dimarts, 27 de juliol de 2010

DES DE LLUNY

Avui vull penjar un escrit amb el que aquesta primavera he estat finalista al XVIIè Concurs de Cartes d'Amor de Calafell (per segon any consecutiu). Per mi, aquest fet va ésser una guspira de llum que va il·luminar l'aventura de la supervivència al dia a dia. El text parla d'una relació separada per la distància, sense grans mots, senzill i quotidià.
-------

Plou a Barcelona. Les finestres ploren desconsolades la teva absència.
T’he trucat varies vegades. No respons i em surt un bústia de veu amb un idioma estrany, un idioma que no entenc. Crec que parla un anglès tancat.

Volia parlar amb tu, sense més. Volia explicar-te, si la veu estrangera m’hagués deixat, que aquí els carrers s’omplen de fosques xarques, que la feina monòtona m’ofega, que avui me topat amb un vell amic de la primària, que al supermercat sonava la cançó que ens va unir... En fi, tan sols volia sentir la teva veu, explicar-te el meu dia d’avui i escoltar el teu...

Aquí fa fred, i em manquen les teves carícies recorrent el meu cos, els nostres petons escalfant l’ambient...
Des que vas marxar per acabar els teus estudis a l’estranger, des que ens estimem des de lluny la meva vida s’ha tornat freda i t’enyoro a cada pas que faig.
Em manca la teva olor al meu voltant, les teves fresques bromes que remullaven el meu cos cansat de tant esforç. El teu rostre il·luminat, el teu cabell volant en la llibertat del vent... Els records em mantenen viu, però en un estat d’enyor profund i cada dia arrenco, amb esperança, una fulla del calendari. Recordo com vas marcar el dia de la teva tornada amb retolador vermell, dient que passaria ràpid, que passaria tan veloç com una ventada de vent suau...

Vida meva, espero saber de tu i poder parlar algun dia d’aquests, així que la veu em deixi. Poder-te explicar com va de ple el metro cada matí, dir-te quantes vegades penso en tu i també enumerar-te les vegades que em crida l’atenció el superior en veure’m absent i absort, perdut en el teu record. Des de l’allunyada Barcelona t’envio un miler de petons i el t’estimo més sincer que mai he pronunciat. Seguiré desfullant el calendari en busca del cercle vermell...

2 comentaris:

Laura ha dit...

Diria que dels teus escrits es el que mes m'agrada. Senzill, molt huma i les paraules molt ben escollides. Tens un notable!(que el 10 es la perfeccio, i la perfeccio no existeix jaja)

Un petonet!

Anònim ha dit...

:)
es bastant semblant..pero com a minim podem parlar per telefon! jajaj

aviam si avui podem parlar amor

t'estimo!


Laura Figuerola