dimarts, 26 de gener de 2010

AMOR SILENCIÓS

Escrit per a tots aquells que hagueu estimat a una persona en silenci, per a tots aquells amors mai declarats, pels declarats que ja han acabat i pels declarats que encara duren
-----

Escric mentre t'observo, camuflat entre mil caps que em serveixen de trinxera. T'observo i la ploma corre tota sola, lligada al motor de la imaginació, que navega sense pausa entre les corbes del teu nom.

L'he cridat molt fort el teu nom, però només el remor de les onades m'ha respost.

Calla, tot calla, i és aquí quan em perdo entre paraules tremoloses i frases sense sentit. Així doncs, em refugio de nou en la sempre fidel imaginació...

Desentumeixo els meus dits, que passegen suaus buscant el teu nord, acariciant suau les teves paraules i les teves mans, pentinant els teus cabells, matant les teves pors. Desfaig el silenci amb els meus llavis i et declaro a cau d'orella tot allò que he preparat per tu i per mi. T'explico que avui els dimonis no han callat i el sol no ha sortit fins que no t'he vist, fins que no t'he sentit, fins que no he notat que calmaves el foc que em cremava a flor de pell...

Passejarem de la mà, et deixes portar per les paraules de velles cançons i els somnis atrotinats de jove mig tronat que et regalo, i llavors aquell somriure, aquell somriure teu que sempre em deixa sense armes, sense resposta...

Desgastant carrers, esquivant ombres i creant rialles arribem finalment a l'apartament. És petit, i un pèl fosc. A l'estiu hi toca massa el sol i de vegades els crits dels veïns estripen el silenci de la nit, però els mobles són els que nosaltres dos vam triar i tot plegat fa la teva olor i m'encanta!

Fem unes pases i et tapo els ulls, encenc el tocadiscos i la veu melosa i trencada del cantautor comença a sonar i a dominar l'ambient, mentre descobreixes apartant les meves mans dels teus ulls l'escenari que t'he preparat de benvinguda avui...

Poc a poc, sense pressa, deixaré que els meus llavis es vagin retrobant amb els teus, alliberaré els botons de la teva camisa i crearé un oceà de caricíes al llarg i ample del teu cos, mentre va quedant descobert... aquest cos descobert que pel meu és la seva casa.

Deixa'm descansar en tu, deixa'm trobar la pau que el món em nega i només la teva pell em sap donar...

Recullo els teus suspirs, aquell darrer alè i ens estirem. Seguim sent mortals, però qüasi bé ens acomodem a l'eternitat, qüasi bé agafem un troç de cel amb les mans... Tanco el ulls i et declaro com t'estimo...

De sobte obro els ulls i veig com el professor et fa sortir a la pissarra... Demà, potser demà seré prou valent per declarar-te com t'estimo.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Desde el Milà, promocionando tu pedazo de blog!!!!

Mario

Pilu Mut Vaquer ha dit...

GUAU!!!!
M'ha encantat!!! =) Sobretot es final! =)
Quin art per escriure q tens, Joan!

Alba! ha dit...

Sempre em deixes sense paraules, per això pocs cops t'escric...
però aquesta historia me n'ha recordat una de molt propera i m'ha fet posar els pèls de punta.
Gràcies

pez de colores ha dit...

Fa por, declararho...


(me he mudado, he tenido algunos problemas con algunas cosas, mi dirección ahora es http://milpecesdecolores.blogspot.com)

(petite mariona )

Anònim ha dit...

simplement increible!

tio, etsels teus escrits llegits amb una bona musica, deixen petrificat, amb els pels de punta i amb mil records i emocions que es barrejen com el sucre i la llet.

simplement ets bo molt bo.

seguexi així.

borja a.

Alex ha dit...

...saps...
...mai s'estima en silenci...
...ho fem potser amb el silenci...
...de les nostres paraules...
...però cada milímetre del nostre còs parla...
...i diu, i crida...
...t'estimo...

;)