dissabte, 21 de març de 2009

AJEC, AJEC I MÉS AJEC

Fa dies que tinc el blog força abandonat, segurament massa. M'agradaria haver penjat una bonica benvinguda a la primavera o haver comentat alguns dels escrits que he fet recentment. Però l'associacionisme estudiantil m'ha robat tot el temps durant aquestes últimes setmanes, i també he de reconeixer la forta dosi de felicitat que m'ha aportat tot plegat!!!
Primer va ésser la trobada anual d'AJEC i després la mani en contra d'aquesta LEC i de la política del Departament d'Educació en general, i les seves conseqüents preparacions. Així que us deixo amb els videos resum que ha fet una persona molt important x mi, un gran amic que aviat tindrà una entradeta dedicada ;)

Trobada AJEC '09



Mani contra LEC

dilluns, 9 de març de 2009

POESIA INESPERADA

El 99% de les vegades que em llenço a l'aventura d'escriure tinc una idea o una història que fa dies que em ronda pel cap. Sovint, en algun racó de la ciutat, o estirat al llit esperant sol l'arribada del son, em sorpren la inspiració d'una vivència o alguna història que convertir en lletra escrita. Durant dies vaig madurant el text durant els moments més quotidiants i finalment, en alguna estona de concentració i soledat el plasmo en un lloc en blanc. L'última obra que he fet no va néixer pas així. Davant l'ordinador vaig obrir un word en blanc i vaig pensar en començar a escriure de forma automàtica, seguint la tècnica del "a vuela pluma" i em va sortir una poesia força aprofitable, i sobretot em va sorprendre tot el que hi té cabuda. Vaig aconseguir reflectir el desamor, la desesperació, la malenconia, les diferències socials, les maldats de les guerres... El intentar escriure sense planificar sovint m'havia proporcionat escrits caotics i força subrealistes, però aquest cop no ha estat així i em va alegrar molt. En fi, com diu el títol, fou una "Poesia Inesperada".
Espero que us agradi i digueu els vostres comentaris ;)
------
Sólo Dios sabe el dolor de mi condena
Mientras busco por las paredes del barrio
Aquel olor que sentí mío,
Aquellas tardes de lluvia donde cualquier lugar era un refugio.

Con el llanto como rutina,
Como guarnición diaria de mis tristes ojos,
Observo al mundo girar con sus muertos a rastras,
Tras él, sin opción, sin pausa.

Ladran los perros callejeros a mí paso,
No me quieren entre ellos, aunque en sus lugares me siento cómodo,
No hay preguntas, no hay pasado, sólo compañerismo
Ante el final sin salida dónde todos nos hallamos.

A lo lejos canta un pájaro joven,
Demasiado lejos…
Demasiado joven…
Sólo Dios sabe el dolor de mi condena.

Las charcas cubren de grises la calle,
Y los ángeles hoy escuchan a los demonios,
Muere un niño en tierra lejana
Y todos callan, no hay respuesta.

Sólo Dios sabe el dolor de mi condena
Mientras leo por las paredes del barrio
Este olor que no siento mío,
Estas tardes de lluvia donde ningún lugar es un refugio.



3 de Març de 2009

dilluns, 2 de març de 2009

FINS SEMPRE PEPE

Ahir una notícia sobtada va fer-me l'efecte d'una bofetada. L'actor, humorista i director de teatre Pepe Rubianes moria víctima d'un maleït càncer de pulmó.

Ens deixa així un defensor de les llibertats i de les veritats que, amb el compromís de les seves idees per bandera, ha estat un dels millors humoristes d'aquest país. Crític amb molts aspectes de la societat que ens envolta i sempre acompanyat d'un sentit del humor irreverent, Pepe va aconseguir dominar amb la seva única presència un escenari durant molt de temps amb l'espectacle "Rubianes Solamente". També fou un gran director i una persona amb gran inventiva teatral com n'és clara mostra l'obra "Lorca somos todos" i que va coincidir i arrastrar gran polèmica en els sectors més feixistes del panorama espanyol, degut a unes declaracions de Pepe al programa "El Club", d'Albert Om. I per tot això Pepe va estar amenaçat de mort, com els hi passa sovint a aquells que no sotmeten el seu fer ni el seu pensar a les dictadures dels obtussos.

Pepe també fou un gran viatger, una mostra més del seu triomf personal per la llibertat i per la vida sense lligams que el van portar a zones tan desconegudes per a molts com Etiòpia o l'Índia, fent diferents projectes i treballs en relació a les seves experiències com ara el darrer muntatge teatreal "La sonrisa etiope" que la malatia va interrompre o el llibre "Me voy" sobre els seus viatges i vivències.

Rubianes fou un home d'aquells que val la pena escoltar, d'aquells que et fan aprendre. Des d'aquí volem dedicar-li un sentit homenatge, una digna despedida i que allà on sigui es trobi amb una altra de les darreres pèrdues importants pel món de la cultura d'aquest país com va ser Joan Baptista Humet, despedit també amb pena per aquest blog, i que junts facin millor el més enllà tal com van fer una mica millor el nostre món.


Fins sempre Pepe i moltes gràcies!