No sé si alguna vegada al vostre cap hi ha hagut la idea de compartir casa amb algun amor, potser mai ho havieu pensat seriosament però de cop un dia notes com aquesta idea s'ajeu al teu cap com la pluja de Galícia, sense presa però calant fins el fons... Si heu pensat això alguna vegada, imagineu per un moment que aquest somni, un dia molt llumniós es compleix, i per aquelles casualitats de la vida, un altre dia més gris aquest somni toca al seu final. Aquesta cançó és un bona crònica
EN NUESTRA CASA
En nuestra casa
ya no se oye tu voz,
la noche va llenando
toda la habitación.
Las lilas del jarrón
se han ido marchitando
en casa.
De nuestra casa
mi juventud se fue
corriendo tras tus pasos,
cruzando la ciudad,
mientras la soledad
me acuna entre sus brazos
en casa.
En nuestra casa
ya nadie enciende el fuego,
nadie llama a mi puerta,
las horas pasan muertas
sin tus manos.
En nuestra casa,
no soy más que una sombra
que no tiene ilusiones.
De golpe me hice viejo,
hablo con el espejo
y no abro los cajones
por no encontrar recuerdos.
De nuestra casa
que no es mía sin ti,
me iré por la mañana
sin saber donde ir
y volveré a vivir
lejos de las ventanas
de casa.
Y a nuestra casa
otras bocas vendrán
a borrar nuestros besos
y mi triste canción
quedará en un rincón,
soñando en tu regresoa casa.
A nuestra casa...
(JOAN MANUEL SERRAT)
2 comentaris:
És dura aquesta cançó, i em nego a pensar que pugui passar algun dia. Però és molt bonica, per mi la millor part és la última estrofa. Boníssima.
No vull que arribi mai cap dia gris, t'estimo massa.
Ei!!!!
Kines ganes de vindre a fer cafetons i a xerrar al sofa de casa teva ;-)
buf!! la veritat és jo tb tink el gusanito de la independencia a dins i és q m´enkantaria poder tindre mi nidito de amor!!!!
petonets brother!!!!!!!!!!!!!!
Publica un comentari a l'entrada