Escucho la lluvia caer
golpeando con su ritmo
tenue, apagado,
constante, invencible,
mientras entra el sol por la ventana.
Sobre la cama descansan aún tu cuerpo,
mentiras, sábanas desordenas,
y el beso olvidado de anteayer.
El correo rebosa de cartas bancarias,
justo donde esperaba encontrar
con su olor suave de melocotón
tus caricias perdidas.
Los acordes de tu canción,
el ronroneo de un gato,
y unas tostadas a medio hacer
fotografía del comedor,
donde las horas pasan lentas.
El telediario seguirá,
un día más,
pintando de gris el amanecer,
volaran las palomas a tu paso,
estarás a punto de perder el tren.
Leerás por encima el diario
gratuito y medio arrugado,
superviviente encontrado en el asiento.
Cada vez más,
fuera,
el cielo se va volviendo azul,
la luz roza tus parpados,
y yo no puedo evitar echarte de menos.
14 de Setiembre de 2011
4 comentaris:
He deixat x aquí aquest poema que vaig fer una tarda de setembre, dies abans de l'arribada d'aquesta tardor càlida, potser anticipant la caiguda de les fulles o la fugida del sol a mitja tarda.
Últimament la inspiració m'està arribant en forma de poesia, així q ja aniré penjant les fetes darrerament!
Espero q us agradi!!
Aquesta càlida tardor només fa que allargar tímidament l'estiu.
Cada dia m'inspira una posta de sol emmirallada en un llac, i dues siluetes mirant-se.
Porto estona pensant en records com aquest i em fa mirar el poema amb uns altres ulls. Ara el veig com un seguit de fotografies del passat que encara es reflecteixen ara en petits moments.
PD: vàlid per caçó :) és molt maco i a mes, al ser un poema, és molt més fàcil!
t,
Gràcies per passar-te :),
encertat el teu poema també, molt "serraniano", molt melangiós.
Un petó!
M'agrada la fotografia escollida, pel matí mai saps quines sorpreses et te preparades el dia. Avegades son massa amargues per poder-les digerir.
Publica un comentari a l'entrada