dimecres, 16 de setembre de 2009

sensació d'una tarda de setembre

...ahir, mentre observava un gat que té tan sols un mes i el veia amb el seu caminar inocent, amb sed de descobrir, mentre de fons sonava la música dolça d'una pel·lícula infantil, no sé per que vaig haver d'ofegar unes fortes ganes de plorar...

3 comentaris:

Luna ha dit...

Hola Joan!
La veritat es que tens tota la raó amb lo del pp i tota la historia...jo ho visc a diari pero be, tinc amics de totes bandes i bueno...tot es acostumarse i respectar...
M'agrada que et pases de volta en quan, sempre em dius unes coses tan boniques...la veritat es que sense gent com tu (sobretot) no tindria ningun sentit el meu blog, la veritat...

un bes grandisim, de veritat!!

Luna ha dit...

he utilitzat veritat 3 vegades seguides,ajajaja, pero bé aixi veus q els sentiments son genuins,ajaja.

Alex ha dit...

...és el que te setembre...
...t'embolcalla amb aquesta sensació de que quelcom comença a acabar-se...
...sents de nou el fred després de molt temps...
...i apareix aquesta sensació melancòlica...
...sensació, per cert que trobo magnifica, si t'hi saps moure sigilosament...
...molt productiva...
;)