divendres, 18 d’abril del 2008

CARTA A L'AMIC RENDIT

dedicat al meu "germà bessó" Marc


10 de Febrer de 2008

Estimat amic,

Em comenten moltes veus coses que no vull creure, coses que no puc creure. M’expliquen que des de fa un temps no és sencill reconeixet. Diuen que la teva cabellera, voladora al vent de noves idees, ja no adorna els teus dies. Murmuren que has deixat la teva lluita morir estèril. Que t’has rendit als amos del món i a les seves formes de fer, que la teva figura diambula com la més negre sombra i que ja no alimentes els teus ideals de “guerrilla urbana” i igualtat social. Crec que m’intenten enganyar, si no fos així no et podria entendre.
Tots comenten que ja les causes justes no et motiven i que el somni de les banderes rojes agermanant els obrers en revoltes al carrer s’ha mort dins el teu cap. Diuen que argumentes la manca de força a l’hora de lluitar i seguir portant els somnis al terreny de la realitat, que la utopia mai a funcionat a la realitat, i jo em pregunto des de quan interessa tant la realitat, quan sempre l’hem volgut canviar!
Ja mai ningú et veu lluir orgullós aquelles samarretes reciclades, apedaçades i mig trencades, ni les imatges del “ché” en qualsevol racó ni els teus ulls brillar al escoltar qualsevol miting proletari. Nous vicis cremen ara al teu cos, diuen que et veuen fumar intentant consumir amb cada xuclada la infelicitat que et menja el cor i jo intento recordar quan insultaves a tots aquells “mercaders” de la mort que es fan dir tabacalers i quan els acusaves de beneficiar-se de la frustració humana.
La distància geogràfica i la feina em fan imposible apropar-me a tu així que aquesta carta és la meva única forma d’intentar saber si tot això és cert. Espero que no siguin més que falsos rumors que crea la gent massa curiosa, però si per desgràcia fos cert només et demano que no mori el record de les coses per les que vam lluitar i que no deixis morir a l’esperança, et serà sempre fidel!

El teu fidelíssim amic,

Joan

2 comentaris:

*Laia* ha dit...

No sé què ha passat... Potser ha sigut la cançó que sonava, o que ja coneixia aquest escrit, que m'encanta, i recordo quan em vas explicar perquè l'havies escrit i com et senties en aquell moment. Potser ha sigut la por de que tornis a sentir-te igual, la extranya situació que estem vivint o només que avui plou... o tot alhora.
Mentre llegia aquesta entrada ha estat inevitable deixar caure alguna llagrimeta.
A banda d'això, em sembla molt bonica la dedicatòria al Marc. Una bona manera de demostrar-li el teu carinyo.

Molts petons vida

luna ha dit...

avegades la realitat i la rutina se´t mengen i és difícil caminar... És bo tindre amics ben aprop.

Anna