divendres, 30 d’octubre de 2009

SEGUIREM SOMIANT...

Fa dies que vull fer una entrada sobre el capitalisme i el creixement sense pausa, però per fer-la necessito un temps que avui no tinc, a vint minuts de començar a treballar.
Així doncs, deixo aquí una gran cançó per qui vulgui fer un regal a les seves orelles. És de Sopa de Cabra, dedicada al seu component desaparegut poc abans del trencament del grup, el gran "Ninyín". Té molt de sentinment i tot i ser trista té sabor d'esperança, de seguir caminant, de recollir els fruits que ens va donant la vida...
El dia en que la mort reculli el meu cos m'agradaria tenir algun amic que em fes un homenatge tan bell com aquest :)

Seguirem somiant

divendres, 23 d’octubre de 2009

ALDEA DE RECUERDOS

Poesia que vaig fer en castellà el dia de l'inici de la primavera, encara que no invita molt al renaixement de les flors...
Espero que us agradi i que digueu la vostra ;)
----

Deshojo esos papeles, suavemente, con los dedos
La mirada se pierde entre el horizonte mudo,
La lluvia moja mi cuerpo y mis lágrimas se deshacen por las mejillas.

Todo calla y mi voz grita por dentro,
Pasa el tiempo y sigo muriendo,
Viviendo en una deriva que no quiere consumarse.

Hemos cambiado, nuestros rostros no son los mismos,
Pero si ese dolor incesante, creador incansable de vacío
Y cada vez son más opacas mis pupilas.

Hoy ya he aprendido a mentir si me dicen como estoy,
Un “muy bien” lo arregla todo y disfraza mis fantasmas
Mientras mi llanto arremete con rabia en mi interior.

Mis nuevos amigos no conocen nuestra historia,
Les explico que en el amor siempre triunfé,
Y con sorbitos de café intento evitar que asomes camuflada entre mi voz.

Aprendices de ti ocupan nuestras sabanas,
Mientras muero del efecto que produjo el olvido,
Mientras sobrevivo de lo que quedó de este cuerpo ya sin alma.

Suenan campanas de felicidad en esa aldea cercana,
Pero en este lugar ya todo esta muerto,
Solo viven los fantasmas de recuerdos que mi mente se empeña en revivir.



20 de març de 2009

diumenge, 18 d’octubre de 2009

ENYORANT-TE ENCARA AVUI

Penjo per aquí un escrit dels llargs, avui deixo de banda la poesia i l'escriptura a "vuelapluma".
El tema és el desamor; espero que us agradi i que digueu la vostra ;)


Avui quan he sortit de casa m’ha sorprès el fred sobre els braços descoberts. Amb les mans me’ls he fregat, però ha estat inútil, torna arribar l’hivern i no et tinc al meu costat.
Les fulles dels arbres cauen i dibuixen ombres al terra mentre camino intentant no mostrar-me vençut davant del món.
El sol cada dia està menys estona dalt del cel i no sé si podré aguantar un nou hivern sense les teves carícies, un nou hivern sense la teva boca recorrent el meu cos, un cos que abrigo inútilment perquè res no em treu la gelor de dins.

Nedo cada dia en el mar de la rutina i ja no sé... segurament és el millor que puc fer. Matino, vaig a treballar buscant sempre en el camí cap al metro alguna espurna de records moribunds que em recordi a tu, quan passejàvem abraçats per aquests mateixos carrers. Arribo a la feina i saludo tímidament, comenten el partit del dia anterior i jo no opino, no el vaig mirar, vaig anar a dormir aviat per no donar voltes al cap. Les hores van passant fins que a mitja tarda recupero la llibertat mental que tan temo perquè em porta sempre entre els teus braços. A casa em descalço i m’arrauleixo al sofà, embolcallant-me i escolto Ismael Serrano, desconegut i inseparable amic de malenconies...

Arriba el divendres i llogo una pel·lícula al vídeo-club de sota casa, pujo amb l’ascensor i davant del mirall, fingint, em regalo un somriure. Intento no pensar en res durant un parell d’hores però cada petó dels protagonistes provoca un joc del meu cervell que ens col·loca al seu lloc...
La pel·lícula acaba bé, com passa sempre a les cintes americanes i com no passa mai a la realitat. La son encara no em visita i connecto les notícies, un nen plora a Palestina i un atac entre soldats i insurgents ha matat 20 civils a Kabul. Encara no soc de pedra i una llàgrima se’m rellisca galta avall...

Em rento les dents evitant veure al mirall els meus ulls vermells i inflats, i absort i una mica més derrotat em submergeixo dins del llit, fent servir la manta com a protecció, pensant en quanta raó tenia Lope de Vega dient que l’amor té fàcil l’entrada però molt difícil la sortida.


Octubre 2009

dissabte, 17 d’octubre de 2009

MENAJES ALBELDA, TIBURÓN PUYOL

La vida és sovint traidora, i avui m'ha agafat per sorpresa mirant tranquil les notícies. Ens has deixat de cop, sense tenir ni un petit presagi d'aquest prematur final.
Aquesta nit, més que mai trobaré a faltar els teus comentaris. La tocarà Albelda i no diràs "Menajes Albelda, todo para el hogar... Fontanería y menaje... Como me gusta Albelda. Vaya tio Koeman dejándolo fuera!!"; en Xavi farà tocs elegants i ningú farà la equivalència amb "Humphrey Bogart", i quan la toqui amb ferotge valentia Puyol, ningú li dirà "Tiburón!!! Tiburón Puyol".
Ens deixes un gran buït que ningú sabrà ocupar, i ostià, mira que erets menut... Descansa En Pau Andrés, no oblidarem mai el tiki-taka que tu vas batejar.
"la vida puede ser maravillosa"

diumenge, 11 d’octubre de 2009

CÀNTIC EN SILENCI

Deixo avui aquí un dels darrers escrits que he fet, datat de finals d'Agost.
Espero que us agradi i que digueu la vostra ;)
--

He navegat entre tempestes de promeses, entre veus d’ultratomba que observen de peu i expectants el meu fracàs

De les mans m’ha relliscat la clau mestre de les emocions i he quedat mut davant del faristol del món

He patinat pel barranc del subconscient i he palpat la llar dels oblidats

Em vaig empassar amb convicció les drogues dels farsants però avui ho sento, ja no hi crec

He dissenyat un planeta ple de monstres de drap, que amb les seves grans urpes i dents acaben amb els senyors de la guerra i el dolor

Canto a l’orella de la intimitat aquell somni en que penso dia i nit

Acaricio les paraules que s’escapen de la teva boca, encantat, inconscient

Pinto amb grans pinzells núvols blancs i un cel blau sobre la nit fosca i trista d’avui

Eixugo les llàgrimes fredes, antigues i quasi resseques amb un mocador anomenat futur

Dibuixo ocells voladors que alegres fugen a l’obrir la finestra

Reneix l’esperança amb el petó de l’heroi

Les paraules buides fugen avergonyides en aquesta nova etapa de govern dels sentiments

Cauen les hores, una rere l’altra, i no hi ha ningú que les plori a la ciutat que, de nit, tinc als peus.


23-24 d’Agost de 2009

divendres, 9 d’octubre de 2009

YA VES

He buscat el "Ya ves" que tenia la col·laboració del gran Aute, però aquell tema es va gravar en un estudi i no hi ha vídeo, així que et deixo el "Ya ves" del concert "Principio de Incertidumbre", que al youtube hi ha un grapat de cançons d'aquella nit, espero que t'agradi!!

Per tu Luna, propietària d'una de les grans perles del món blogger

dimarts, 6 d’octubre de 2009

MARIO ;)

Ja fa temps que li havia promès una entrada en la qual fos el únic protagonista, però no és senzill trobar les millors paraules i menys per parlar d’algú que les tracta tan bé...

Podria començar dient que els primers dies que el vaig conèixer no em va caure massa bé, o podria començar dient tot el que des de la segona setmana de tractar quasi diàriament amb ell hem aconseguit.

Recordo el projecte contra la segregació que junts vam impulsar i que és una d’aquelles coses que expliques als néts quan ets un vell postrat a un sofà i ja només parles en passat. I espero que siguin moltes més les coses que junts puguem impulsar, segur que no acaba aquí aquesta col·laboració d’idees...
Amb ell és senzill seure, amb un paper i un bolígraf com a úniques armes i entre un i altre buidar les idees que naveguen dins el cap i junts treure d'allò poc palpable accions dignes de recordar. Jo poso la vaga idea, ell la execució, els detalls que la fan immillorable, l’aplicació a la realitat.

Però a més, quan la feina acaba, o decideixes que toca guardar-la al calaix fins el dia següent sempre està allà, sempre saps que hi és i que t’escoltarà i sovint, trencant amb el més difícil avui en dia i en aquest món, t’entendrà. Amb ell, els meus escrits i somnis troben la companyia d’una ànima bessona, la comprensió d’un amic.

Per tot això, i ara ja si que t’ho dic a tu, GRÀCIES!!! Gràcies per estar allà i saber escoltar, gràcies per donar alè a tots els somnis que en els temps que corren em ballen dins del cap, gràcies per ser una mica com jo i plasmar tan bé sentiments sobre el paper, gràcies per aguantar els meus “baixons” habituals i tenir paciència amb aquest escriptor torbat, i també gràcies perquè treballar amb tu és un plaer molt gran!