dilluns, 9 de febrer de 2009

BUSCANT-TE

Aquest és el darrer escrit que he fet. Parla i intenta reflectir aquelles etapes de la vida en que busques a una persona determinada per tot arreu; de quan a cada bar o vagó de tren que entres busques topar-te amb aquells ulls i de com tot i saber que no els trobaràs busques amb certa desesperació. Moments difícils i malencolics, on sombres del passat et sorprenen pel carrer i en multiples racons de la ciutat que t'ha vist crèixer, i que com dagues se't claven causante un dolor, una punxada letal. D'això vé a parlar una miqueta aquest text, on el protagonista es troba en aquesta situació, pels carrers de la seva ciutat.
Espero que us agradi, podeu comentar-lo ;)
---
A fora ja cau el sol, i el color ataronjat domina el paisatge. Comença a caure el dia davant la senyora de la nit, com m’agenollava jo davant teu ahir.

Com tants vespres gèlids des d’un temps ença em capbusso dins de l’abric fred i la bufanda descosida, tancant la porta de casa amb clau, deixant a dins la soledat més absoluta que després em rebrà amb els braços oberts, asfixiants.

Sota les llums de Nadal passejo pel carrer la malenconia que em menja l’ànima amb dents punxants, mentre la meva mà busca dins la butxaca de l’abric sense trobar més que el buit, enyorant quan agafats de la mà caminàvem segurs pel món, com si res més tingués valor, com si res fos més fort que nosaltres.

Barcelona s’ha convertit en una gran trampa plena de records, on cada racó m’assassina amb bales carregades de malenconia. I aquesta nit, com tantes altres, et busco per festes, bars i concerts, entre olors d’alcohol i perfums barats. No et trobo en cap lloc on miro i tan sols possibles substitutes responen a les meves mirades de recerca.

I així, ofegat en la desesperació absoluta de buscar-te i no trobar-te, segueixo de la mà a una desconeguda que està feliç d’haver-me trobat. Perdut, sense alè, busco en ella el teu sabor, busco en els seus pits les teves formes i entre els llençols aquell futur amb olor a recent pintat que tenien els nostres...

A fora ja comença a florir una incipient llum de dia, i abandono la habitació sense fer soroll, sabent que demà ja no recordaré el nom d’aquella noia i que serà de nou el teu el que encenent-me l’ànima em ressonarà sense parar a cau d’orella.

En el retorn cap a casa em trobo amb els rastres d’aquells que durant la nit han simulat no ser infeliços, embolicats amb l’alcohol com a esborrador temporal de tristeses permanents, i penso que potser has passat la nit entre ells.

Absent, enfront la porta, rebusco les claus a la butxaca i destapo el pis, destorbant la silenciosa soledat, i m’assec, cansat, havent gastat una nit, una nova nit, buscant-te.


Hivern 2008-2009

12 comentaris:

Yo ha dit...

Sempre anem buscant el que hem perdut o no hem trobat encara,ens encaparrim en buscar i buscar,revivint cada segon compartint amb qui seguim buscant,pero buscant sense alé.
Les persones som així,busquem i busquem i no ens adonem que es millor esperar que aquest algú aparegui a buscar-lo...
Petons!

Stuart Sala ha dit...

Ostres noi, què poètic tot això. És molt maco la veritat, espero que al final trobis el que busques encara que molts cops, per molt que ens esforçem t'acabant trobant a tu i no al revés.

Salut!

Alex ha dit...

...la qual cosa demostra que hi ha coses que no es busquen...
...tan sols es troben...

Alex ha dit...

...ostres Joan...
...respecte al teu "record dolorós"...
...doncs mira...per experiència personal et diré que...
...he après que a la vida NO podem controlar el que ens passa (maleït follet juganer anomenat destí)...
...però SI podem decidir com vivim el que ens passa...
...i et recomano que...
...recordis sempre el passat amb un somriure...

Alex ha dit...

...i pels moments difícils...
...et recomano Mario Benedetti...
...tres cops al día...
...no necessita recepta mèdica...

Salutacions!

luna ha dit...

Ostres!!!
tens tanta raó, fa temps que tu i jo no ens escapem a xerrar sense presa.
i saps?? Ho anyoro peke!!!!
m'ha encantat el teu missatge/escrit al meu blog.

luna ha dit...

Alex!!!
kuanta veritat en les teves paraules!!!
Mario Benedetti tambè em va acompanyar un llarg temps de la meva vida :-)

luna ha dit...

... i encara que faci fred sè que hi ets.


És per aixó que et necessito,


et necessito perque m'entens i saps el que et demano.


et necessito perque els teus silencis m'acullen


... i encara que faci fred sè que hi ets.


et necessito per tots els somriures que m'has regalat.


et necessito perque ets la meva altre meitat


et necessito per poder seguir endavant, caminant entre la realitat.


et necessito per poder creure en un futur més just.


et necessito perque desde ben petit que trenques la meva soledat.


et necessito per saber que algú m'escolta.


et necessito després d'una dura jornada perque em parlis d'un món ben llunyà al meu.


et necessito per pujar la muntanya.


et necessito perque fa 18 anys que et tinc tan aprop que cada cop el fred és més càlid.






Et necessito... perque sé que em necessites.


Apa...et torno a regalar l'escrit q ja et vaig fer un dia des del cor!!!!

Anna

Anònim ha dit...

Uff! que bonic, estic una mica sensible y m´has fet plorar......
no entenc perque aquests ulls que busques no es deixen trobar
LUNA quin escrit..........
vui un aixis per mi.........com m ' agradaria

JOAN ha dit...

Gràcies a tothom pels seus comentaris!!
Crec que el millor per un escriptor és veure com la gent s'emociona al llegir els seus escrits. Arriba al cor veure que les paraules que has juntat i conjugat arriben al més profund de cadascú.
X cert!!! El comentari anònim em té força intrigat...
Qui ets?? Ens coneixem personalmen??
Espero saber-ho!! ;)

Salutacions a tothom!!

Mario Álvarez ha dit...

Precioso relato amigo y compañero de rutinas y escritos.

Como dice una persona a la que adoro, eres lo más mejor!!!! por lo menos de un sitio que TU y YO sabemos.

Perdona por no arriesgarme a comentar en mi catatà andalú!.

jejeje!!!

Anònim ha dit...

No et conec, pasejava i he vist aquet escrit, m´ha agradat i t´ho he dit
Petons, fins un altre