dimecres, 23 de desembre de 2009

NADAL A CONTRA PEU

Són moltes les coses que ens indiquen que les festes de Nadal, o de l'hivern, com sembla que li hem de dir els que som laïcs, ja han arribat i és inevitable trobar-se sumergit en els seus rituals. Aquí va un escrit sobre algú a qui el Nadal l'agafa a contra peu. Espero els vostres comentaris ;)
--
He corregut sempre darrera d’aquell estol d’ocells, travessant núvols, inventant poesies per poder volar al seu costat, conjugant paraules per animar les meves ales, invocant la màgia i els seus creadors... Però avui l’he perdut de vista, ha accelerat i m’he quedat enrere, desorientat, vençut.
Els referents, els herois de sempre, agonitzen avui d’artrosis i reuma i ningú sembla agafar el timó, ningú sembla saber dominar les paraules. El paisatge es torna gris avui i ni les màquines ni els invents són capaços de pintar amb colors el cel ni el mar.
No tinc ànima d’arquitecte, i ara que tot està derruït i no sóc capaç de fer un castell amb les mans com era un expert en la sorra humida, no tinc fonaments, no tinc paraules claus, el talent s’ha amagat i m’ha deixat sol donant la cara.

I entre pors, relliscades i somnis que es desfan sense remei, ha arribat el Nadal, agafant-me a contra peu. Bufa el fred de nou, cauen gotes, i els carrers tornen a estar il·luminats, els grans cartells i els pares noels de la porta inviten al consum, però avui me deixat la cartera a casa, i el que és pitjor, no sé pas on he deixat la il·lusió.
Els trajectes solitaris en el transport suburbà, les paraules en futur, els guarniments i les malifetes del destí em fan necessitar algú al costat que em segueixi el joc, algú al costat que em mantingui el cervell ocupat, algú que de veritat o en broma em xiuxiuegi “t’estimo”, necessito algú que m’ocupi aquest buit. Així que miraré preus al “primera mà” per posar un anunci, per si algú vol ocupar un lloc en aquest cor deshabitat, glaçat i desentrenat.
Mentre, m’arrauleixo vora l’estufa, devoro les hores i uns “polvorons” que encara tinc de l’any passat i cerco companyia en el murmuri de la tele, esperant que aquestes festes, maltractadores de solitaris, passin, deixant pas a una primavera que floreixi.



21 de desembre de 2009

3 comentaris:

luna ha dit...

Cada any que pasa descobreixo que s'ha perdut el veritable nadal, no ho dic per necessitar recuperar la fe cristiana. Em refereixo a l'esperit que crec que hauria de tenir el Nadal, la solidaritat, la calidessa, el recolliment i la demostració d'amor cap als teus, cap els ltres, ja no està de moda. Començo a notar qu no estic sola en aquest pensament, clar que tambè pot ser culpa de la crisi que ens fa ser més filosofs perque pensar de moment, és gratis, però crec ue tornarem a reunir-nos amb la calidessa del Nadal abans de donar-nos conte.
El consumisme esbojarrat no durarà per sempre... crec ;-)

Cristina ha dit...

Eiii Joan!!

Ja feia bastant que no em passava pel bloc. M'ha agradat molt la teva entrada, d'alguna manera m'he sentit identificada.
Personalment odio aquestes festes, no m'agraden gens i estic desitjant que s'acabin d'una vegada i només han fet que començar... com també voldria que ja fossim al 2010 i deixar d'una vegada per totes enrere aquest maleÏt 2009, tot i que també ha tingut les seves coses bones, però feia molt de temps que no em passava això de desitjar amb totes les meves forces el canvi d'any.
Les festes nadalenqus han perdut tot el seu encantat, la seva màgia... per donar pas a una societat cada vgd mes consumista (tot i està en crisis), però tmpc em vull centrar en aquest tema ja tan debatut, mastegat, parlat... per tants.
El meu punt de vista sobre el nadal és que podria ser un sinònim de hipocresia, falsedat... molta gent canvia en aquestes dates, gent amb qui fa temps que no et dius res o que ni et saluda pel carrer, ve i et felicita, nose, entre tant consumisme i tant hipocresia, el nadal ha perdut molt.

Prdò x tota la parrafada xD

Un petò ben fort!!

Agua ha dit...

Hola Joan! m'ha encantat el teu texte, el nadal que sempre es dibuixa com una epoca de felicitat, regals, i grans tiberis a mi sempre m'ha entristit. No se perque pero sempre he pensat en la gent com la del teu relat, que estan sols o tristos, en la gent que no pot donarse el luxe de que el pare noel o els reis deixin regals a casa pels mes petits o en la gent que fins i tot no podra menjar una trista sopa calenta de galets el dia de nadal. I no se perque sempre que em poso trista, i em donen ganes de plorar al veure els carrers iluminats i tothom amb somriures de felicitat forçada perque es nadal, i toca ser feliç....quan a vegades no es pot, no es tenen ganes o el mon no et deixa ser-ho. Un petonas molt gran!!!