyolitat el que és català, gallec o basc que el que és castellà, el gran drama és aquest, volem ser espanyols però no podem perquè el seu embut, el seu filtre d'espanyolitat és massa estret i massa rigurós perquè una bona part del territori s'hi pogui sentir identificada.

Només volia fer un matís sobre el que comentes de la independència. Estic amb tu que la independència no és la panacea, solucionaria alguns problemes però en crearia de nous, de fet, ser independents només comportaria tenir els mateixos problemes que qualsevol altre Estat té avui dia, o fem-ho més fàcil, tindríem els mateixos problemes que ara, però saps què? Ningú ens emprenyaria i els resoldríem nosaltres solets, per això m'inclino per la independència, perquè viuríem més tranquils.

Una Catalunya independent no significa renunciar a lluitar pels ideals i somnis que tenim, en el nostre cas un món més just, menys pobresa, més sostenibilitat, etc (tot i que tinguem maneres força diferents de plantejar solucions tu i jo, jeje), això ho podries fer igualment, però amb l'avantatge de tenir el centre de decisió més aprop.

Et poso l'argument al revés, ¿estaries d'acord en unir Espanya i França en un sol Estat? Si la teva resposta és sí, callo, però si és no, pensa que tenir un Estat propi, sigui quin sigui i més en el cas de Catalunya, no ha de suposar cap problema en aquest sentit.

¿Families burgeses que controlen el país? Ai Joan, però d'aquestes n'hi ha a tot arreu sigui el país petit, mitjà o gran!

Salutacions.

Gemma Masferrer ha dit...

Només el títol sol ja desprèn l'essència d'aquesta gran reflexió... no cal dir res més!