dissabte, 9 d’abril de 2011

10-A

Aquest 10 d’Abril es realitza a Barcelona la consulta sobre la independència de Catalunya. Tema interessant i complicat, tot i que segons els impulsors de les consultes sembla d’una senzillesa extrema: blanc o negre, sí o no.
Sincerament pensant en el vot se’m presenta una decisió complicada. M’explicaré; no em defineixo com independentista ja que em sembla una cosa allunyada del meu dia a dia, dono preferència a l’espectre social abans que al nacional, perquè abans que ciutadans d’un país o un altre som persones i això està per sobre de tot. A més entenc que ser o no independentista, a diferència del que molts pensen, no és una manera de ser políticament, ja que no és un terme etern sinó conjuntural, en el sentit que pot arribar el dia en que Catalunya sigui independent i llavors aquesta etiqueta política deixaria de tenir motiu de ser. D’altra banda, la consulta només contempla el sí o el no a la voluntat de ser un estat independent. No hi figuren altres camins o vies sobre el futur de Catalunya com pot ser el federalisme, per exemple. Això és la mostra que és una consulta guiada cap a una única orientació i això no és representatiu de la realitat plural que sobre aquest tema és viu a Catalunya. No és una qüestió, per sort o per desgràcia, de blanc o negre, tal com la consulta sembla indicar.

A banda d’aquests dos grans arguments, però, aniré a votar. Aniré a votar perquè em sembla magnífic que sorgeixin processos participatius com aquests, relativament populars que ens permetin exercir i participar en la democràcia més sovint que d’eleccions en eleccions. Aniré a votar perquè encara que no sigui vinculant és una gran oportunitat per iniciar, a través dels resultats (siguin quins siguin), un debat obert, útil i plural sobre aquest tema, sobre el futur que volem per Catalunya. Perquè no és un tema senzill i sobretot no és un tema de blanc o negre.
I per aquesta raó, perquè estic del tot convençut que no és quelcom de blanc o negre, un dels vots que em plantejo és el vot en blanc. Com a clara mostra de la meva demanda de participar i potenciar un debat obert sobre el tema; un debat de veritat, amb aspiracions de trobar punts comuns entre les parts, amb aspiracions de sumar una majoria de catalans per seguir un camí determinat.

Però sincerament també contemplo votar en positiu. Crec en un món sense fronteres, m’importa el que pateix la gent d’aquí, però també m’importa el patiment de la gent d’arreu. Així doncs m’agradaria un món sense estats, o amb un gran estat, però la realitat no és aquesta i davant d’això la que entenc com la meva nació és Catalunya. En una lògica mundial de sistemes d’estats em sembla el més lògic l’estat nació, i això és el que em fa pensar en que Catalunya mereixeria tenir un estat propi.

M’agrada la idea federal, crec en ella. Però també crec que és una idea que requereix d’una reciprocitat per part de la resta de l’Estat espanyol, que avui no existeix. La sentència del Tribunal Constitucional ho demostra, i això m’empeny també a pensar en el sí.

En tot cas necessitava expressar en veu alta tot aquest grapat de pensaments; ara serà qüestió de meditar el vot i rumiar quin paper agafar. En tot cas, sigui blanc, negre o qualsevol de la gamma de grisos que no queden representants clarament en la consulta, dic ben alt avui i sempre: Visca Catalunya!

1 comentari:

Carles Cabanillas ha dit...

En el cas de Granollers, on la consulta es va fer fa un any, hi hagués votat si realment hagués estat buida de contingut ideològic, cosa que ha mancat a la gran majoria de municipis. Iniciatives que promouen la participació dels ciutadans en temes trascendentals pel futur del país són admirables, però per això mateix requereixen d'un 'embolcall' que permeti mostrar les consultes com un exercici de principis i valors democràtics. En la majoria de casos, però, prima més 'independència si o no' que no pas l'exercici democràtic que es pretén fer.

No sé si m'he explicat prou bé, en tot cas estic molt d'acord amb el que plantejes. Gran reflexió sobre el rerefons d'una mera consulta...

Una abraçada Joan ;)