dilluns, 23 de juliol del 2012

EMPORDÀ


*texto primero en catalán, y después en castellano

Avui no tinc massa paraules. El meu país, Catalunya està sumit en una tragèdia sense gaires precedents. Un incendi potentíssim està devastant la comarca de l'Alt Empordà (coneguda, entre d'altres coses, per les precioses platges de la Costa Brava), i en 24 hores ja ha cremat unes 13.000 hectàrees. El fort ben de la zona, la Tramuntana està dificultant molt l'extinció. El drama a nivell de paisatge, humà i medi ambiental és brutal, i l'olor a cremat i la pols de la cendra fins i tot inunda la meva ciutat, Barcelona, que està a uns 150 quilòmetres de distància. El dolor és major veient l'esforç inhumà dels bombers i voluntaris, just ara que la prevenció d'incendis ha patit aquest any unes retallades brutals, obra d'aquests governants de dretes que només donen pa als bancs i regalen misèria a la població a mans plenes.
Així doncs, aquí us deixo el poema, avui més emocional que perfeccionista acompanyat d'una trista i brillant fotografia de Lluís Serrat, del diari El Punt Girona.

Hoy no tengo demasiadas palabras. Mi país, Cataluña está sumido en una tragedia sin demasiados precedentes. Un incendio potentísimo está devastando la comarca del Alt Empordà (conocida, entre otros cosas, por las preciosas playas de la Costa Brava), y en 24 horas ya ha quemado unas 13.000 hectáreas. El fuerte viento de la zona, la Tramuntana está dificultando mucho la extinción. El drama a nivel de paisaje, humano y medio ambiental es brutal, y el olor a quemado y el polvo de la ceniza incluso inunda mi ciudad, Barcelona, que está a unos 150 kilómetros de distancia. El dolor es aún mayor viendo el esfuerzo inhumano de los bomberos y voluntarios, justo ahora que la prevención de incendios ha sufrido este año unos recortes brutales, obra de estos gobernantes de derechas que sólo dan pan a los bancos y regalan miseria a la población a manos llenas.
Así pues, aquí os dejo el poema, hoy más emocional que perfeccionista acompañado de una triste y brillante fotografía de Lluís Serrat, del diario El Punt Girona. 


Cremes Empordà, traït per la Tramuntana
i el meu cor plora sense treva,
tal com avancen les flames Catalunya avall.

Arriba a Barcelona el fum i la cendra
de cada una de les teves fulles
fins ahir verdes,
avui esfumades amb el nostre futur.

Els troncs dels arbres i aquesta terra fèrtil
s'han tenyit avui de negre
i han banyat de llàgrimes seques els meus ulls
com resina morta entre les mans. 

I esperem bones notícies,
miracle d'un Déu anomenat BOMBERS,
bocí d'esperança entre tant càstig,
entre tantes coses que s'escapen,
entre tanta derrota acumulada.

-

Ardes Empordà, traicionado por la Tramuntana
y mi corazón llora sin tregua,
igual como las llamas descienden por Cataluña


Llega a Barcelona el humo y la ceniza
de cada una de tus hojas
hasta ayer verdes,
hoy esfumadas con nuestro futuro.

Los troncos de los árboles y esta tierra fértil
se han teñido hoy de negro
y han bañado de lágrimas secas mis ojos
como resina muerta entre las manos.
 
Y esperamos buenas noticias,
milagro de un Dios llamado BOMBEROS,
trocito de esperanza entre tanto castigo,
entre tantas cosas que se nos escapan,
entre tanta derrota acumulada. 

10 comentaris:

LUCIERNAGAS DE CIUDAD ha dit...

Aquest matí he sortit de casa i feia olor a cremat, però no em podía creure que des del meu petit poble del Vallés Occidental arribés el fum de l'Empordà. Com tu dius ni hi ha paraules per descriure la repercussió emocional i material dels danys en aquesta zona tan important del territori català. Només queda demanar-li una treva a la tramuntana i que no hi hagi més morts.
Com sempre és un plaer llegir-te, malgrat no siguin tan bones noticies com a l'entrada anterior.

Petons i bon estiu!

Anònim ha dit...

Gracias miles por tus palabras de bienvenida.
Preciosa foto y mejor texto, a pesar de ser tan horrible el incendio que estamos sufriendo en tu tierra. Lamentablemente los recortes también se dejan sufrir en la prevención, y siguen sin escuchar nuestros gritos,y te lo digo desde mi tierra, que sufre año tras año también de incendios. Debe haber alguna tecla que no hemos tocado, algún acorde que no ha salido y que no han escuchado estos políticos, aunque desgraciadamente creo que la poesía no entra en sus mentes.
Un besazo.

Carlos ha dit...

YA ves y a todos aquellos que se están jugando la vida por apagarlo les bajanel sueldo y la esperanza....

Marina ha dit...

Estic totalment d'acord amb tu. Avui no vinc a parlar-te de la bellesa del teu escrit i del teu poema, sino de la bellesa que tens tu per haver dedicat el teu espai a un incident que ens està afectant a tots. Esperem que no hi hagin més morts... i que el foc no torni a avivar-se.

Una abraçada i una mica d'esperança per tu i per tots els que llegiu aquest comentari.

Anònim ha dit...

Hola JOAN!

En verdad lamento mucho lo que está sucediendo en tu país, y deseo de corazón que este incendio que actualmente los azota no sea devastador, sino por el contrario pueda ser aplacado en su totalidad.

Abrazos alados y buena vibra!

Unknown ha dit...

Dicen que hay que tocar fondo para volver a la superficie; que todo sea para mejor! Gracias por pasar siempre por mi blog! Exitos con tu proyecto que ya es una hermosa realidad!!!Un beso!

Nacho López Murria ha dit...

tus palabras son combatientes, Joan. Esto es lo que toca, aguantar como sea.

un abraç, amic!

Lisebe ha dit...

Hola estimat Joan, si es una pena molt gran veure com s'ha cremat tant terreny i el pitjor es que aixo trigara moltiasim per tornar a ser de nou un lloc precios...

M'agrada molt el poema malgrat la tristor.

Nomes ens queda la esperanca.. Oí?.

Gracies per ser com ets,!!!

Petons i abracades guapo

la mis ha dit...

"No podemos arrancar una página del libro de nuestra vida, pero podemos tirar todo el libro al fuego."

Abrazo.

Iréz ha dit...

Siento la ausencia del verano. Pero ya estoy aquí :)

Siento cada palabra tuya, mía. En junio Valencia también sufrió, y hasta lloró ceniza por las calles.

No tengo palabras.