dissabte, 10 de maig de 2008

DES DE LLUNY


Plou a Barcelona. Les finestres ploren desconsolades la teva absència.
T’he trucat varies vegades. No respons i em surt un bústia de veu amb un idioma estrany, un idioma que no entenc. Crec que parla un anglès tancat.

Volia parlar amb tu, sense més. Volia explicar-te, si la veu estrangera m’hagués deixat, que aquí els carrers s’omplen de fosques xarques, que la feina monòtona m’ofega, que avui me topat amb un vell amic de la primària, que al supermercat sonava la cançó que ens va unir... En fi, tan sols volia sentir la teva veu, explicar-te el meu dia d’avui i escoltar el teu...

Aquí fa fred, i em manquen les teves carícies recorrent el meu cos, els nostres petons escalfant l’ambient...
Des que vas marxar per acabar els teus estudis a l’estranger, des que ens estimem des de lluny la meva vida s’ha tornat freda i t’enyoro a cada pas que faig.
Em manca la teva olor al meu voltant, les teves fresques bromes que remullaven el meu cos cansat de tant esforç. El teu rostre il·luminat, el teu cabell volant en la llibertat del vent... Els records em mantenen viu, però en un estat d’enyor profund i cada dia arrenco, amb esperança, una fulla del calendari. Recordo com vas marcar el dia de la teva tornada amb retolador vermell, dient que passaria ràpid, que passaria tan veloç com una ventada de vent suau...

Vida meva, espero saber de tu i poder parlar algun dia d’aquests, així que la veu anglesa em deixi. Poder-te explicar com va de ple el metro cada matí, dir-te quantes vegades penso en tu i també enumerar-te les vegades que em crida l’atenció el superior en veure’m absent i absort, perdut en el teu record. Des de l’allunyada Barcelona t’envio un miler de petons i el t’estimo més sincer que mai he pronunciat. Seguiré desfullant el calendari en busca del cercle vermell...



9 de Maig de 2008

1 comentari:

*Laia* ha dit...

M'ha agradat molt, em recorda a la cançó Hey There Delilah, ve a tractar del mateix. Molts cops em passa això pel cap. L'any que ve hauria de marxar, xo no puc, no sóc capaç.
És una situació molt bonica per ser escrita, però si ho puc evitar no la penso viure.
Sé que per on sigui que vagi la meva vida no em penediré de la meva decisió.
Això només quedarà com un record del que podria haver passat.
Petons<3