Deixo aquí un petit text, una espècie de reflexió escrita que vaig fer a l'avió tornant d'uns dies per París.
París està ja sota els nostres peus. Cada un dels seus edificis, el riu, es fan cada segon més petits, més llunyans.
Enrere queden ja una pila de moments que el temps convertirà en records. Paraules que la memòria seleccionarà i variarà convertint-les en eternes.
Vora el riu, amb la nit caient a sobre i el rellotge perseguint-nos com a fugitius, vam robar la felicitat impossible als deus. Vam fer el còctel més bo del món mesclant petons, somriures i cançons, afegint també la punta justa de bogeria.
Cada segon d'aquests dies d'estiu plujós han matat els diables alimentats durant el curs per les distàncies i la por. De cop han callat tots els murmuris, el silenci és ensordidor. Per respirar em queden les teves mirades, els teus cabells, fils de color d'or.
7 d'Agost de 2011
4 comentaris:
Mai oblidare passejar amb tu durant 2 hores sota la llum dels petits fanals de la ciutat de l'amor
T,estimo!
París és una ciutat amb una llum única i un encant fascinant... quines ganes tinc que arribi dijous per poder agafar-vos el relleu! :)
És molt possible que m'hagi assesinat.
Pots trobar-me encara viva i escribint aquí
http://web.stagram.com/n/petitemariona
he començat una colecció de microrelats.
i bé, a www.twitter.com/petitemariona
de tant en tant cal matar-se per estar viva.
Paris t'atrapa... com enyoro perdrem pels seus carrers :-)
Publica un comentari a l'entrada